Societat

MONTSE CARDONA MATEU

SÒCIA DE DONES DEL MÓN RURAL

“Cada cop que un menja necessita un pagès o una pagesa”

Nosaltres som els jardiners del territori, cuidem el paisatge, les masies, l’entorn, donem vida econòmica als pobles
S’hauria de fer més pedagogia a les escoles, portar els infants a veure una explotació familiar, d’on surten els productes

Les dones en el món rural representen més d’un terç de la població mundial i el 43% de la mà d’obra agrícola. Llauren la terra i sembren les llavors que alimenten nacions senceres. A més, garanteixen la seguretat alimentària de les seves poblacions i ajuden a preparar les seves comunitats davant el canvi climàtic. Així doncs, cal destacar la seva gran contribució a la millora econòmica, social i cultural de les zones rurals d’arreu del món. A Catalunya, segons dades de la Generalitat de l’any 2019, només el 31% de les dones són titulars d’explotacions agrícoles, i el percentatge de dones que es dediquen professionalment al sector primari és del 20%, tot i que gairebé un milió viuen en zones rurals. Han estat i són un pilar fonamental en el món rural català, tot i que sovint la societat les ha invisibilitzat. Amb l’objectiu de donar-los veu a tots els espais de decisió i de debat del sector, va sorgir l’associació Dones del Món Rural. Una de les membres d’aquesta associació és Montse Cardona Mateu, que viu i treballa a la finca de Marcús, a Olius (Solsonès). Una empresa agrícola ramadera familiar amb agroturisme.

