Societat

ROGER CRUAÑAS I ARIADNA BALMES

Entrenador i nedadora de la secció de natació adaptada del Centre Natació Mataró

“La natació, a més de força física, m’ha fet sortir de la meva zona de confort”

Disputar uns Jocs Paralímpics no està obert a tothom però sense treballar segur que no s’hi arriba
He entrat a dutxes on puc seure però tenen el botó de l’aigua a l’esquena. La gent no n’és conscient, de la nostra realitat

La Secció d’Esport Adaptat del Centre Natació Mataró no para de sumar títols i per quart any consecutiu han guanyat els campionats d’Espanya i de Catalunya. Un autèntic Dream Team que inclou un dels entrenadors, Roger Cruañas, que van impulsar l’entitat B-Swim amb l’objectiu que la discapacitat no sigui cap obstacle per practicar esport de competició.

Una nova temporada d’èxits. Satisfets?
[R.C.] Molt satisfets, sobretot perquè venim d’una època covid que no ha sigut fàcil, tant per als nedadors com per als tècnics. Recuperar una mica de normalitat és l’èxit més gran. Tornar a planificar la temporada per competir amb públic, sense restriccions i estar amb les famílies i els nedadors ha estat el millor.
L’estiu permet descansar o s’ha de continuar entrenant?
[A.B.] En principi tenim vacances però parar és terrible i després costa moltíssim. M’agafo aquests mesos a un altre ritme perquè descansar també forma part de l’entrenament, sense deixar d’entrar a l’aigua. Venim d’una temporada molt intensa.
Tenim un autèntic Dream Team?
[R.C.] No és habitual que en cap esport s’aconsegueixin els èxits de manera tan repetitiva. Som un club jove que estem com a secció oficial des del 2015. El primer any vam guanyar de dos punts, després de 50 i ara de més de 100 punts. Anem incorporant-hi gent de molt nivell que està al pòdium en gairebé totes les proves.
I com ho feu per tenir els millors?
[R.C.] Per filosofia, des del club no truquem a la porta de ningú, ni anem a fixar ningú. Tots ells paguen la quota de soci i esportista per entrenar amb nosaltres. Molts dels nedadors prioritzen les condicions d’entrenament i els professionals que no pas cobrar. Venen perquè els agrada nedar i els èxits fan que tinguem més gent i això ens porta a anar més lluny. És un peix que es mossega la cua. L’última temporada en Jacobo Garrido, campió del món que estava al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, va venir amb nosaltres.
Ariadna, com va ser que vas decidir competir nedant?
[A.B.] Després de la meva lesió vaig assumir que havia de canviar perquè estava molt mandrosa. Com que ja havia nedat ho vaig tenir clar però havia de trobar la persona que m’ensenyés perquè només havia aconseguit entrar a l’aigua per flotar i aguantar-me. Jo soc de Torelló i vaig contactar amb la gent de B-Swim, que em podien ensenyar des de zero. El primer dia que vaig arribar a Mataró estava tan emocionada que li vaig dir a la Maria Folgado (cofundadora de B-Swim) que volia anar a uns Jocs Paralímpics. Com ella em va dir, pas a pas, vaig aprendre a desplaçar-me i moure’m.
En fer el pas a la competició, hi ha moments per llançar la tovallola?
[A.B.] Jo venia un cop a la setmana fins que em van dir que si volia competir havien de ser com a mínim quatre entrenaments. Per a mi això suposa una hora d’anar i tornar de Mataró, però tenia clar que és el que volia, fins que vaig aconseguir entrar a l’equip. A vegades, quan estic en les competicions per mi el pitjor és l’espera per entrar a l’aigua. No sé què estic fent allà i només vull que passi ràpid per marxar. Et compensen els resultats i l’experiència que vius amb els companys i els entrenadors, que va molt més enllà de nedar.
Com a entrenador, aquest és un equip de natació diferent en moltes coses?
[R.C.] Hi ha moltes més coses que superar-se esportivament. Hi ha una comunitat que es crea entre les famílies i els nedadors, en què tots amb realitats ben diferents es posen en comú i tothom hi guanya. Les interaccions són diferents que en la natació convencional i es comparteixen les experiències que han viscut les famílies sigui per una lesió, un accident traumàtic o un naixement amb discapacitat. Per mi, entrenar un esportista amb discapacitat o sense és el mateix. L’objectiu és mirar de treure el màxim rendiment amb les limitacions que tingui. L’esport no té res de diferent però sí l’equip i l’entorn.

