“Anem a missa cada dia i a confessar un cop per setmana”

Vinc d’una família republicana, cosa que vol dir que a la prelatura hi cap tothom. La meva mare va ser una de les poques alumnes –eren dotze– que van fer filosofia durant la República i la Guerra Civil a la UAB, era una dona molt avançada. I, per cert, jo no vaig anar a una escola religiosa, vaig estudiar a l’Escola Suïssa. Quan vaig entrar a la prelatura ningú em va preguntar res..., ni d’on venia ni qui era la meva família.

Sí, ell va néixer a París, on s’havien exiliat els seus pares durant la Guerra Civil. Per cert, que té molta relació amb Barcelona, on va estudiar físiques i té família. Ve sovint. Això que diu que no li quadra que els fills d’una família republicana siguin de l’Opus és una cosa molt d’Espanya, només passa aquí. En altres països ni es planteja.

Això sovint són definicions que fa la premsa. El que sí que li puc dir és que l’Opus Dei sempre procura atenir-se al magisteri i a la tradició de l’Església. Si això és ultraconservador, doncs sí.

Li posaré l’exemple prototipus d’una mare de família que té fills i a més ha de tenir cura dels seus pares i “del marit”, això darrer entre cometes. Aquesta dona, si ho fa bé i procura trobar Crist en aquestes activitats, està vivint la santificació personal. Ha de trobar Crist en allò que fa cada dia.

En res. El que passa és que al prevere diocesà li encarrega la tasca pastoral el bisbe, i a mi m’encarrega la tasca pastoral el vicari del prelat.

I tant, i els fills dels fidels de l’Opus s’han de batejar a les parròquies i s’han de casar i ser enterrats a les parròquies. Una altra cosa és que de la prelatura depenen totes aquelles coses que tenen a veure amb la nostra finalitat, que és la santificació del treball i la vida corrent.

Per entrar a l’Opus només miren si una persona és capaç de viure l’esperit de l’Obra. A l’Església, per aconseguir la santedat no n’hi ha prou amb les bones intencions, cal vida sacramental i a l’Obra s’aconsella –i tothom ho procura fer– anar a missa cada dia, fer una estona llarga d’oració, també diària, i confessar-se periòdicament, un cop per setmana.

Es demana que un cop al mes s’assisteixi a un recés... Hi ha d’haver aquesta “tensió” de trobar a Nostre Senyor en l’activitat normal de cada dia. Ser de l’Opus exigeix una mica de tensió, de ser-hi. Hi ha persones que tot això que ens demana l’Obra no ho poden fer. No passa res: es pot ser un magnífic cristià sense fer tot això.

Això són noms tècnics. Fonamentalment hi ha dos tipus de persones: unes que entenen que han de ser celibatàries i altres que sí que poden casar-se, que no vol dir que es casin. Aquests són els supernumeraris.

Els fills venen o no venen, però si poden i venen... és, senzillament, fer el que diu l’Església: que no es facin trampes en el matrimoni. Si no es fan trampes i s’estima, el més normal és que un matrimoni tingui fills.

No té res a veure amb el carisma. És una opció pedagògica.

Sempre que sigui possible les famílies de l’Opus Dei procuren que els fills vagin a un col·legi on se’ls doni formació cristiana perquè això és molt important i marca molt a la vida. Si un nen ha sentit resar l’avemaria de petit no és el mateix que si no l’ha resat mai. Avui hi ha nens que no saben ni dir el parenostre.

M’ha ajudat a viure millor la meva fe cristiana, i des del punt de vista intel·lectual, m’ha potenciat. Si no hagués estat a l’Obra, hauria acabat la carrera i potser hauria entrat a treballar en una fàbrica o en una botiga. Però m’han potenciat des del punt de vista humà. L’Obra té un criteri, utòpic potser, però que intenta complir, i és que si veu que una persona té condicions, l’estimula.

El fundador deia que “el qui pugui ser savi, que ho sigui” perquè era conscient que la gran batalla que té l’Església en els segles XX i XXI és la cultura. A mi mai m’han posat cap dificultat per investigar per tot el món i estudiar, i això que hi havia anys que per fer una investigació havia d’anar cinc o sis cops a Amèrica..., i tot això sent prevere, que vol dir que també tenia obligacions ministerials. Jo anava fent els meus estudis però quan el prelat em deia ves a confessar a tal lloc havia d’anar-hi, com si em deia que anés a tal altre lloc a predicar un recés espiritual o el que fos, que anés a fer un curs i fer classes a tal o tal altra escola o universitat. Si m’ho demanaven, ho feia. I ho faig encara, amb les limitacions de l’edat.