Creixent amb la lluna

És sem­pre un plaer tor­nar a l’Emer­gent. Al llarg d’aquests 18 anys, el fes­ti­val iti­ne­rant d’arts en viu del Gironès s’ha esta­blert com un refe­rent de les nits d’estiu, ofe­rint una gama de pro­pos­tes diver­ses però tri­a­des amb cri­teri, alhora que la seva atmos­fera pro­pera, dis­tesa i fami­liar.

Enguany, l’última parada es feia a Madre­ma­nya, el dis­sabte 9 de juliol, arran­cant amb el con­cert de Man­zau. La pri­mera actu­ació sem­pre és la més difícil, ja que els espec­ta­dors encara estan acce­dint al recinte i ambi­en­tant-se. De totes mane­res, el grup lide­rat per la can­tant Anna Serra va dei­xar bones indi­ca­ci­ons amb el seu cros­so­ver de matriu cali­for­ni­ana, amb certs rega­te­jos a No Doubt. La voca­lista ha mos­trat que, a part de l’ampli regis­tre vocal, també és capaç de comu­ni­car àgil­ment amb el públic, que es va anar posant a lloc amb la sen­si­tiva actu­ació de circ acrobàtic de Telar­quia, que va sus­ci­tar molts aplau­di­ments, mal­grat que l’emplaçament late­ral no afa­vo­ria la visi­bi­li­tat de tots els angles.

La ves­prada segui­ria amb l’humor con­tun­dent del mono­lo­guista Godai Gar­cia, amb el seu regis­tre directe, des­a­com­ple­xat i ple de sar­casme. El come­di­ant s’adreçava amb fluïdesa als espec­ta­dors, exci­tant les con­ne­xi­ons sinàpti­ques i esti­mu­lant unes por­ten­to­ses ria­lla­des col·lec­ti­ves.

Can­vi­ant total­ment de regis­tre, però con­clo­ent la millor etapa de la nit, vam tenir un deliciós tas­tet d’ombres xine­ses amb la balla­rina Maria Villate, sor­pre­nent per l’eficàcia a l’hora de com­bi­nar recur­sos sen­zills amb gran ima­gi­nació. L’única queixa és la durada parca, ja que tot­hom anhe­lava més estona.

A part dels artis­tes emer­gents, el fes­ti­val també sol pro­po­sar un artista de renom per tan­car cada sessió. Aquí li va tocar a Roger Mas, l’últim dels grans tro­ba­dors, acom­pa­nyat d’una tríada d’excel·lents músics, de què s’ha de des­ta­car la mul­tiins­tru­men­tista Míriam Enci­nas Laf­fite. El de Sol­sona va con­cen­trar-se en l’últim disc, començant pel tema epònim Totes les flors, però, més cap al final, va repes­car clàssics com ara Jordi i La pluja es va asse­car (que podria haver dedi­cat a la memòria del coau­tor, Pau Riba). Com és habi­tual també, va empren­dre extra­va­gants vols ora­to­ris amb referències a Carme Rus­ca­lleda, Astèrix i els tem­plers, fins i tot res­ca­tant un parell de bro­mes lliu­ra­des abans per Gar­cia.

Deia a la cançó Si us blau que “ens han robat la lluna”, però no era veri­tat. L’astre més pro­per anava en fase crei­xent, mar­cant la rotació del fir­ma­ment i el ritme de la nit. Un bon indici per a l’Emer­gent, que arriba a l’edat adulta seguint la seva eclíptica, amb qua­li­tat i sense pre­ten­si­ons.