Societat

MARGARIDA XIRGU

La renovació del teatre a partir d’una orientació creativa de l’art escènica

Margarida Xirgu fou una extraordi- nària actriu que a través del seu art escènic aconseguí comunicar les seves inquietuds i sensibilitats al públic de molts països, en el teatre en llengua catalana i en el de llengua castellana.

Margarida Xirgu impulsà el teatre memoritzat fugint de la improvisació, suprimint l’apuntador, substituint les bambolines per la il·luminació, utilitzant escenaris nus, l’escenografia en lloc dels telons i un vestuari d’acord amb l’època i el lloc.

El seu treball com a actriu i la dedicació pedagògica a la formació d’actors en països com ara l’Uruguai, Xile i l’Argentina renovaren amb orientacions modernes el teatre que s’hi feia i el situà en un alt nivell.

El 1941 fundà l’Escola d’Art Dramàtic a Santiago de Xile, que aviat fou vinculada a la Universitat.

A l’Uruguai, des del 1943 fou la directora de l’Institut Auditori de Montevideo, un centre totalment gratuït i amb lliure admissió d’alumnes, que fou un model profundament innovador. El 1950 esdevingué la directora de l’Escola d’Art Dramàtic de Montevideo, càrrec que compartia amb la seva activitat com a actriu.

La família de Margarida Xirgu i Subirà es traslladà a Barcelona quan tenia vuit anys. Començà a actuar en el teatre d’aficionats en els ateneus obrers, on ja obtingué elogis de la crítica.

Com a professional s’incorporà primer a la Companyia del Teatre Romea. Posteriorment, estrenà a Barcelona les obres d’Àngel Guimerà Andrònica (1910) i La reina jove (1911), que la consagraren com una extraordinària actriu.

El 1913 debutà amb un gran triomf al Teatre Odeón de Buenos Aires i féu a continuació una gira per altres teatres de l’Argentina, Xile i l’Uruguai.

El 1914, a Madrid, esdevingué la primera actriu del teatre en llengua castellana. Representà El yermo de las almas, de Valle-Inclán; Marianela, de Galdós, i altres obres de Zola, Pirandello, Wilde, Unamuno, Azaña, Benavente i els germans Machado.

Del 1910 al 1915, amb el pioner del cinema català Fructuós Gelabert, rodà diverses pel·lícules. Posteriorment, estrenà a Barcelona María Pineda, d’un gairebé desconegut Federico García Lorca, amb decorats de Salvador Dalí, que fou un èxit i col·locà el nom de García Lorca en el panorama de l’art dramàtic. S’establí una gran amistat entre l’actriu i el jove poeta i el 1934 estrenà Yerma, escrita per García Lorca expressament per a ella.

El 1936 inicià una gira de sis mesos per diversos països de l’Amèrica Llatina. Quan es produí l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i l’assassinat de García Lorca ja no retornà a Catalunya, però durant els anys de lluita armada prengué una posició d’actiu suport al Govern de la República i posteriorment ajudà els catalans exiliats. Estrenà a Buenos Aires en llengua catalana l’obra d’Àngel Guimerà Maria Rosa. El 1945 hi representà l’obra pòstuma de García Lorca La casa de Bernarda Alba, que dugué a altres capitals sud-americanes. Amb gairebé setanta anys realitzà dues produccions per a la televisió argentina La casa de Bernarda Alba, de Lorca, i La Dama del Alba, de Casona. Als setanta-nou anys dirigí Yerma al Smith College de Massachusetts, que fou el seu darrer treball per al teatre.

El seu impuls renovà el teatre dels països sud-americans, que gaudiren de l’art d’aquesta gran actriu i de la seva companyia.

Els últims anys vivia a Punta Ballenas, a la costa de l’Uruguai, ocupada amb la presidència de la Comisión Honoraria Pro Casa del Actor, una llar per a actors i actrius retirats.

[email protected]

www.funDoc.net

APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del país
Pagès Editors
Fundació Occitano-Catalana

El telescopi (ullera de llarga vista)

Encara que sempre s’ha assignat a l’òptic i fabricant de lents holandès, d’origen alemany Hans Lippershey la patent del primer telescopi, investigacions recents han conclòs que el primer científic que inventà aquest aparell fou el gironí Joan Roget.

Hans Lippershey fou el que presentà per primer cop un tub rudimentari amb lents còncaves i convexes al Govern de la Haia l’octubre de 1608. Però pel que es veu els historiadors estaven equivocats. Noves investigacions publicades per l’historiador britànic Nick Pelling a la revista History Today, indiquen que el primer telescopi inventat en el món ho fou per un fabricant de lents establert a Girona l’any 1590 anomenat Joan Roget.

Joan Roget procedia d’una família de constructors de lents i altres instruments científics documentada a Catalunya al segle XVI.

Segons fonts oficials se sap que Joan Roget havia fabricat i venut variants de telescopis a finals del segle XVI amb el nom d’“ulleres de llarga vista”. La seva idea del telescopi féu camí cap al nord, i a Holanda, el 1608, divuit anys després d’haver-lo creat Joan Roget, tres persones d’aquest país reivindicaren per separat l’invent.

Pelling inicià les seves investigacions sobre la fabricació del primer telescopi arran de la tesi publicada per un altre historiador català, Josep Maria Simón de Guilleuma (1886-1965), publicada el 1959. Simón de Guilleuma esbrinà les primeres mencions de l’invent realitzades a Catalunya a les acaballes del segle XVI, àdhuc fa referència al llibre d’un òptic milanès anomenat Girolamo Sartori en el qual esmenta la trobada amb Joan Roget, a qui presenta com el “veritable primer inventor del telescopi”.

Simón de Guilleuma també investigà en inventaris de l’època algun dels primers telescopis fabricats per l’òptic català. Fruit d’aquesta investigació, aparegué una primera referència datada del 10 d’abril de 1593 en la qual un tal Pere de Cardona regalava a la seva muller una “ullera de llarga vista guarnida de llautó”. En una altra referència s’esmenta una subhasta de béns de Jaume Galvany del 5 de setembre de 1608 entre els quals hi ha una “ullera de llauna de mirar de lluny” que sembla clar que es tractava del telescopi de Roget, cosa que també corrobora Pelling. Pel que es veu és molt probable que Roget i els seus clients no aconseguissin apreciar el veritable potencial de l’invent.

La hipòtesi de Pelling comença quan un desconegut compra el telescopi de Galvany a Barcelona i va cap a Frankfurt, on coneix Zacharias Janssen i li ofereix d’anar a mitges en el negoci de fabricació i venda de l’objecte. Però Janssen no és òptic i li calen lents i les demana als fabricants de lents Hans Lippershey i Jacob Mertens, d’Alkmaar, els quals s’apropiaren de l’invent i el patentaren a finals d’octubre del mateix any 1608.

Sembla clar, segons Pelling, que els sol·licitants de patents havien ocultat el fet de la veritable autoria de l’aparell.

El cert és que Joan Roget inventà el telescopi el 1590, divuit anys abans de la patent de Hans Lippershey.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.