Societat

Poesia d’exaltació vitalista

A l’obra de Joan Maragall són presents tots els mòbils de la poesia: l’amor, el cant a la terra, la llegenda i l’espiritualitat. En la natura, el paisatge i les tradicions trobava fonts de vida, de regeneració i de força vital.

En una primera etapa plena d’energia publicà el seu primer poema important, L’oda infinita (1888), que conté la seva teoria poètica. També són d’aquesta època els poemes L’Empordà, La vaca cega i Pirinenques, en els quals expressa la passió per la natura.

Posteriorment, Maragall experimentà una etapa de defallença personal davant l’avanç del Noucentisme, moviment cultural d’abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del segle XX, si bé la seva creativitat continuava activa, ara és quan apareixen el recull de poesies Enllà (1906) i Nausica (1910), obra teatral inspirada en la Penèlope de l’Odissea d’Homer.

Finalment, recuperà el vitalisme dels primers anys amb Seqüències, que conté el Cant Espiritual, la tercera part del Comte Arnau i Oda nova a Barcelona.

Joan Maragall i Gorina era fill d’una família d’industrials benestants. Quan acabà el batxillerat rebutjà incorporar-se a la indústria tèxtil familiar i estudià dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1884; un any després va escriure Notes autobiogràfiques.

Inicià les seves col·laboracions a les pàgines de La Renaixença i L’Avenç, i el 1890 entrà com a redactor al Diario de Barcelona, on els seus articles, de clara actitud cívica però independent, esdevingueren influents. El 1894 guanyà l’Englantina dels Jocs Florals de Barcelona amb La sardana, el 1896, la Viola amb El mal caçador, el 1904, la Flor Natural amb Glosa, i era reconegut com a Mestre en Gai Saber. I les publicacions d’obres seves se succeïren: el 1895 publicà Poesies; el 1898 estrenà la seva versió d’Ifigènia a Tàurida, de Goethe; el 1900 aparegué Visions i cants; el 1903, Elogi de la paraula, on exposa la seva concepció de la poesia; el 1904, Les disperses, i el 1909, Elogi de la poesia, on amplia la seva doctrina poètica. El 1902 fou processat pel seu article La patria nueva.

S’identificava amb l’ideari de la Lliga Regionalista, però rebutjà els oferiments d’Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó per presentar-se com a candidat a diputat a Corts.

El 1906 participà en el Congrés de la Llengua Catalana i fou elegit membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 1909, arran de la Setmana Tràgica, revolta popular contra el reclutament de reservistes majorment al Principat que derivà vers un anticlericalisme desfermat, publicà al diari La Veu de Catalunya alguns dels seus articles més famosos, en què insisteix en la part de responsabilitat que la burgesia catalana, de la qual ell forma part, tingué en els fets: Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó, que el diari rebutjà de publicar, i L’església cremada.

Atès el seu coneixement de l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià, realitzà una important tasca com a traductor d’autors alemanys, com Goethe, Nietzsche, Novalis i Schiller, i francesos, com Daudet i Lamartine.

El 1951 fou publicat l’Epistolari de Maragall amb l’escriptor castellà Miguel de Unamuno, amic i amb qui disputava controvèrsies. Albert Camus traslladà a la llengua francesa el Cant espiritual, poema traduït també a l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès i l’italià.

[email protected]

www.funDoc.net

APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història que han traspassat fronteres, en tots els camps d’activitat. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del país
Pagès Editors
Fundació Occitano-Catalana

Del virtuosisme del piano al de la composició

El compositor i pianista Isaac Albéniz fou un autèntic nen prodigi amb una clara vocació musical que als vint anys aprofundí amb una gran inspiració i virtuosisme.

Les seves composicions són molt influïdes per la música popular de la península Ibèrica i preferentment d’Andalusia i la cultura àrab, al marge del flamenc. Albéniz fou capaç de combinar elements de la música europea del seu temps amb l’idioma musical andalús i amb la música popular catalana.

Visqué en la plenitud del modernisme, entre els anys 1890 i 1910, i les característiques de la seva música s’inclouen en aquest moviment, fonamentat sobre una visió popular de la música i la llibertat de creació. Transportà al piano l’idioma de la guitarra.

Isaac Albéniz i Pascual era fill d’un funcionari de duanes basc, destinat a Camprodon; la mare era originària de Figueres.

En la seva infantesa la família es traslladà a Barcelona, on Isaac rebé les primeres classes de piano del mestre Narcís Oliveras i debutà amb només quatre anys al Teatre Romea amb una fantasia sobre Les Vespres Sicilianes de Verdi. Als sis anys estudià a París amb Antoine François Marmontel. Concertista precoç des dels vuit anys, donà concerts en diverses ciutats catalanes i quan en tenia nou la família s’instal·là a Madrid, on ell estudià al conservatori i continuà donant concerts.

El pare fou nomenat interventor general de Correus a Puerto Rico i l’Havana, cosa que li féu possible actuar en aquestes ciutats, i a l’Argentina, al Brasil i als Estats Units. El 1877 estudià a Leipzig, més tard a Budapest, amb Franz Liszt, i el 1879 obtingué una beca per a estudiar al Conservatori Reial de Brussel·les.

El 1883 retornà a Barcelona i es casà amb una de les seves alumnes, Rosa Jordana. Continuà fent concerts, amb grans èxits, a Àustria, Alemanya i Bèlgica. El succés dels seus concerts a París i a Londres el 1889 el decidí a residir en aquesta ciutat durant tres anys; actuà en nombroses ciutats britàniques i a la resta d’Europa. El 1893 fixà definitivament la residència a París i centrà la seva activitat artística entre aquesta ciutat, Londres, Niça i Barcelona.

Durant gairebé dotze anys estigué afectat per una nefritis crònica, amb etapes de crisis agudes. Per recomanació dels metges, a principis d’abril del 1909 abandonà París i s’instal·là amb la família al balneari de Kanbo, al País Basc francès, a la recerca d’un clima propici. Unes setmanes després morí, poc abans de fer els quaranta-nou anys.

El govern francès li concedí a títol pòstum la Gran Creu de la Legió d’Honor.

Les seves obres més conegudes són: La Alhambra, El Albaicín, la Rapsòdia espanyola, la Suite espanyola, la Serenata morisca, el Capricho cubano i Catalonia: suite populaire pour orchestre en trois parties (1899). L’obra més representativa de la seva genial inspiració és Ibèria (1906-1909), suite d’una extraordinària complexitat tècnica, molt admirada per Debussy, amb la qual Albéniz féu entrar la seva música en el segle XX.

Joan Maragall

1900-1905.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.