“Hi ha un risc de degradació de l’escola pública important”

L’últim indicador el situava al 14% a Catalunya. Catalunya i Espanya són a la cua de la Unió Europea. Alguna cosa ens hauria de grinyolar. L’abandonament escolar com a indicador vol dir no graduar-se en l’educació postobligatòria. Si no et gradues durant l’ESO parlem de fracàs escolar. En tot cas, en la societat actual hauríem d’aspirar a una escolarització universal dels 16 als 18 anys. No tenir un títol de batxillerat, de cicles formatius t’aboca a la precarietat laboral i vital. És, a més, profundament injust, perquè no afecta a tothom igual. I quan tu abandones els estudis és perquè t’han passat moltes coses abans.

Hi ha múltiples factors que ho expliquen. Hi ha elements externs a l’escola i que tenen a veure amb nivells de pobresa i amb l’estructura del mercat de treball. Les Balears i Andalusia sempre han tingut les taxes més altes perquè tenen un mercat de treball, el turisme, l’hostaleria, que d’alguna manera premia la baixa qualificació. El País Basc, en canvi, que fa anys que està per sobre de la taxa europea, té una estructura productiva amb unes característiques diferents.

Totalment. L’abandonament s’ha reduït pel que ha passat fora de l’escola. Amb el percentatge que tenim ara, o fem alguna cosa des de la política educativa o se’ns estancarà. Hi ha factors extraescolars, però la política educativa no és neutra. Tenim qüestions com el finançament de l’educació, la segregació escolar, el model curricular i pedagògic. També l’oferta educativa. Quan hi ha més demanda que oferta en una determinada família professional d’FP que és la que volen molts joves, molts no hi poden accedir perquè hi ha una nota d’accés que no hi ha al batxillerat per ordenar la demanda.

Efectivament. Si has estat amb programes de diversificació curricular, si has tingut un baix rendiment acadèmic durant l’ESO, no t’haurien tancat l’accés al batxillerat però sí als cicles, perquè aquest és un problema estructural del nostre sistema: orienten bàsicament a FP aquell que no es considera bon estudiant, però després no poden entrar al cicle que volen perquè no tenen la nota.

És que ens queda molt camí. Sovint també es parla d’FP posant al mateix sac grau mitjà i grau superior, i el repte fonamental el tenim al grau mitjà. El grau superior ha aconseguit un prestigi important en els darrers anys, però no oblidem que s’hi accedeix majoritàriament des del batxillerat, no des del grau mitjà. Tenim una oferta que fa que visquis on visquis podràs fer batxillerat; en canvi, per fer una bona tria d’FP és un viacrucis. Si fas grau mitjà no és clar que puguis passar al grau superior, i les feines amb grau mitjà són força més precàries. El prestigi s’augmenta fent coses.

Sí. També s’ha de repensar el model de postobligatòria, com el currículum de l’obligatòria connecta amb el de la postobligatòria...

Jo crec que hi ha prou evidència científica que un dels problemes que porten a la desvinculació escolar són els models curriculars i pedagògics que hi ha a l’ESO. També hi ha molta evidència que el coneixement escolar no és neutre. Hi ha molts falsos debats sobre contraposar esforç i diversió, o competència i coneixement. L’esforç i el coneixement són imprescindibles per a la vida. La qüestió és quines són les condicions per accedir al coneixement, quin coneixement, quines són les condicions per exercir l’esforç i quin esforç. Penso que hi ha massa fetitxisme metodològic: més que obsessionar-nos amb la tècnica, per mi el debat està en els principis. S’han de generar espais per remoure el currículum però evitant les fal·làcies i garantint les condicions per a l’exercici de la funció docent i evitant els discursos sobre la tècnica.

No es pot fer cap debat sobre model pedagògic, i hi ha molta recerca respecte a això, de forma independent a la condició docent. Els docents no poden ser mers executors d’una política pensada per altres, han de tenir espais per intervenir en el pensament de la política. A mi no m’agrada gaire la dicotomia tradicional-innovador, però un currículum separat per matèries és més fàcil d’aplicar sense coordinació docent, perquè cadascú fa el que li sembla a la seva hora. Un currículum per projectes o àmbits implica més coordinació, més debat i diàleg, i això implica repassar les formes d’organització docent. Ha d’haver-hi també marge de reflexió i d’autonomia però que no reforci les desigualtats.

Exacte, això no es pot obviar, perquè si no es fa un debat des de l’àmbit moral. Les reformes escolars sempre s’han de pensar en contextos particulars; pot ser que un projecte en aquest context funcioni molt bé però en aquell altre no. Crec que de vegades el debat sobre la reforma curricular i pedagògica es desvincula sobre el debat de la funció docent, i que hi ha una certa moralització i judici contra els professionals que no m’agrada. Tens professionals que són excel·lents i que no poden exercir la seva feina perquè estan sobresaturats. També s’hauria de fer un debat sobre la burocratització dels centres educatius.

