L’escola catalana
El projecte de bastir escoles nacionals en nacions sense estat és paral·lel en el temps als anys en què es defineix, als Estats Units i a Europa, l’escola nova, l’escola activa, l’escola funcional o l’escola moderna. Les primeres formulacions de l’escola catalana tenen orígens molt diversos: són les de Francesc Flos i Calcat, Pau Vila, Cebrià Montoliu, Joan Palau Vera, Joan Bardina i Eladi Homs.
Les escoles públiques que es posen en marxa al segle XIX a Europa i a Amèrica són fruit de les revolucions liberals que configuren estats nacions. I, a l’inrevés, els estats nacions del segle XIX són el resultat, en part, de les escoles nacionals. Les escoles dels ordes religiosos s’adapten sovint (pel que fa a la llengua, la geografia o la història) al marc polític-administratiu dels nous estats. El mateix fan moltes de les escoles racionalistes, laiques, o modernes. No es pensa en la necessitat de fer escoles nacionals de les (nombroses) nacions sense estat.
L’aportació de Francesc Flos i Calcat, cal·lígraf i mestre, i dels seus continuadors és excepcional, car proposaren bastir una escola nacional en català amb uns continguts catalans en uns anys en els quals no existeix cap institució política pública d’àmbit català que les aixoplugui, i amb l’objectiu de fer avançar el regionalisme.
Des de la publicació de Les escoles catalanes. Base principal i necessària per a la propagació de la causa regional (1886), Flos tingué molt clar que l’escola en llengua catalana va unida a l’escola amb continguts catalans: geografia, història, música, literatura. I que és una escola que s’ha de basar en una renovació integral de la pràctica pedagògica per a fer-la més atractiva i més útil.
Flos i Calcat, i els que el seguiran, portaren a cap una feina molt diversa, a partir de la necessitat de catalanitzar l’ensenyament, per la qual cosa posaren en marxa escoles catalanes, començant, el 1898, pel Col·legi Sant Jordi; una associació protectora de l’ensenyança catalana; assaigs, manifestos, i, especialment, nous llibres de text escolars; pressionaren les diputacions provincials i els ajuntaments perquè s’acostessin a aquests plantejaments; una acadèmia catalana per a fixar l’ortografia; la transformació de les escoles normals de mestres per tal que fossin capaces de generar mestres per a la nova escola catalana.
La primera escola catalana fou el Col·legi Sant Jordi (1898) de Flos i Calcat, per bé que abans, segons Miquel Ferrer, hi hagué l’escola de la Colònia Güell (1891). Seguiren: la Granja-Escola (1904) de Flos, l’Escola Horaciana (1905), de Pau Vila, amb un patronat presidit per Cebrià Montoliu, el Col·legi Mont d’Or (1905) de Joan Palau i Vera, les Escoles del Districte VI de Barcelona (1906), el Liceu Escolar (1906) de Frederic Godàs i Victorina Vila a Lleida, les colònies de vacances escolars municipals (des de 1906), el Col·legi del Remei (1908) de l’Escola de Mestres de Joan Bardina, l’Escola Vallparadís (1910) d’Alexandre Galí, el Nou Col·legi Mont d’Or de Manuel Ainaud, l’Escola Minerva (1911) de Victorina Vila, l’escola Montessori de la Maternitat (1913) de Joan Palau i Vera, les escoles d’estiu (des de 1914), amb Eladi Homs, l’Escola del Bosc (1914) de Rosa Sensat, l’Escola Montessori (1915) d’Anna Macheroni, la Casa dels Nens (1916) de Dolors Canals, el Liceu Dalmau (1918) de Delfí Dalmau, l’Escola del Mar (1921) de Pere Vergés. El 1922 s’inauguraren dotze grups escolars municipals a Barcelona; el 1923, el Grup Escolar Baixeras, amb Fèlix Martí Alpera; el 1924, el Grup Escolar La Farigola, amb Maria Baldó, i l’Escola del Parc del Guinardó, i el 1931, la Mútua Escolar Blanquerna.
Flos i Calcat escrigué uns llibres de text, Geografia de Catalunya (1891), Breu resum d’història de Catalunya (1901), Cançoner escolar català (1917), que s’allunyaven molt dels llibres de text oficials dels estats espanyol i francès. Per exemple, a la geografia, prioritzà les comarques enfront de les províncies (aquestes eren divisions administratives espanyoles), o féu una de les primeres i més contundents presentacions (inèdita, ben segur, a l’Europa de l’època) de les desigualtats fiscals i inversores que l’Estat espanyol aplicava als seus diversos territoris, les quals anaven clarament en contra de l’economia catalana.
L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), impulsada per Flos i presidida des de la seva creació (1898) per Josep Fiter i Inglés, promogué l’edició de llibres escolars d’una qualitat excepcional. El 1922 tenia socis actius des dels Estats Units i Cuba fins a l’Argentina i Xile, en dotze estats americans. El 1921, Carles Salvador proposà la formació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (APEV), però no s’inicià fins al 1934.
L’expansió de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana fora de les terres catalanes fou paral·lela a la d’alguns promotors d’escoles catalanes a Amèrica i a Europa (París i Ginebra): Pau Vila, Miquel Fornaguera, Julià Pujol o Josepa Roig marxaren a Colòmbia; Joan Bardina, a Bolívia i Xile; Enriqueta Compte, a l’Uruguai; Romà Puiggarí, al Brasil; Claudi Mimó, a Cuba; Cebrià Montoliu, als Estats Units, i Lola Anglada, a París.
A partir de 1931, la Generalitat es posà com a objectiu l’escolarització del conjunt de la població catalana seguint els principis de la renovació pedagògica iniciada a finals del segle XIX i pensant en l’escola catalana. A l’estiu de 1936 s’aprovà el Pla General d’Ensenyament del nou Consell de l’Escola Nova Unificada, presidit per Joan Puig Elias. Era la fusió de l’escola moderna i l’escola catalana. El 1939, arran de la Guerra Civil Espanyola, es produí la interrupció violenta del procés, el qual, a poc a poc, aniria reprenent.