Ha vist ‘Alcarràs’, de Carla Simón?
Doncs no. No he tingut temps d’anar-la a veure, tot i que en tinc moltes ganes.
El film retrata un territori, la plana de Lleida, amb una economia que viu principalment del cultiu de la fruita, sovint en petites explotacions. Creu que la pagesia familiar és un món que s’acaba, com mostra la pel·lícula?
Sí. Mira, nosaltres som també una petita explotació i ens costa molt tirar endavant per com estan els preus i la situació en general... No és fàcil.
A què atribueix aquesta crisi del camp?
Doncs al fet que no és viable amb els preus a què estan pagant els nostres productes. No ens surten els números. Per exemple, en el cas de les vaques de llet s’està veient com pleguen empreses perquè no són viables i abans d’arruïnar-se prefereixen plegar i buscar una altra feina. I la llet, com tot, quedarà en mans de quatre.
Però les petites famílies de ramaders i agricultors han estat i són una peça clau a Catalunya?
Sí, d’alguna manera nosaltres som els jardiners del territori. Cuidem el paisatge, cuidem l’entorn, cuidem les masies, donem vida econòmica a les poblacions, però si no ens podem guanyar les garrofes... Personalment, penso que la gran distribució ha rebentat preus i això fa que a nosaltres no ens surtin els números. No pot ser que un litre de llet el paguin a 30 cèntims. És que no pots pagar el menjar de la vaca, no pots pagar el veterinari, no pots pagar el manteniment, és impossible. Les instal·lacions, la llum, l’aigua... És que és tot.
Quines sortides hi ha per evitar plegar?
Doncs, en el nostre cas, per exemple, els meus pares van apostar per diversificar l’empresa, ja que abans tothom estava especialitzat en un sector. Quan jo m’hi vaig incorporar vam ampliar-la en capacitat i més endavant vam apostar també per l’agroturisme. I amb aquesta diversificació quan anava malament un sector, per exemple el porcí, anava bé un altre, com ara el del conill, i així, fent equilibris anàvem tirant. Però ha arribat un moment en què se’ns estan menjant els costos.
Què vol dir?
Doncs que l’elevat cost de les matèries primeres hauria de repercutir en el consumidor i potser aquest no està disposat a pagar segons quins preus... El tema és la distribució i les grans corporacions de la transformació.
Però en els últims anys sembla que hi ha hagut un canvi de tendència i que el consumidor aposta més pel producte de proximitat...
És clar, però és un petit sector. Hi ha gent per a tot, evidentment. Hi ha persones que estan disposades a apostar pel producte d’aquí, però la gran majoria es decanten pel producte econòmic. Pots comprar mongeta o pèsol quan n’és el temps, és a dir producte de temporada i d’aquí, o alvocat i quinoa, que són productes que venen de molt lluny i no són d’aquí, per exemple.
Això és contradictori amb fer un món més sostenible.
L’altre dia al supermercat em fixava en una mongeta, perquè m’agrada veure el producte. Vaig mirar-la i venia del Marroc. I sí, ja hi ha gent que va amb el productor local, amb el pagès o pagesa de la zona, però no tothom el coneix o està disposat a fer-ho. El que és fàcil és anar al supermercat, carregar i tant és d’on vingui. A més, la majoria no passen els controls que estem passant nosaltres, i que té uns costos que hem d’assumir.
Considera que caldria promocionar més el producte local i de proximitat?
Sí, però també hauríem de ser més clars. Hi ha molts segells i el consumidor s’acaba atabalant. I després s’hauria de promocionar que s’anés a comprar a la botiga del costat de casa, perquè el petit comerç també és important i tot plegat és una cadena. Cada vegada hi ha menys botigues petites de comestibles. Però el que és fàcil per a moltes persones és anar a les grans superfícies. S’hauria de conscienciar una mica més la gent de la importància del petit comerç. Al web de Dones del Món Rural també hi ha un apartat on es pot trobar què ofereix cadascuna de les empreses que portem i us hi podeu posar en contacte per fer la compra. A l’apartat de botiga, per exemple, hi ha els lots que fem per Nadal.
A més, és una cadena: el petit comerç dona vida al productor local i això repercuteix en l’economia de la zona, a banda de ser més sostenible...
Sí. Al final comprar al petit comerç encara surt més bé de preu perquè quan compres un paquet de pernil dolç, per exemple, t’hi trobes quatre talls amb tot l’embolcall de plàstic. En canvi, vas a la carnisseria i et posen els grams que demanes i te’l tallen com vols. D’alguna manera hauríem de tornar a comprar de la manera com ho feien les nostres mares, que anaven a la botiga a buscar tant d’això i d’allò, el que necessitaven, vaja. Això d’alguna manera també ens faria més sostenibles perquè no generaríem tants envasos. La veritat és que tot plegat és una mica contradictori.
Què vol dir?
Doncs que ens diuen que hem de ser sostenibles, que cal reciclar... però vas a comprar i resulta que és més econòmic allò que no és reciclable que allò que ho és.
Ha comentat que vostè treballa en una explotació familiar. Què la va dur a seguir els passos de la seva família, perquè el relleu generacional és un altre problema del món rural?
Sí, aquest és un gran problema també. És una feina que no a tothom li agrada i és sacrificada. Cal treballar tots els dies de l’any. Tot i que t’ho pots combinar amb la família, els treballadors i treballadores. És un estil de vida i jo ho he viscut des que vaig néixer.
Ha dit que és una feina sacrificada i, tot i això, va decidir seguir la tradició familiar...