El professorat està molt tensionat de molts anys de retallades, de molta precarietat i molt pocs espais per pensar col·lectivament. La classe social és la principal variable per explicar qualsevol indicador i qualsevol procés educatiu. Si mires la repetició, l’abandonament, el fracàs, veuràs que la classe social és la principal variable per explicar la desigualtat.

Totalment. La classe social s’expressa pel capital econòmic i sobretot per capital cultural, que vol dir nivell d’estudi de les famílies. La qüestió de la classe social no només opera des de fora, per com les famílies poden acompanyar els seus fills i filles, sinó com l’escola reconeix, dona resposta, habilita aquests capitals culturals. Una família amb el mateix capital cultural pot ser que en una escola se’n surti i en una altra no. Parlar de classe social vol dir també parlar de la composició social dels centres educatius, i de la segregació escolar. A Catalunya tenim centres educatius amb un nivell de complexitat social brutal, i és una evidència que les seves condicions són profundament diferents i desiguals respecte a la d’altres centres, i cal actuar-hi amb més recursos, més acompanyament i protecció, amb més estabilitat de les plantilles.

El problema és que la pandèmia ho havia de canviar tot i això no ha passat. Ens vam trobar escoles que l’endemà del tancament ja havien traslladat l’ensenyament a casa, majoritàriament en el cas de les concertades i les privades, i escoles que van passar els dos primers mesos buscant les famílies. M’han explicat directores que a les seves escoles hi ha famílies que estan ocupant pisos, per situació de pobresa. Un cop trobades, comença a pensar com fas educació en línia perquè no hi ha ordinadors, ni capital cultural... Això continua sent-hi ara.

A mi el concepte de resilient no m’agrada gaire. Crec que el que han fet els professionals és titànic, i que estan molt al límit. La tensió del sistema és forta i hi ha un risc de degradació de l’escola pública important, i això és molt greu. L’escola pública és la garant de la igualtat d’oportunitats de tota la ciutadania. I quan s’abandona políticament les classes mitjanes se’n van a una escola pública on només hi hagi blancs i de classe mitjana o a una escola concertada on només hi hagi blancs i de classe mitjana. Aquest perill que l’escola pública s’acabi convertint només en l’espai d’aquells que no poden accedir al servei privat és molt gran i s’hauria de fer un pla de xoc.

Sí, hi ha el pla de xoc contra la segregació, que té elements molt potents i elements que s’han de millorar. També hi ha el decret d’admissió, però crec que s’ha d’anar més enllà. Crec que la defensa de l’escola pública implica lluitar contra la segregació, augmentar recursos, millorar la qualitat Aquesta és una escola on hi ha benestar i on la gent aprèn, i això s’ha de preservar.

Són escoles que actuen a llarg termini, i això és important perquè per recuperar la desvinculació d’un alumne no basta un programa de dos mesos. Actuen de manera integral sobre els joves, sobre allò social, emocional i escolar. Però tenen un nivell de precarietat important pel que fa al finançament i estabilitat de plantilles, i estan batallant perquè es reconeguin les seves titulacions i tinguin més articulació amb el sistema ordinari, més oferta al territori. A Barcelona s’ha obert la primera escola municipal i és un guany important. Un element important de les noves oportunitats és canviar l’entorn dels joves, perquè quan abandonen els estudis porten un odi cap al que representa l’institut que s’ha de reconstruir, i posar una aula taller al mateix institut no ho canviarà.

Algú l’odia quan fa molts anys que sent que és un fracàs. Això és molt dur. He entrevistat molts estudiants i la forma que tenen d’expressar-ho és duríssima, de ràbia i odi, que mostren un mal interior molt gran. Són xavals que ho han passat molt malament, que parlen de frustració, ira, tristesa. Als centres de noves oportunitats els fèiem uns jocs de paraules i escollien els mots confiança, amor, autoestima, perquè des de molt petits comencen a sentir per inputs objectius i subjectius, com ara notes, grups de reforç, de baix nivell, un estigma important. Senten que l’escola no és per a ells.

Sens dubte. No es tracta de culpar el professorat, també hi ha elements externs. Quan estàs molt malament fora de l’escola és molt difícil concentrar-te a l’escola. Els recursos, les ràtios, l’estabilitat són imprescindibles, però també la mirada i la creença. Encara hi ha una creença massa estesa que no tothom està fet per estudiar. Això és fals, tothom és capaç. L’aprenentatge és una cosa procedimental, contextual, igual que les capacitats. No naixem llestos o ximples. Tenim diferents maneres d’aproximar-nos al coneixement, però la capacitat, la intel·ligència són modulables, les modulen l’entorn social i l’escolar. Calen condicions perquè tothom aprengui, i una és creure que tothom pot fer-ho.