“El científic té una gran responsabilitat”

Si anem molt tard, diu? Miri, li posaré un exemple d’un tema realment preocupant, i del qual es parla poc: si queden al descobert les grans extensions de matèria orgànica que ha quedat enterrada sota el gel, a les grans extensions glaçades que hi ha a Alaska o Sibèria, s’alliberaran milions de tones del metà i CO2 que hi ha enterrat. Al permagel s’ha donat un procés de degradació molt lent. La capa de gel ha permès que hi hagués una temperatura constant que ha fet proliferar certs bacteris. Això ha generat molt de metà i CO2 en un entorn sense oxigen, anaeròbicament.

Amb la retirada del gel, tot el metà passarà a l’atmosfera, però a una velocitat immediata. Serà instantani. I l’efecte hivernacle que té el metà és molt superior al del CO2, que ja el tenim en grans quantitats a l’atmosfera. Aquesta combinació farà accelerar l’efecte hivernacle encara més.

Oh, i tant! Ho farà el mateix planeta, però trigarà milers d’anys. Fer un canvi climatològic a la Terra costa molt, però recuperar-ho costa molt i molt més. Això ha arrancat i ja no ho podem aturar.

La bola ja roda muntanya avall. El que no sabem és com arribarà a ser de greu aquest problema. Com deia el meu professor Ramon Margalef, que obtingué la primera càtedra d’ecologia a l’Estat a la Universitat de Barcelona, on vaig estudiar: “La naturalesa continuarà; nosaltres, com a espècie, som insignificants.”

Sí! Però, on serem nosaltres? Si el mar s’escalfa, les microalgues creixeran molt, després es moriran; aniran a parar als fons marins, on es podriran i crearan sulfhídric i metà; tornarem a l’atmosfera primigènia; un moment en què bacteris que fan servir el sofre i sulfhídric van començar a excretar oxigen, però que ens van deixar el món que coneixem. El cicle es tornarà a iniciar, però nosaltres... on serem?

L’altre dia llegia un article d’un professor de Salamanca que deia que “anem cap al neonazisme o l’ecofeixisme”; ens diran quan podem agafar el cotxe o quan engegar la calefacció. Els governs i la UE han d’apostar per les energies netes i no seguir el dictat de les multinacionals del petroli i el gas.

Com a científics i industrials, tenim una responsabilitat, això és cert. Una empresa, per definició, neix per generar beneficis, aconseguir guanys per als socis i créixer per continuar innovant en R+D. Jo, que ja he tingut diverses empreses i he treballat per a altres, com ara el Grup Suez, sé què és fer tots els papers de l’auca; des de netejar el laboratori fins a passar l’escombra, haver de generar equip i, també, passar per mals moments. En aquest escenari, evidentment, cal buscar una veta de mercat, una oportunitat de negoci. Amb la meva formació de biòleg, l’he trobat investigant en tecnologies que ajuden a regenerar el medi ambient i, a la vegada, i això és vital, donen beneficis com a empresa; és a dir, no només és econòmic per a nosaltres, sinó que són més eficients mediambientalment, estalviem energia i ajudem a regenerar el planeta.

Tot va començar quan jo tenia 8 anys i el meu pare em va regalar per Reis un petit microscopi. A partir d’aquí vaig començar a llegir tots els llibres sobre biologia de microorganismes i microscòpia que hi havia a la biblioteca de Manlleu. Repetia tots els experiments i observava tot el que podia amb aquell petit microscopi. Quan tenia 14 anys vaig demanar al meu pare que volia comprar-me un nou microscopi que em permetés analitzar bacteris que fins aquell moment amb el petit era impossible. El meu pare em va dir que mirés de treballar a l’estiu perquè aquell microscopi que li demanava en aquella època costava l’equivalent a dos ciclomotors, unes 49.000 pessetes, només podia ajudar-me amb una part. Vaig anar a Lloret a treballar de grum, on feia multitreball, des de grum fins a pesca submarina i venda del peix i ajudant un subhastador d’obres d’art. I vaig aconseguir guanyar aproximadament unes 75.000 pessetes al mes i vaig poder comprar-me jo sol el microscopi tan desitjat.

Exacte. A partir d’aquí vaig anar instal·lant un petit laboratori a casa dels meus pares i vaig fer un treball de recerca de la contaminació física-química i microbiològica del riu Ter que va guanyar un dels primers premis que atorgava la CIRIT (Generalitat de Catalunya). Amb només 14 anys ja deia que volia ser microbiòleg. Quan vaig entrar a la Universitat de Barcelona el 1982 vaig anar el primer mes només de començar la carrera a parlar amb el catedràtic d’aquest departament.

