“Per primer cop veiem què és el canvi climàtic, el vivim”

És veritat que el moment és molt complicat, però tenim coses a favor. Per exemple, el fet que hàgim passat una setmana a 30 graus a l’octubre ens dona un nivell de conscienciació social molt més elevat que el que teníem l’any passat. Fins ara tot era molt teòric, molt hipotètic: “Passarà això”, “Hem de saber com afrontar-ho”... Doncs bé, ara ha passat, a veure com ho afrontem. Crec que per primer cop hem vist què és el canvi climàtic, l’estem vivint.

El de la justícia climàtica. Els joves hem d’estar en la presa de decisions sobre el nostre futur.

És com definim tot el que és la transició cap a un món verd de manera justa: ni explotant el sud global ni deixant enrere les dones, la gent jove... Té molt a veure amb la lluita antiracista i feminista i aporta una perspectiva per entendre que hem arribat fins aquí amb un sistema i uns mecanismes lligats al capitalisme i al patriarcat, i que no ens en sortirem amb aquests sistemes. Per molt que vulguem, fer el mateix un altre cop no ens portarà a un lloc diferent.

Una experta en ecoansietat em va dir una vegada que els joves no estem estressats pel clima ni perquè tinguem un futur molt fosc. Estem estressats perquè veiem que una cosa que a nosaltres ens importa i ens afecta molt, a la persona del costat no. I és aquesta falta social de suport el que ens genera ansietat. Com es combat l’ansietat climàtica? Tenint-la tots, perquè al final és un instint de supervivència que es fa evident en un context d’urgència i de crisi.

Tenim un repte perquè venim d’un territori molt ric però amb molt de perill. El Mediterrani és una gran zona vermella, per no dir negra, i avancem molt a poc a poc cap al gran drama que ens caurà a sobre. Sempre es diu que el més urgent és la transició energètica, però ha de ser justa i ràpida i ha de passar per un canvi de vida. S’ha de consumir menys, repensar la feina, assegurar la sobirania alimentària, tornar al camp, als pobles, conscienciar-nos tots que això de menjar carn cada dia és absurd, i millorar les infraestructures de transport públic.

Crec que tinc una visió menys pessimista de la que tenia amb 15 o 16 anys, que és quan vaig començar en l’activisme i pensava que si no resolíem això s’acabava el món. No s’acaba el món, hi ha molts drames forts, però continuarem existint, continuarem vivint.