Els entrenaments s’han d’ajustar més a cada nedador?

[R.C.] L’esport adaptat ens ensenya que es pot ajustar més un treball individualitzat per cada nedador, tingui o no discapacitat. No han de fer tots el mateixos entrenaments, perquè n’hi ha que necessiten més intensitat. Amb la natació adaptada fem quatre entrenaments diferents ajustats a les necessitats de les persones que tenim en l’equip. Treballar així per als entrenadors és un luxe.
Poder tornar a nedar què t’ha aportat més enllà de fer esport?
[A.B.] Físicament tinc una força que abans no tenia. Això és un benefici per a mi en tots els sentits per rodar amb la cadira i perquè amb els braços ho faig tot. La natació, a més de força física, m’ha fet sortir de la meva zona de confort. En situacions com la meva és inevitable la sobreprotecció dels de casa. Superar aquest moment és un gran pas i molts dels qui ens hi trobem no sabem com fer-ho. Aquí t’has d’espavilar com sigui per viatjar amb l’equip i et fa créixer moltíssim.
El primer dia que vas entrenar vas dir que volies anar a uns Jocs Paralímpics. Aquest és un repte per a tots?
[A.B.] Només fa dos anys que vaig tornar a nedar i encara ho tinc al cap. Una altra cosa és que hi pugui arribar.
[R.C.] Anar d’uns campionats d’Espanya a uns Jocs Paralímpics és un pas de gegant. Tenim nedadors que han anat a campionats europeus després d’anys d’entrenament i n’hi ha que no hi arribaran mai. Disputar uns Jocs no està obert a tothom però sense treballar segur que no s’hi arriba. Com a equip vam començar amb en Jordi Gordillo com l’únic que havia anat a quatre Jocs Paralímpics, ara n’hi ha uns quants que aniran al mundial i als europeus.
Les limitacions dins l’aigua disminueixen. Recordes la primera competició?
[A.B.] Va ser en els campionats internacionals a Barcelona quan acabava d’entrar a l’equip. Recordo que vaig passar molts nervis perquè no sabia ni com fer les sortides i els viratges.
[R.C.] Les limitacions sempre hi són però hi ha maneres perquè uns puguin sortir de dins l’aigua o no cal que facin el viratge si no els ajuda a guanyar temps. L’Ariadna té la tècnica per nedar més ràpid la braça. Nosaltres fem una braça mirant de respirar poc i així ella pot avançar fins a 15 metres sota l’aigua. No li surt a compte agafar aire a cada braçada si no pot impulsar-se amb les cames. L’èxit és aquesta atenció individualitzada.
No hi ha gaire clubs amb secció adaptada. Què falten, recursos o creure-hi?
[R.C.] Dels clubs grans n’hi ha quatre que tenen secció oficial d’adaptada. Hi pots creure quan hi ha recursos perquè funcioni. El problema de qualsevol esport adaptat és que no arriben els recursos necessaris per créixer. A Mataró al mateix espai del Centre tenim natació, l’adaptada, la sincronitzada, triatló i waterpolo. Aquí s’ha apostat per la professionalització però n’hi ha molts que no s’ho poden permetre i no hi ha el suport d’inversors o patrocinis. La Comunitat Valenciana dona beques directes als esportistes i se’n beneficien els tècnics i els clubs.
La secció s’impulsa des de l’entitat B-Swim. Com van ser els inicis?
[R.C.] Tenim al darrere la cooperativa que va néixer quan preparàvem en Jordi Gordillo per anar als Jocs Paralímpics a Pequín perquè no trobava ningú que l’entrenés. B-Swim es va crear com a entitat externa al Centre Natació Mataró i això ens permet estar a més llocs i dedicar-nos a l’alt rendiment. Ens ha funcionat la col·laboració que tenim amb el centre que ens cedeix l’ús de les instal·lacions. Les activitats que es promouen des de la cooperativa, amb cursets d’iniciació o perfeccionament de natació, s’inverteixen en la secció. És com una obra social de la cooperativa que es destina als desplaçaments o als professionals de l’adaptada.
