Societat
Tribut a les iranianes
Nascuda a Teheran, Katy Evoghli els dona suport amb la seva música
Reclama que es condemni l’abolició de drets humans a l’Iran i recorda que el vel és només la punta de l’iceberg
Cantant, ha gravat dos discos amb cançons que evoquen la dolçor de la poesia persa
Barkhiz Azize Man ( Aixeca’t, estimada meva ) és la cançó que, coincidint amb el 8 de març d’enguany, la Katy Evoghli va dedicar, com a tribut, a totes les dones que pateixen injustícies, i en especial a les afganeses que plantaven cara, valentes, pels carrers de Kabul al règim talibà. La lletra és dels Poemes engabiats de la poetessa iraniana Mahvash Sabet, empresonada fa un any. Va gravar un vídeo de la cançó en el qual passeja pel call jueu, pels Banys Àrabs, acompanyada d’una quinzena de dones, entre les quals també dones ucraïneses. Al videoclip s’hi mostra una imatge de sororitat: des de la muralla,s’agafen les mans i les alcen.
Nascuda a Teheran fa 58 anys, d’on se’n va anar el 1979 per les pressions i amenaces que rebien els seus pares: la família és de la fe bahá’í, la minoria religiosa més important de l’Iran i que pateix una “persecució silenciosa”. “Hi ha més de 200 joves bahá’ís empresonats”, afegeix. La Katy Evoghli “tenia una vida còmoda” a Teheran, amb un pare farmacèutic i una mare, Jaleh Rahbin, que va ser la primera dona enginyera agrònoma de la seva promoció. “L’iranià si marxa, no ho fa com a emigrant econòmic, sinó per estudiar, fer doctorats. No hi ha una gran comunitat a Girona; han optat per establir-se més a Alemanya, al Regne Unit o als Estats Units”, comenta fent un cafè davant de la botiga de bijuteria que regenta des de fa anys a la Rambla. El seu marit és Homayoun Abtahizadeh, un conegut empresari de catifes perses.
Katy Evoghli va voler ser present, dimarts, en la concentració a la plaça Sant Jaume de Barcelona en suport de les dones iranianes que es rebel·len per la imposició del hijab. També hi va cantar. Li comento el Bella Ciao que han versionat dues noies iranianes. Katy Evoghli recorda que “els bahá’ís són pacifistes”, i per això, a la concentració de Barcelona, va optar per una cançó tradicional, poètica, i no un himne combatiu de puny alçat, per demostrar que “amb el silenci i una cançó dolça” també es pot fer la revolució.
Táhirih, la pionera
En relació amb el moviment del no al vel que lideren les dones a l’Iran, Katy Evoghli recorda que el va començar la poetessa i erudita persa Táhirih (1817-1852). S’explica que davant d’una assemblea d’homes, Táhirih es va treure el vel. Táhirih va ser executada, estrangulada amb el seu propi vel. Se li atribueix un últim vers abans de morir: “Em podreu matar però no podreu parar l’emancipació de la dona.” Durant la conversa, Katy Evoghli cita el cas pioner de Táhirih per explicar la situació que es viu a l’Iran després de la mort de Mahsa Amini. L’àvia de Katy Evoghli es va treure el vel i la mare mai el va portar –la fe bahá’í defensa la igualtat–. Considera que el vel limita i sotmet la dona: “Es tapa una part molt bonica, i moltes no el voldrien portar, i ho fan perquè s’hi senten obligades, socialment i familiarment; d’altres el porten gustoses i hi creuen.” Recorda, però, que la “puresa” no la determina una vestimenta, sinó el cor de la persona. Sobre la situació a l’Iran, reclama una condemna per l’abolició de drets humans. “S’ha començat per les dones, que són molt valentes. Però és només la punta de l’iceberg: a les presons iranianes hi ha molta gent, activistes, periodistes, pel fet d’expressar la seva opinió.”
