L'any zero dels ajuntaments

Els pobles i ciu­tats de Cata­lu­nya es van anar degra­dant al mateix ritme que ho feia el règim fran­quista i el seu ins­pi­ra­dor.

Molts recor­den com de dei­xat, brut i devas­tat estava aquest país els anys setanta. Com més temps feia de l'año trium­fal més senyals de der­rota hi havia. Les ciu­tats i pobles de Cata­lu­nya van arri­bar a la democràcia com si hagues­sin rebut un bom­bar­deig els dia abans. Tot estava dei­xat de la mà de Déu. Les plat­ges eren bru­tes, al mar sura­ven pei­xos morts, els rius eren cla­va­gue­res. Les ciu­tats que havien rebut la forta immi­gració dels anys cin­quanta no tenien cap mena d'estruc­tura ni esque­let: el bar­ris esta­ven fins a tal punt des­con­nec­tats del nucli antic que quan els seus habi­tants ana­ven al cen­tre –si hi ana­ven – deien «vaig a Ter­rassa», «vaig a Mataró» o «vaig a Tar­ra­gona». Molts pobles petits de plana o mun­ta­nya no tenien ni llum ni aigua cor­rent.

Les elec­ci­ons muni­ci­pals del 1979 van tri­gar molt a arri­bar. Les desit­ja­ven les for­ces democràtiques tant com els alcal­des i regi­dors antics, que ja no podien aguan­tar més la pressió. Hi va haver de tot: ajun­ta­ments que van pas­sar a ser gover­nats pel PSC, d'altres pel PSUC i uns altres per CiU o pels tres a la vegada, segons les direc­trius del «pacte de progrés». També hi va haver altres par­tits més petits o de caràcter local. Fos quina fos la força que governés, tots els alcal­des i tots el regi­dors, del govern o l'opo­sició, es van tro­bar al davant els matei­xos pro­ble­mes. I si les solu­ci­ons que van apli­car per resol­dre'ls van ser més o menys dife­rents, el resul­tat, con­tem­plat trenta anys després, és sem­blant perquè no podia ser d'una altra manera. Els bar­ris s'han cosit amb els nuclis antics a base de con­ne­xi­ons viàries i de trans­port. Han sor­tit per­tot zones de via­nants. S'ha sal­vat el comerç urbà fent-lo com­pa­ti­ble amb les grans superfícies. S'han cons­truït esco­les, hos­pi­tals, cen­tres d'assistència primària, esco­les bres­sol, llars d'avis, cen­tres cívics, pave­llons espor­tius. S'han nete­jat les plat­ges, el mar i els rius. S'ha raci­o­na­lit­zat les zones indus­tri­als i les resi­den­ci­als. S'ha reno­vat la poli­cia local. S'ha atès la for­mació d'adults.

L'any 1979 va donar la sor­tida a una feina ingent. ¿Què ho va fer que aquells pri­mers ajun­ta­ments superes­sin el repte, si a més la crisi econòmica era viru­lenta, l'atur altíssim i les finan­ces muni­ci­pals ine­xis­tents? En pri­mer lloc, la il·lusió, si la paraula és per­mesa. Els dar­rers anys del fran­quisme van ser gene­ra­dors d'un com­bus­ti­ble molt poderós: les ganes de can­viar, de fer coses, de sor­tir de l'immo­bi­lisme i l'atro­pe­lla­ment gene­rals. Els alcal­des i regi­dors n'ana­ven car­re­gats –si no, no s'hau­rien pre­sen­tat a les elec­ci­ons—i van enge­gar i lide­rar la màquina de refor­mar i can­viar. No n'hi hau­ria hagut prou amb la seva força si no hagues­sin comp­tat amb la gent: les asso­ci­a­ci­ons de veïns, la gent de la cul­tura, de l'esport, els dia­ris i revis­tes locals, comar­cals o gene­rals. Tot­hom es va posar en marxa, tot­hom va inter­ve­nir en el canvi. No par­lem, només, de l'obra d'uns pri­mers o uns segons ajun­ta­ments, par­lem d'un esforç col·lec­tiu, gene­ra­ci­o­nal. La gent hi va posar temps, opinió, ganes i –via impos­tos– diners. Després s'hi incor­po­ra­rien les Dipu­ta­ci­ons i, a par­tir de l'any 1980, la Gene­ra­li­tat.

Cap allà el 1992, després dels Jocs, i una mica més tard, molts ajun­ta­ments van tenir la sen­sació que l'obra d'enver­ga­dura s'havia enlles­tit i que podrien entrar en una etapa més pau­sada i de man­te­ni­ment de l'obra feta. Però la nova immi­gració i l'allar­ga­ment de l'espe­rança de vida pre­sen­ten nous rep­tes als ajun­ta­ments i al país i de nou són neces­sa­ris lide­rat­ges i la con­tri­bució de tot­hom. És neces­sari també, com ho era lla­vors, can­viar el sis­tema de finançament muni­ci­pal, que és el mateix de fa trenta i qua­ranta anys. Es poden fer mira­cles una vegada, però no dues.