JOSEP COMAS I SOLÀ
La filmació de l’espectre de la cromosfera solar i diversos descobriments astronòmics
Josep Comas i Solà fou un astrònom que elaborà una teoria corpuscular ondulatòria, qualitativa —que precedí els treballs de mecànica ondulatòria de De Broglie—, que inventà un procediment per a calcular la profunditat dels epicentres sísmics, l’observació estereoscòpica dels moviments siderals i féu la primera aplicació del cinema a la fotografia espectral dels eclipsis. Així mateix, inventà un aparell per a estudiar els moviments estel·lars.
Aprofitant l’eclipsi de Sol de 1905, una missió de l’Observatori Fabra de Barcelona es desplaçà a Vinaròs per observar el fenomen. Comas adaptà un prisma de l’espectrògraf a un cinematògraf Gaumont i enregistrà per primera vegada al món l’espectre de la cromosfera solar.
Els anys 1907 i 1908 determinà el diàmetre de Mercuri observant el seu trànsit davant del Sol. Després d’analitzar les direccions i el radiant dels meteors de la pluja del 9 d’octubre de 1915 deduí que procedien del cometa Giacobini-Zinner. Des d’aleshores, aquesta pluja fou coneguda amb el nom de Giacobinides. També el 1915 preparà un atles de quaranta-tres fotografies amb el títol Atlas topográfico de la Zona Eclíptica que fou considerat el primer atles fotogràfic d’aquesta zona del cel.
El 1925 descobrí amb l’astrònom Schain un cometa que fou denominat Schain-Comas Solà (C/1925F). El 1926 descobrí un cometa periòdic que s’apropa a la Terra cada 8,83 anys i que rebé el seu nom (32P/Comas Solà).
També descobrí un estel variable i onze asteroides, un dels quals batejà amb el nom de Barcelona. Desenvolupà un nou mètode per al càlcul de les òrbites d’aquests asteroides, vuit de les quals determinà amb exactitud; la dels altres tres no fou possible observar-les fins més tard, i dos quedaren sense nom.
Féu remarcables estudis sobre Mart, Júpiter, Saturn i el seu satèl·lit Tità. S’oposà al corrent que encapçalava l’astrònom nord-americà P. Lowell, que defensava l’existència de canals a Mart.
Descobrí la interacció entre la Banda Temperada Sud (STB) i la Gran Taca Vermella (RS) de Júpiter i la rotació diferencial (l’equador gira més ràpid que el pol) de l’atmosfera de Saturn. També demostrà l’existència d’atmosfera a Tità.
Els treballs d’investigació els publicà habitualment al Butlletí de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona i en altres publicacions especialitzades franceses. Entre els seus llibres destaquen Fotografia del cel (1898), Astronomía y ciencia general (1906), els manuals Astronomía (1910, 1920 i 1927) i El cielo (1927).
Josep Comas i Solà, de vocació precoç, als quinze anys estudià un meteorit prop de Tarragona i publicà el resultat a L’Astronomie, revista fundada per l’astrònom francès Camille Flammarion; així mateix, estudià un eclipsi de Lluna i l’eixam meteòric de les Andromèdides (1885).
Es llicencià el 1889 en física i matemàtiques a la Universitat de Barcelona. El 1890, amb un telescopi Bardou de 108 mm de diàmetre, aixecà un mapa de Mart.
El 1901 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que li encarregà la instal·lació de l’Observatori Fabra, on dirigí la Secció Astronòmica des del 1904 fins al 1937. El 1911 fundà i dirigí la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica. Fou membre d’honor de nombroses societats astronòmiques d’arreu d’Europa.
Quan morí llegà la seva casa Vil·la Urània, amb valuosos aparells astronòmics, a l’Ajuntament de Barcelona.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