En la pandèmia es van tancar piscines i es va nedar a mar. Vau poder anar-hi?
[R.C.] Sí, però les platges no les tenim preparades i a Mataró no hi ha cap entrada directa a mar. En la pandèmia amb l’ajuda de voluntaris els vam carregar a braços des de les cadires per entrar a l’aigua. Aquesta és la realitat i s’hauria d’haver fet alguna millora però no avencem. Al final ja no era l’entrenament, eren els beneficis en l’àmbit físic i mental de poder moure’s de la cadira unes hores.
[A.B.] Va coincidir que a l’agost venia al club a Mataró i al cap d’uns mesos va arribar la pandèmia. El confinament va ser molt dur i quan es va poder vaig anar a la piscina de Torelló i després, quan va tancar, a la de Manlleu. Amb les restriccions municipals no era fàcil però vaig baixar a Mataró, tot i que nedar a mar per a mi és massa complicat i la responsabilitat per a ells era massa alta.
La sensació de tornar a entrar a l’aigua per tornar a nedar no s’oblida?
[A.B.] És una sensació de llibertat i felicitat veure que pots fer alguna cosa sense estar 24 hores a la cadira de rodes. Jo els ho agrairé sempre perquè gràcies a B-Swim he pogut tornar a aprendre a nedar, encara que això m’obligui a fer una hora de viatge. Tinc clar que no tenim les mateixes oportunitats quan veus que n’hi ha pocs que s’atreveixen a promoure l’esport adaptat.
Queda clar que hi ha molta feina a fer per adaptar les platges però les piscines estan millor?
[A.B.] La majoria de les municipals tenen la cadira hidràulica, que ens ajuda a entrar a l’aigua, sigui fixa o portàtil. L’accessibilitat, però, és relativa a les instal·lacions i et trobes rampes que no pots pujar o banys que compleixen la normativa però no són pràctics. He entrat a dutxes on puc seure però tenen el botó de l’aigua a la meva esquena. T’adones de fins a quin punt la gent no n’és conscient, de la nostra realitat.
I l’experiència quina és quan toca viatjar i desplaçar-se?
[R.C.] Tens hotels que et diuen que estan adaptats i et posen banyeres a l’habitació o les cadires de rodes no passen per segons quines portes. No té cap sentit, però l’etiqueta “adaptat” serveix quan hi ha una simple rampa a l’entrada o tenen un aparcament de minusvàlids a la porta. Queda molt camí per recórrer.
I mentre s’estan vulnerant drets com el d’accessibilitat o de mobilitat...
[A.B.] Totes aquestes situacions són molt cansades. A l’estiu, veus com hi ha gent que fa servir les targetes de minusvàlids de l’avi per aparcar en llocs reservats o els que directament aparquen sense cap distintiu. Quan entreno vinc una hora abans per trobar aparcament. Les situacions amb què et trobes es repeteixen per anar a un restaurant o demanar assistència per agafar l’avió. També amb coses tan quotidianes com arribar a les estanteries dels supermercat o els caixers automàtics per posar benzina al cotxe. T’aparquen al teu lloc i a sobre et recriminen o t’insulten.
[R.C.] Ens falta molta empatia. S’aparca als llocs reservats o es troben cotxes ben enganxats i no tenen manera d’entrar amb la cadira al seu cotxe.
Pensant en la cinquena temporada?
[R.C.] Ara descansem i anirem competint fins al juny de l’any que ve, quan hi haurà mundial i europeus, però encara no hi ha dates.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia