JAWAD BOUIRIG
migrant sense papers
“Passar per l’Estret és car i molt perillós”
El viatge va durar 10 mesos i em van enganxar l’hivern i moltes pluges. Vaig passar molta fred en països com Eslovènia o Àustria
En el meu cas, i en el de molts dels nois que conec, venim amb l’únic objectiu de poder treballar i ajudar la família que s’ha quedat allà
Jawad Bouirig és un més dels milers de joves africans que intenten arribar a Europa amb l’esperança de trobar-hi una vida millor que la que han deixat enrere. El que el distingeix de la majoria és la ruta escollida per arribar fins aquí. El risc és elevat en cada una de les diferents opcions, però la letalitat de les rutes del Mediterrani central és enorme, seguida per la del Mediterrani occidental, que és la que ens afecta en major mesura. Ni se sap el nombre de persones que han mort al canal de Sicília i la resta de rutes centrals. Es parla de més de vint mil, però tot plegat és pura especulació, ja que molts dels que desapareixen no deixen rastre ni gairebé ningú es preocupa de trobar-ne. La ruta occidental, incloses les Canàries, és igual de perillosa i segurament la més cara.
Amb tota la informació de què disposava, en Jawad (alguns amics seus ja havien fet el salt) va decidir-se per una ruta oriental, més llarga però una mica més segura; per una ruta terrestre que li permetés esquivar el mar tant com fos possible. La seva odissea particular no serà mai un best-seller, però confio que ens ajudarà a entende una mica més les motivacions dels milers de persones que decideixen deixar enrere tot el que tenien per llançar-se a un futur incert on xocaran, inevitablement, amb una dura realitat molt diferent de la que somiaven.
Parli’ns dels seus orígens i dels motius que el van portar a emprendre una aventura tan arriscada?
Em dic Jawad i tinc vint-i-dos anys. Vaig néixer i créixer a Oukhit, un poble molt petit del centre del Marroc, que té només 100 habitants i és a prop de Rachidia, una ciutat molt més gran que crec que té cap a uns cent mil habitants i que, com que es troba a les portes del desert i a tocar de l’Atles, és molt coneguda. Oukhit és un poble dedicat bàsicament a l’agricultura, sobretot als dàtils. El meu pare i molta gent del poble treballa en aquest sector, però els salaris són baixos i les jornades són de sol a sol. Soc membre d’una família força extensa. Tinc dues germanes i quatre germans. Tots viuen al mateix poble, menys un germà que viu a Barcelona des de fa temps. Com molts nois de la zona i de la resta del Marroc, feia temps que volia marxar del país i buscar noves oportunitats, sobretot laborals.
I finalment es va decidir.
Sí, un dia vaig veure-ho més clar i vaig decidir fer el pas de deixar el poble. De tot això ara aviat farà un any. És molt recent, però sembla com si hagués passat molt més temps.
I va decidir-se per una ruta que no és l’habitual entre els que surten del Marroc. Per què?
En comptes d’anar cap al nord i creuar l’estret de Gibraltar, que és molt car i perillós, vaig comprar un bitllet per volar fins a Istanbul, a Turquia, que em va costar uns 300 euros. Aquesta quantitat és molt inferior al que val agafar un vaixell i la ruta cap a la Península. Aquesta ja és una raó important, ja que no disposava de gaires diners. La meva intenció era arribar a Espanya fent ruta creuant uns quants països europeus per terra. A Turquia vaig arribar-hi com si fos un turista, només amb el passaport. Sabia que havia de mostrar seguretat si em preguntaven on anava, i vaig fer veure que anava a un hotel i que hi passaria uns dies, i ja està. Vaig sortir d’Oukhit amb un amic del poble i dos nois més, que també volien fer una ruta semblant, per la via turca. No vaig avisar la família abans de marxar, sinó durant el camí. No volia que es preocupessin.
I una vegada a Turquia?
De Turquia vaig passar a Grècia creuant un riu i enfilant una muntanya. És un tram molt perillós, que vam fer amb una barca petita, de nit. Entre turcs i grecs no hi ha gaire bona relació i les fronteres estan molt vigilades. Va ser realment un risc, però vaig poder arribar a Grècia i continuar la ruta cap a Macedònia del Nord, Sèrbia, Hongria, Eslovènia, Àustria, Itàlia, França, i finalment vaig arribar a Catalunya.
Quins mitjans utilitzava per passar d’un lloc a l’altre?
Tot aquest camí el vaig fer per trams. De vegades amb autobús, de vegades amb tren, però també caminant, sobretot de nit. No tenia papers per poder creuar fronteres i havia d’anar molt alerta cada cop que ho feia. Hi havia molta policia, però sempre esperava el moment idoni per poder avançar amb seguretat. Tot aquest llarg viatge va durar deu mesos. Em van enganxar l’hivern i moltes pluges. Vaig passar molta fred en països com Eslovènia o Àustria, per exemple. Quan vaig arribar aquí, la guerra de Croàcia tot just començava, i no vaig trobar-me les caravanes de refugiats que sortien a la televisió. Uns mesos més tard hauria estat, segurament, molt més difícil.
El seu objectiu era aquí, arribar a Catalunya, on segons ha dit ja hi té un germà instal·lat fa anys?
La meva intenció era arribar a Catalunya, concretament a la ciutat de Girona, perquè hi havia alguns amics del meu poble que havien estat acompanyats per Càritas Diocesana de Girona i, pel que sabia, l’experiència havia estat molt positiva. A més, com que el meu germà viu a Barcelona, sempre podria reunir-me amb ell. Era una possibilitat més. Un dels meus companys de viatge també va venir fins aquí i els altres van agafar rutes diferents. Un va decidir quedar-se a Itàlia i l’altre va continuar fins a Bilbao.
I una vegada aquí quin panorama es va trobar?
Jo vaig venir sobretot per buscar una feina i construir-me un futur. Així de simple. A més, des de Catalunya, o des d’Espanya, és molt més fàcil poder viatjar al Marroc, quan pugui fer-ho, que no pas des de qualsevol altre país d’Europa. Hi ha molta gent que es pensa que venim a robar, és a dir, que el nostre objectiu és robar, però això no és veritat. A tot arreu hi ha gent bona i gent dolenta, o gent que s’aprofita dels altres. Però en el meu cas, i en el de molts dels nois que conec, venim amb l’únic objectiu de poder treballar i ajudar la família que s’ha quedat allà. Poder enviar diners a casa des d’aquí, que hi ha més oportunitats i es cobren més diners, és la meva prioritat. Aquesta és la finalitat de tota aquesta aventura i dels riscos que estàs disposat a assumir.
Arribar és difícil però, una vegada aquí, tampoc és que li posin catifa vermella per integrar-se a la societat catalana. En quin punt es troba el seu procés d’integració?
Ja fa vuit mesos que soc a Catalunya. Quan vaig arribar, la policia va veure la meva situació, que era irregular, i em va portar a un centre amb més persones en situacions similars però menors d’edat. Vaig passar-hi unes quantes setmanes fins que finalment em van derivar a Cal Manco, a Caldes de Malavella. Cal Manco és un centre residencial que gestiona Càritas Diocesana de Girona i que està situat en una masia als afores del poble. A la casa hi vivim una vintena de nois, tots majors d’edat, la majoria del Marroc, que han fet viatges semblants al meu. A més, hi ha tècnics de Càritas les vint-i-quatre hores del dia, que ens ajuden i orienten per realitzar formacions, organitzar la convivència, o ens acompanyen en els processos de regularització.
La llengua pot ser un obstacle en tot aquest procés?
Quan vaig arribar no sabia ni una paraula de castellà ni de català, però en aquest temps ja puc entendre i expressar-me bastant bé [l’entrevista s’ha fet en català, en castellà i amb l’ajuda de traductor automàtic quan ha estat necessari]. També parlo amazic, que és la llengua de la meva família; l’àrab, que l’estudiem a l’escola, i una mica d’anglès, que l’he hagut d’aprendre sobretot durant el viatge.
Doncs són força més de les que parlem la majoria dels indígenes d’aquesta part de món.
Al Marroc vaig estudiar fins al primer curs de la universitat i llavors vaig deixar-ho. Aquí vaig a classes a l’Escola d’Adults de Salt. També he fet anglès, matemàtiques, etcètera. Soc conscient de la importància de la formació.
I en l’aspecte laboral?
Tots els que vivim a Cal Manco fem formacions de tot tipus, estudiem català, etcètera. Alguns ja tenen permís de treball i surten a treballar, per exemple a la planta de bicicletes d’Ecosol a Vilablareix. Fins i tot n’hi ha que són del mateix poble que jo. Però els que no tenim els papers hem d’esperar que acabi tot el procés, no treballem en negre. Aquest procés dura fins a tres anys, que és el temps de residència que ha de constar, per exemple, a través d’un empadronament. Un cop passats aquests tres anys, se’m pot fer una oferta feina i puc accedir a un permís de treball i de residència.
En quin sector li agradaria treballar?
A mi m’agradaria dedicar-me a la mecànica, però també podria fer jardineria o lampisteria, per exemple, que són sectors en els quals sempre pots trobar feina. No tinc carnet de conduir i quan pugui me’l trauré, però jo ja en sé, de conduir [riu].
Tot i les dificultats el veig bastant optimista de cara al futur. Tornar al seu país d’origen és una opció?
No, de cap manera tornaria al Marroc. Penso que la situació ideal seria tenir els papers, poder treballar de manera legal i llavors poder viatjar de tant en tant al Marroc per veure la família. Però no hi ha res fàcil. S’ha de començar des de zero, però res no és impossible. M’agrada com és la societat i l’entorn d’aquí. És un bon lloc per viure-hi. A més, aquí la feina és més organitzada i es compleixen les lleis. Estem esperant que canviï la situació i que hi hagi una regularització de persones migrants.
D’això que es compleixen les lleis se’n podria parlar, però m’imagino que des de la seva perspectiva això d’aquí li pot semblar una meravella. Quina opinió s’ha format d’aquest país?
Des que soc aquí he conegut una mica Catalunya, he estat en pobles de la Costa Brava, com Llançà, també a Barcelona, i m’agrada molt. Repeteixo el que he dit abans: crec que és un lloc molt bo per viure-hi. El temps ho dirà.
Quins projectes té per quan surti del centre d’acollida on es troba en aquests moments?
Penso que m’agradaria compartir un pis amb companys, però de moment és impossible. Estic bé i acompanyat a Cal Manco. Som com una gran família i ens movem en tren fins a Girona i on faci falta. A més, juguem a futbol, fem altres esports, ens encarreguem de pintar, de condicionar la casa i compartim el menjar i les tasques. A més, jo corro. M’agrada molt l’atletisme i m’entreno corrent.
Alguns dels atletes més destacats que competeixen sota la bandera espanyola són originaris del mateix país que vostè, tot i que a alguns això els faci mal a l’estómac. El plat del racisme ja l’ha tastat?
Pel que fa al racisme, puc dir que ho he sentit en alguna ocasió, sobretot perquè molta gent té al cap que els nois immigrants venim a robar, però això, com et deia, no és veritat, i és injust que ho pensin.
Els viatges de Jawad
Jawad va néixer i créixer a Oukhit, un poble petit del centre del Marroc, proper a Rachidia, ciutat que coneixen els amants de fer rutes pel desert, ja que es troba a les portes d’aquell mar de sorra. És una zona agrícola, especialitzada en el cultiu de dàtils, en el qual treballa la major part de la seva família, un matrimoni amb set fills, dels quals cinc continuen al poble. No cal ni dir que els sous fan molt difícil mantenir una família extensa com aquesta. Primer va marxar un germà, instal·lat actualment a Barcelona, i més endavant, fa un any aproximadament, va ser en Jawad qui va provar sort, sortint d’amagat de casa seva, sense dir res als pares, i iniciant un viatge a través de Turquia, els Balcans i l’Europa central que, després de deu mesos, el va portar a Girona, on hi tenia alguns amics. Ara espera regularitzar la situació i trobar una feina que li permeti fer una vida més o menys normal. Un altre viatge que de fàcil no en té res.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.