“La demanda de lloguer social és desbordant”

L’entitat sorgeix a partir de l’empenta d’unes persones que formaven part de la junta de Càritas de Calella que creien que a part de la recollida d’aliments i dels cursos de formació per als col·lectius desafavorits calia fer un pas més i donar cobertura a les necessitats d’habitatge. Parlem del 1997 i majoritàriament les persones a les quals anava adreçat el nou servei eren immigrants, molts d’ells subsaharians, que arribaven sols, sovint sense papers i que començaven a treballar en l’agricultura. La filosofia inicial era la de donar un lloc per viure de manera puntual i amb rotació on convivien sobretot homes sols. Els primers set o vuit pisos que es comencen a gestionar són propietats cedides per famílies de la ciutat.

Ens arriben altres tipologies d’usuaris, com ara gent que es veu obligada a deixar casa seva perquè no pot afrontar el pagament de la hipoteca o del lloguer. És llavors quan demanen ajuda formal a l’Ajuntament, que des del començament ja els havia destinat suport econòmic puntual, involucren l’administració dins la junta i es contracta personal. A més, s’adonen que la temporalitat i la rotació ja no funcionen com a criteri, perquè els usuaris ja són persones arrelades al municipi, amb família al seu càrrec i que necessiten un habitatge a llarg termini. Amb la voluntat d’oferir noves possibilitats no hi va haver cap altra alternativa que anar ampliant el nombre d’habitatges gestionats. Un repte gens fàcil.

Com a regidor de Territori, Urbanisme i Habitatge em deleguen la direcció de l’entitat i amb la col·laboració imprescindible de serveis socials engeguem una nova etapa de creixement i consolidació. La fundació continua sent una entitat privada dependent de Càritas, però necessita l’ajuda pública que s’hi aboca de ple i hi veu una resposta clara a la demanda creixent d’habitatge social que té la ciutat. El 2014 s’aconsegueix un espai físic a la Fàbrica Llobet, on ara hi ha l’escola El Far i el 2016 s’obre l’Oficina Local d’Habitatge on s’acaba integrant la Fundació per facilitar els tràmits.

Pel que fa al lloguer cada cop hi ha més limitacions, perquè partim d’un sostre que no pot anar més enllà dels 400 euros. Anys enrere, quan oferies aquests 400 euros a un propietari que en el mercat privat podia obtenir-ne 500, encara s’asseia amb tu a fer tractes, perquè li garanties la seguretat de cobrar cada mes, la gestió de la documentació, el seguiment del bon ús de l’habitatge, una assegurança de continent i contingut, el retorn en bon estat de l’immoble i la bonificació de l’IBI el primer any de contracte. A tot això s’hi afegia, com dic jo, unes gotetes d’esperit solidari. Ara, però, les expectatives d’aquest mateix propietari han augmentat, perquè els preus del mercat s’han enfilat i la gent que pot treure 650 o 700 euros pel seu pis, que hi té tot el dret, ja no ens ve a veure.

Tenim la sort que apareix un possible finançament de la Generalitat amb els convenis que fa l’Agència de l’Habitatge amb l’ICF orientats només als pisos que surten de tanteig i retracte procedents dels actius bancaris. La Generalitat diu que qui pugui comprar un pis a l’actiu bancari, l’hi finança amb un màxim de 90.000 euros. En quatre anys se’n van aconseguir cinc o sis aquí a Calella. Tot i això, el gros dels 43 que la Fundació té en propietat es van gestar a partir d’una reunió que vam fer amb la Generalitat en què els vam plantejar que si l’objectiu principal era disposar d’habitatge social el fet que només se subvencionessin els de tanteig i retracte reduïa molt les possibilitats. En aquella reunió va quedar clar que qui havia gestat les ajudes ho havia fet des de la mentalitat de l’àrea metropolitana, on no hi ha mercat lliure de pisos de fins a 90.000 euros, però, en canvi, a bona part de la resta de Catalunya sí que n’hi havia. Quatre o cinc mesos després l’administració va obrir el finançament també amb els pisos de compra lliure i nosaltres vam poder començar a acumular habitatges.

Amb els anys ha canviat molt i nosaltres, amb l’estructura que tenim, no podem aplicar un seguit de polítiques que ens agradaria i que per vocació ens hi voldríem dedicar. Tenim un llogater majoritàriament vulnerable i, en ocasions, molt vulnerable, però a més ens trobem cada cop més amb un perfil social al qual voldríem donar cobertura i que no ha passat mai per Serveis Socials. Posem per cas que és un noi jove que guanya 1.100 euros i que es vol emancipar, o una persona gran amb una pensió reduïda, o una persona que s’hagi acabat de separar i tingui menors al seu càrrec. Voldríem poder donar una major resposta a aquests altres col·lectius, però la vulnerabilitat de la majoria dels nostres usuaris fa molt difícil triar. En aquest sentit, hem fet un programa social amb la Fundació Obra de Maria que ens han donat 20.000 euros que es diu Llars per a gent gran i en què els beneficiaris són persones d’edat que no poden assumir el lloguer que pagaven fins ara. La nostra vocació va més enllà de l’usuari vulnerable.

Sembla fàcil de fer, però no ho és. Ens omple de satisfacció poder dir que la Fundació sempre ha pagat els lloguers cada mes. Per això, tenim l’obligació i la responsabilitat que qui entri a la fundació ho faci amb unes mínimes possibilitats de poder fer-se càrrec del lloguer. No ho podem veure com un analista de risc bancari, perquè no és el cas, però hem d’intentar garantir el cobrament. Si ens fem càrrec d’una persona que no pot pagar, els diners hauran de sortir d’algun lloc, perquè l’entitat ha de ser viable econòmicament per poder continuar fent la feina que fa i si no, hauríem de plegar.

Són les mateixes multiplicades per deu. I per quatre o per cinc més des del 2017. Quan a Calella hi havia molts pisos de lloguer, també hi havia molta més gent que podia accedir a aquest mercat. Quan el mínim per aspirar a un lloguer puja a 600 o 650 euros en un moment d’una inflació brutal, amb els mateixos ingressos però amb molta més despesa per a les famílies, la necessitat de lloguer es dispara, però molta de la gent que ja hi vivia no pot afrontar el pagament. Nosaltres sempre diem el mateix: les persones que no atenem avui, perquè aparentment no són vulnerables, d’aquí un any o dos ens trucaran a la porta perquè els hauran pujat el lloguer a 700 euros i no el podran assumir.

Els pisos de lloguer, que en el conjunt d’habitatges que gestionem són la gran majoria, uns 115, ens han arribat majoritàriament de gent que els utilitzava com a segona residència i que ha volgut fer-ne un ús social durant un temps. També pertanyen a famílies de Calella que tenien més d’una propietat i finalment, persones que tenien propietats per separat i que quan s’han ajuntat un dels pisos queda buit. Normalment ens han fet confiança per un període llarg de temps. De fet, si no és que es volen vendre l’habitatge, la gran majoria ens van prorrogant el contracte. La nostra funció social funciona en dues direccions, per la a la gent a qui els facilitem un lloc on viure i per a la gent que ens ajuda que això sigui possible.

Hi ha més lloguers de gent autòctona que de gent de fora. I els números no enganyen. La varietat en la procedència de tots els nostres llogaters és la imatge de com treballa la nostra entitat, que atén tothom a qui pot atendre.

Tenim tres nivells d’ingressos: les quotes dels lloguers, les subvencions de les administracions i les aportacions solidàries. En el cas de les subvencions hi ha tres nivells: la Generalitat, que ens aporta un percentatge del pis; la Diputació, que fa uns programes anuals de subvencions que també repercuteix en els pisos, i l’Ajuntament, que ens fa una aportació nominativa anual. El mecenatge ens arriba a través d’empreses, particulars i entitats amb quantitats molt diverses provinents, en aquest últim cas, d’activitats socials i culturals de tot tipus.

De ple i en dos àmbits molt concrets. D’’una banda perquè vam estar tres o quatre mesos semiaturats , treballant des de casa i obligats a atendre els usuaris de forma indirecta, perquè no els podíem anar a veure. I de l’altra perquè vam haver d’afrontar un desgavell econòmic d’ingressos entre els nostres usuaris que es va allargar molt més. Va arribar un moment que teníem una morositat molt alta, però afortunadament la immensa majoria s’ha anat posant al dia i han pagat quan han pogut. El 2020 vam tancar amb pèrdues i si una entitat com la nostra tanca dos anys seguits amb pèrdues ha de tancar. Va ser dur.

El límit ens el marca la realitat. Tenim mot difícil créixer, cada cop més, a banda que no hi ha prou estructura per afrontar nous reptes de certa grandària. No trobem pisos de lloguer tal com està el mercat. No tenim prou rotació de llogaters i pel que fa a la compra d’habitatges, durant tot el 2022 ha quedat ajornada fins fa poc més d’una setmana la partida que hi destinava la Generalitat. Intentarem aconseguir vuit o deu pisos més, però tampoc ens podem tornar bojos. I tot això sent molt conscients que la demanda de lloguer social és desbordant.

Durant molt de temps es va anar fent molt poca cosa i ara que s’està fent molt més, també continua sent insuficient. Les iniciatives s’han vinculat molt a aquest món fundacional que ja existia, sobretot per les dificultats que tenia la mateixa administració a l’hora de tirar endavant els projectes. Les entitats com la nostra són les que estan tirant endavant l’habitatge social al país malgrat l’esforç de l’administració.

És massa aviat per dir-ho. L’Agència d’Habitatge ja havia depès molts anys de Territori, però en el mandat que van començar ERC i Junts es va traslladar a Drets Socials. La nostra impressió és que el canvi havia estat un encert, per la interlocució, per les decisions que es prenien... Ara no sabem què passarà. Però, a banda de reivindicar tot allò que faci falta, no ens podem permetre el luxe de picar de peus i lamentar-nos constantment, perquè tenim feina, molta feina.