La cuina catalana medieval
El Llibre de Sent Soví és un dels manuscrits de cuina més antics i recull el conjunt de plats que es cuinaven als països de llengua i cultura catalanes a l’edat mitjana.
Fou redactat de manera clara i era l’expressió d’una cuina ben característica, pròpia d’un país pròsper i amb un intens comerç mediterrani que li proporcionava les espècies.
El Llibre de Sent Soví és una important manifestació de cuina medieval a Occident, expressió de la tradició gastronòmica catalana, origen del que avui anomenem cuina mediterrània.
La seva lectura fa conèixer un panorama culinari molt llunyà, amb focs de llenya per rostir a l’ast o per estofar amb olles penjades, i ens fa entrar en un món subtil d’olors i de gustos. Una cuina molt refinada i sofisticada, plena de matisos. Els especialistes assenyalen que és entre els catalans que apareix en aquesta època l’ús de les forquilles per a fixar les carns abans de tallar-les.
El Llibre de Sent Soví és d’autor desconegut, redactat en llengua catalana, sembla que fou escrit a la primera meitat del segle xiv en una data difícil de concretar a l’entorn de l’any 1324.
El llibre és una recopilació de textos preexistents que formen un conjunt més o menys homogeni de preparacions culinàries, que posteriorment fou rectificat, corregit i ampliat amb noves aportacions.
Lluny de ser obra d’un únic autor, es tracta d’un text que reflecteix les preferències i els coneixements culinaris de tota una etapa de la història medieval mediterrània.
Del Llibre de Sent Soví hi ha tres fonts documentals: el manuscrit 216 de la Biblioteca General i Històrica de la Universitat de València, un volum miscel·lani copiat cap al 1408 que conté una part del receptari datat del 1324; el manuscrit 68 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, també un volum miscel·lani destinat a l’educació de fills de cavallers, copiat a mitjan del segle xv, i el manuscrit 2112 de la Biblioteca de Catalunya, copiat a la segona meitat del segle xiv que conté un receptari que inclou a grans trets els dos textos precedents.
Es creu que el Llibre de Sent Soví original contenia un centenar de preparacions de les quals el manuscrit esmentat en recull setanta-dues. Així mateix, es conserva a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona un text d’aquesta època amb el títol de Llibre de totes maneres de potatges de menjar que n’aplega dues-centes vint receptes i que s’hi inspirà.
La cuina del Llibre de Sent Soví utilitza les espècies, les herbes aromàtiques, el sofregit, la picada, l’all, la llet d’ametlles i el vi com a ingredients. Gairebé tots els plats cuinats i les salses tenien un gust dolç, agre o agredolç que obtenien del vinagre, del suc de llimona, del sucre o de la mel.
Actualment, el món de la cuina catalana atreu l’interès i té un gran prestigi que, en part, es fonamenta en la tradició gastronòmica que representa el Llibre de Sent Soví, una obra reeditada contemporàniament i traduïda a diversos idiomes.
comunicacio@fundoc.net
www.funfoc.net
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del paísLa redempció de captius
El comerç des de Catalunya i altres països del sud d’Europa amb els pobles del nord d’Àfrica es veia dificultat a la darreria de l’edat mitjana i al començament de l’època moderna per la captura de mariners i comerciants, que eren sotmesos a esclavatge en aquelles terres.
El 1192 cavallers catalans crearen una congregació sota la protecció d’Alfons I per afavorir el rescat dels captius, però fou el 1218 quan el cavaller de Llenguadoc Pere Nolasc (1189-1256), sant Ramon de Penyafort (1185-1275) i el rei Jaume I (1208-1276) formaren un orde que tenia com a objectiu la redempció de cristians esclavitzats.
El 1230 el papa Gregori IX consagrà l’orde de la Mercè com un orde religiós. Durant més de tres segles i mig aconseguí alliberar milers de cristians pagant-ne un rescat. Els frares de la Mercè recorrien les terres del nord d’Àfrica establint relacions amb els prínceps mahometans que fessin possible el posterior alliberament dels captius.
Des de la fundació de l’orde, els frares de la Mercè portaren a l’hàbit blanc les quatre barres catalanes i la creu de Sant Jordi, atorgades per Jaume I.
Diu la tradició que la nit del
24 de setembre de 1218 la Mare de Déu s’aparegué a Jaume I, al confessor i conseller Pere Nolasc i al canonge Ramon de Penyafort i els manifestà el desig que formessin un orde de monjos cavallers per aconseguir la llibertat dels cristians captius dels sarraïns.
Inicialment es creà un orde militar de tretze cavallers que per la seva procedència recorden l’estreta germanor entre les terres provençals i catalanes: Guillem de Bas, senyor de Montpeller; Arnau de Carcassona, fill del vescomte de Narbona; Bernat de Cabrera; Ramon de Montoliu; Ramon de Montcada; Pere Guillem de Cervelló; Domènec d’Ossó; Ramon d’Utrecht; Guillem de Sant Julià; Hug de Mata; Bernat d’Essona; Ponç Soleres i Ramon Blanc.
Reconegut l’orde el 1230, els frares mercedaris continuaren la seva humanitària missió durant segles. El 1580 fra Jordi d’Oliva i fra Juan Gil alliberaren Miguel de Cervantes Saavedra, captiu i esclau de corsaris algerians durant cinc anys.
L’orde de la Mercè s’estructura en províncies, vicaries i delegacions i és present en vint-i-dos països d’Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica.