“En investigació sempre hi ha coses per descobrir”

Com a jove ho tenia molt clar... A la meva família ningú no havia anat a la universitat. El meu pare era mecànic i la meva mare perruquera a Reus. Durant la meva adolescència l’ajudava en la perruqueria, però no m’agradava gens i llavors jo tenia inquietuds per estudiar més. M’agradava molt estudiar. La meva primera idea era fer matemàtiques, ciències exactes, però atès que la meva família tenia pocs recursos econòmics vaig haver d’apostar per un estudi que es fes a prop de casa i a Tarragona havien començat feia poc la llicenciatura de químiques, i va ser això que va fer que acabés estudiant químiques, que al final ha sigut una molt bona elecció [somriu].

Sí, sí, sobretot a Tarragona, que té tot un polígon industrial químic important.

El mateix que passava llavors amb el Col·legi Universitari [de Girona]. Tres anys a Tarragona ciutat i després quart i cinquè a Barcelona.

La situació típica: acabes els estudis i has de buscar feina. Vaig fer un petit currículum i, amb el tren, anava recorrent i deixant currículums a instituts, alguna empresa; vaig anar on havia estudiat jo, a la Facultat de Química de Tarragona. Llavors la universitat depenia de la Universitat de Barcelona, era llavors la delegació de Tarragona, i també vaig venir aquí [a Girona] a deixar el currículum. Vaig anar a Ripoll... Mirava que fos econòmic: agafava, baixava i continuava [el trajecte].

En aquell moment mentre estudiava a Barcelona sobrevivia donant classes particulars i fent de cangur. Sempre dic que la meva primera feina com a química va ser cuidar les criatures d’un químic.

I era molt curiós perquè, és clar, jo tenia potser dos anys més que els meus alumnes, com a màxim. De fet, el meu primer marit el vaig conèixer en una festa a la qual em van convidar els meus alumnes.

El primer que he de comentar de l’experiència universitària és que aquí a Girona, com segurament va passar a Tarragona amb els centres universitaris que s’estaven desenvolupant, ha sigut molt important perquè m’ha permès participar en la creació del projecte.

Sí, sí, la creació de la Universitat. No només és la part professional, donar classes de química, sinó que és el naixement d’una universitat, i participar-hi de manera activa perquè érem poquets, havíem de fer pinya, demanar projectes, demanar finançament, discutir amb la gent de la Universitat Autònoma de Barcelona perquè realment ens deixessin fer quart curs a Girona. I després la creació de la Universitat de Girona realment ha sigut una vivència molt i molt interessant i em sento privilegiada d’haver-la viscut.

És un projecte consolidat. És casa meva. Jo sempre faig la broma que he passat moltes més hores a la Universitat que a casa perquè, a més, fer experimentació requereix que estiguis al laboratori. Hi ha poca feina que puguis fer fora del laboratori, i també perquè hi havies d’esmerçar moltes hores perquè hi havia molta escassedat de recursos i havíem de posar-hi hores, feina i dedicació.

A les enginyeries sí que hi ha poques estudiants, però a les ciències sí que n’hi hagut sempre, però en el moment de consolidar una carrera professional com a investigadores o com a professorat a la universitat o, fins i tot, a l’empresa, els costava molt, arribar als àmbits directius. És el que en diem el sostre de vidre, això sempre ha costat.

A la universitat una vegada aconsegueixes guanyar unes oposicions, tothom cobra el mateix, però després hi ha uns incentius, que són plusos en funció de la productivitat científica.

Exacte, publicacions. Per a les dones, és una mica més complicat que per als homes pel tema de conciliació i pel tema experimental, que has d’estar al laboratori –això encara ho complica més– i, per tant, sí que ha costat. De fet, a Girona jo soc catedràtica, però del total de catedràtics les dones són un terç. I en general això també passa.

La química analítica és la part de la química que es dedica a analitzar o a determinar la composició de la matèria, a monitorar els contaminants del medi ambient, els aliments. També en temes de biomedicina, a trobar indicadors que permetin diagnosticar malalties, i tot el que està relacionat amb l’anàlisi.

Control de qualitat de productes, laboratoris de control de qualitat, productes farmacèutics, plàstics... Tot requereix la química analítica per verificar la composició dels productes.

Podem treballar fins als 70 anys, que és l’edat de jubilació, però hi ha la possibilitat de tenir un contracte de professor emèrit. Però això no és per a tothom. Hi ha una comissió que avalua si tu tens els mèrits per poder-ho ser. En aquesta condició, hi pots estar tres anys més.

Sí, a més, justament quan volia començar a frenar la meva dedicació investigadora, ens acaben de concedir un projecte europeu de 2,2 milions d’euros [en el programa europeu LIFE BIODAPH2O, la UdG té de socis la Universitat Nacional Politècnica d’Atenes, Minavra Techniki, Sorigué, el Clúster Internacional de l’Aigua, l’IDAE-CSIC i el Centre Tecnològic Beta de la UVic-UCC]. És un projecte de tres anys i mig i, pràcticament, coincidirà amb els meus 70 anys. A banda d’aquest projecte europeu, ens han concedit dos projectes nacionals [de l’Estat], un dels quals de transició ecològica. A Catalunya, no hi ha projectes.

Ens l’han donat perquè en el nostre grup de recerca, Química Analítica i Ambiental, vam desenvolupar a escala de planta pilot un tractament d’aigües residuals que permet millorar la qualitat d’aquesta aigua quan la tractem, però que està basat en sistemes naturals i que és ecoeficient –no necessita energia ni utilitza productes químics–. Està basat en el mateix que fa la natura, però hem inventat un sistema tecnificat. Vam tenir un altre projecte europeu que ens va permetre desenvolupar el reactor i implementar-lo a petita escala, a la planta pilot, i ara el projecte que ens han donat és per poder tractar el 50% de l’aigua de la depuradora de Quart (Gironès). L’aigua tractada de la depuradora s’aboca al riu Onyar, i llavors, amb el nostre tractament, aquest tractament serà més exhaustiu, millor, i amb això esperem millorar l’estat ecològic del riu. Aquest és un projecte demostratiu, que el fem aquí, però també l’instal·larem a l’illa de Lesbos. Allà tenen muntat un sistema per a reg agrícola. Allà, l’aigua tractada de qualitat serà per a reg agrícola. De fet, un dels projectes nacionals que ens han concedit també és per fer això del reg agrícola aquí a Quart.

Sempre hi ha coses per descobrir i també en aquest cas els tractaments terciaris. Vosaltres coneixeu normalment què és la cloració per fer desinfecció. Això requereix productes químics o requereix molta energia perquè fan servir làmpades ultraviolades. Per la crisi econòmica de l’any 2008, es va veure que moltes depuradores van haver d’aturar aquesta última part de tractament, la que donava aquesta aigua de qualitat, perquè tenia un cost econòmic elevat. Si això ho podem substituir pel que hem desenvolupat, que seria un tractament utilitzant puces d’aigua [petits animals que desinfecten i eliminen partícules en suspensió], biofilms [microalgues], sistemes naturals que no tinguin aquest cost, podríem arribar també a aconseguir bona qualitat de l’aigua però amb un cost econòmic molt més baix.

Això és el que hauria de ser sempre perquè l’aigua és un bé comú. L’aigua, la gent la necessita per viure i, a més, és un recurs natural. Això de cobrar perquè tu rebis a casa un recurs natural, s’ha de fer perquè hi ha un tractament, però hauria d’estar a l’abast de tothom. De fet, vam muntar la plataforma Aigua És Vida –i, de fet, en soc una de les fundadores– quan el 2012 s’havia de renovar el contracte dels ajuntaments amb Agissa [l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià SA ha estat dissolta]...

Mobilitzar-nos perquè era el moment de renovar, intentàvem que això fos de gestió pública.

En aquell moment, va ser llavors quan vam fundar la plataforma. Ara en soc la secretària. Estem contents perquè ara hi haurà una empresa pública que gestionarà el servei, però encara veiem algunes coses que no s’han acabat d’aclarir respecte de la gestió anterior [d’Agissa].

Hi ha un tema que preocupa, que és que l’empresa mixta –i això vol dir que també hi va participar l’Ajuntament de Girona– sembla que va pagar el cost del laboratori que controla que l’aigua estigui ben potabilitzada. El fan servir els ajuntaments, el Consorci [Consorci d’Aigües Costa Brava Girona] i determinats privats del territori. Aquest laboratori està molt ben dotat. No sabem què passarà. Tampoc queda gaire clar el tema del Consorci de la Costa Brava.

Exactament, a costa d’una cosa pública. En aquest sentit, la plataforma Aigua És Vida no només treballava per la remunicipalització [del servei d’aigua potable]. També estem molt preocupats pel tema del cabal ecològic [del riu Ter]. Amb la crisi climàtica que estem patint, té mala solució.