Va ser tal la sorpresa que com a cas únic em va acceptar com a col·laborador, quan només s’hi podia accedir a partir de quart de carrera. Vaig estar més de set anys al departament de microbiologia i em van oferir fer la tesi, que vaig refusar. Tot aquell món universitari que ja coneixia no m’atreia a causa dels egos i l’objectiu únic de publicar, publicar i publicar. A causa de la meva experiència, vaig aconseguir feina molt ràpid en un laboratori molt important de Barcelona com a responsable i director tècnic del departament de medi ambient. Allà em vaig adonar que jo era de mal manar i al cap d’un any vaig muntar la primera empresa amb altres socis (Laboratoris Ecoproges, especialista en anàlisi i ecotoxicologia d’aigües, 1991-1999).

A partir d’aquí, i ja quan tot començava a ser massa rutinari i avorrit, vaig decidir dedicar-me al tractament d’aigües. Els clients em deien: “No ens diguis què tenim, sinó com ho podem tractar.” Vaig estar un any estudiant i viatjant per veure quina tecnologia de tractament d’aigües tenia més potencial i versatilitat. Em vaig decidir finalment per la tecnologia electroquímica. Com vaig fer al començament amb la microscòpia i microbiologia d’aigües, vaig tornar a començar totalment de manera autodidacta; llegint milers d’articles científics, construint un primer laboratori i fabricant els primers prototips de reactors electroquímics.

Sí, l’empresa Minimal Waste and Water va començar a créixer i facturar, fent la primera patent, i fins a la crisi del 2008, que ens va afectar molt a partir del 2010. El 2014 vaig vendre la patent al Grup Suez i vaig estar treballant allà fins al 2018, quan vaig tornar a comprovar que els meus objectius i els de la multinacional no anaven pel mateix camí. El 2019 vam fundar amb uns socis l’empresa e-Watts Technologies SL, que fins a l’abril del 2020 no va començar amb la tecnologia electroquímica. Un altre cop un entrebanc amb la covid. Vam decidir dedicar els diners i els esforços amb l’R+D no enviar els treballadors a un ERTO. La decisió va ser encertada i es van fer sis noves patents (tres presentades entre el 2021 i el 2022). Aquestes patents i l’experiència acumulada durant tota la vida professional van començar a donar fruit el 2021, i el 2022 vam multiplicar per 10 la facturació del 2021. Actualment, hem signat un contracte amb una farmacèutica italiana per la realització del projecte més gran del món pel tractament electroquímic de 275 m²/h d’unes aigües molt difícils de tractar i amb compostos no biodegradables. A més d’aquest gran projecte, a finals d’aquest mes en signem dos més i un altre al setembre. Com pot veure, vaig començar amb el món microscopi; després, amb l’anàlisi d’aigües i residus, que em va permetre conèixer la problemàtica real del món industrial i els mètodes de tractament existents. A partir d’aquí vaig decidir passar del món dels microorganismes a un món molt més petit, el de l’electró, per depurar i recuperar aigües residuals.

Hi ha poquíssimes empreses que treballin l’electroquímica per al tractament d’aigües residuals de gran càrrega contaminant. És cert que hi ha empreses que utilitzen l’electroquímica per a desinfecció, per al tractament d’aigües potables o per a l’eliminació de compostos amb baixa concentració. Però, de tractaments de grans càrregues orgàniques de components tòxics en aigües residuals, com ara d’origen químic, petroquímic o farmacèutic –estic parlant de compostos no biodegradables i altament tòxics–, podem dir que no n’hi ha molt poques.

Potser sí. Però em penso que en vindrà un altre d’encara més important. És un sistema nou molt efectiu i ja tenim la patent en marxa. És un procés electroquímic totalment nou que no existeix. La diferència està en els elèctrodes que utilitzem en el mercat; un de similar al nostre que tracti aquests compostos costa uns 36.000 euros/m² i el nostre està per sota els 3.000 euros/m². Encara més, avui en dia ja estem treballant amb elèctrodes que estan per sota els 800 euros/m² i amb la mateixa eficiència. Pensi una cosa, només a la planta italiana, estem parlant de 250 m² d’elèctrodes.

En aquest procés, vàrem competir amb empreses alemanyes i angleses fent un pilotatge industrial de dos mesos de durada. Tots els pilotatges van ser auditats i controlats per una auditora/consultora especialitzada en aplicacions ambientals. Al final vam ser l’única empresa que va aconseguir els resultats desitjats i al cost inferior. Les altres empreses competidores només solucionaven part del problema i a un cost sis vegades superior al nostre en euros/m³ tractats. Ara invertim a estudiar, producció d’hidrogen verd i captació de CO2 per fabricar combustibles.