Sí, perquè si em tancava en un despatx, em moria. És que aquella pau de llevar-se al matí, sentir els ocells, veure sortir el sol, anar-me’n a la granja... Tinc una llibertat que amb una altra feina no tindria. Però és sacrificat i també tenim estrès, no et pensis.
Vostè, com a dona, s’ha trobat molts entrebancs en aquest sector que sempre ha estat un món més masculí?
Personalment no, però de vegades has de demostrar que pots fer la feina. Dins l’associació hi ha casos de tot i depèn del sector.
Però veure una dona sobre un tractor encara hi ha gent a qui se li fa estrany...
Encara, aquesta és la paraula, perquè també hi ha dones que porten camions, autobusos i ningú s’estranya. Suposo que és gent que no hi està acostumada. A la gent del poble ja no se li fa estrany, és més una qüestió de desconeixement entre el camp i la ciutat.
Creu que el món del camp i el de la ciutat encara no s’han acabat de trobar?
Sí, encara hi ha molt desconeixement. Des de les escoles s’hauria de fer molta pedagogia. Potser es fa pedagogia quan són infants, però quan arriben a adolescents ja no se’n recorden i és potser quan s’hauria de potenciar més.
S’hauria de parlar més del món del camp a l’escola per assegurar aquest relleu generacional, ja que ser pagès podria ser una professió com qualsevol altra?
Sí, per exemple, els meus fills, quan anaven a la llar d’infants, anaven a veure els Bombers i els Mossos i després tots els nens volien ser bombers o mossos. Personalment, considero que els haurien de dur a veure una empresa familiar, d’on surten els productes. Una companya de l’associació va fer una enquesta en un institut, que no era pas de Barcelona ni rodalia sinó d’una petita població, i els va demanar quantes vegades necessitaven un pagès al dia i no ho sabien. Alguns van dir un cop al dia. Cada vegada que mengeu necessiteu un pagès o una pagesa, els va dir. Hi ha molt desconeixement.
Com va sorgir Dones del Món Rural?
Tot va començar el 2008, quan l’Escola Agrària de Monells (Baix Empordà) va reunir dotze catalanes del sector primari i va organitzar un viatge a la localitat guipuscoana de Zumaia (País Basc) per conèixer l’associacionisme de la dona rural basca. Allà, vam veure com n’era, d’important, l’apoderament i l’associacionisme femení en aquella regió. Aquesta trobada va anar seguida d’altres amb la finalitat de conèixer projectes emprenedors. En una d’aquestes reunions, concretament el 2015 al Solsonès, vam veure la necessitat d’aprofitar l’oportunitat que ens oferien les xarxes socials per aconseguir que l’intercanvi de coneixement fos permanent i no ocasional i vam crear el grup de WhatsApp Dones del Món Rural, a través del qual compartíem informació sobre cursos, fires, jornades, trobades, dubtes, etc. També era una manera de no sentir-se sola, perquè la nostra feina és molt solitària. Tant la que està alhora a la granja o amb les vaques pasturant està sola i quan alguna tenia dubtes ho posava al grup. Després les directores de diverses escoles agràries ens van animar a crear el Grup Dones del Món Rural i amb unes quantes vam posar fil a l’agulla.
Així, tot comença amb una iniciativa de les escoles agràries de l’Empordà, el Pallars i el Solsonès i un grup de WhatsApp?
Sí, amb l’objectiu de compartir experiències, formació, sortides, etc., crear sinergies i treballar per la igualtat d’oportunitats. El 2018 vam començar els tràmits per constituir-nos com a Associació de Dones del Món Rural, Pageses i Ramaderes de Catalunya. Vam crear els estatuts i vam constituir una junta, de la qual jo formo part. I a partir d’aquí hem anat treballant de mica a mica i també hem tingut dos anys de covid.
Com va afectar el sector, la pandèmia?
Doncs quan vam estar confinats nosaltres no vam parar. El camp no podia parar. S’havia d’alimentar la gent, calia produir els productes. Però a l’associació vam haver de deixar les sortides i com tothom ens havíem de reunir virtualment.
Quins són els objectius del grup?
L’objectiu principal de Dones del Món Rural és donar veu a les dones del sector primari, agrícola, ramader, forestal i pesquer. Representar els seus interessos en tots els espais de decisió i debat del sector, donar visibilitat a la feina de la dona al món rural i millorar la igualtat d’oportunitats de la dona rural. Això vol dir cobrir una gran quantitat de qüestions agrícoles, ramaderes, econòmiques, ambientals, legals, fiscals, educatives i socials relacionades amb la presència de la dona al món rural i el seu treball diari.

Relleu generacional

Montserrat Cardona Mateu sabia molt bé que la vida del món rural era una vida sacrificada, però tot i això tenia molt clar que volia treballar al camp perquè no es veia tancada en un despatx. Ella és el relleu generacional de Can Marcús, a Olius (Solsonès), una finca agrícola ramadera que es dedica a la cria de porcs, conills, vaques de carn, i a conrear les terres de cereal de secà, principalment ordi i blat, que utilitzen per produir el pinso per al bestiar d’engreix. A més, regenta una casa d’agroturisme. La passió de la família per la professió l’ha dut a crear un museu sobre la vida del camp i antics oficis entre final del segle XIX i principi del XX. Mare de dos fills, la Montserrat destaca la necessitat de fer pedagogia a les escoles sobre el món rural. Tant de bo algun dia, quan li preguntin a un nen o nena què vol ser de gran, digui que vol ser pagès o pagesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.