JOAN SURROCA I SENS
MUSEÒLEG, POLÍTIC, EDUCADOR I ACTIVISTA
“Hem de deixar el pessimisme per a temps millors”
El decreixement va d’estimar, d’estar més pendents del ser que del tenir i de viure la vida amb la mesura
El discurs sobre la necessitat d’un decreixement és ara ben candent, però vostè fa molt que en parla.
Vaig ser dels primers a parlar-ne a casa nostra. Quan acabava de fer una xerrada sobre el tema, es pensaven que era una bogeria, que m’havia afectat el cap. A poc a poc, em van anar convidant grups de polítics que no hi estaven d’acord però que m’escoltaven. Potser no van assumir el meu discurs en la seva plenitud, però van passar a qüestionar el model econòmic actual, que no funciona ni podrà funcionar mai més.
I què és el decreixement?
El decreixement és una altra manera de viure. Vivim un temps esplèndid. La gent es queixa, però aquests moments de crisi són els que fan que la humanitat faci passes endavant espectaculars, com el temps axial de què parlava el filòsof Karl Jaspers, que se situa entre els anys 800 i 200 de la nostra època. Arreu del món, van passar fets espectaculars. Ara, ens falta perspectiva, però, des de l’arribada de les noves tecnologies, estem fent un salt encara més espectacular. Vivim les últimes cuades d’un capitalisme ferotge. La gent està espantada, però aquesta crisi passarà i vindrà un temps que, com que serà el començament d’una cosa nova, serà fantàstic. Com ho han estat totes les èpoques en què hi ha hagut un renaixement. El que ha de venir, amb tota la tecnologia de què disposem, serà esplèndid. Propugno un canvi de manera de viure, que no vol dir tornar a la prehistòria. És un replantejament de la vida i del treball. Treballarem menys perquè ja tindrem robots que ho faran per nosaltres. Però si treballem menys, què farem? Aquí juga un paper clau la cultura, la necessitat de preparar els alumnes de les escoles d’una manera molt millor per gaudir de la vida. Serà un concepte de vida molt nou.
Aquest optimisme seu xoca amb els discursos actuals, tan pessimistes.
Això és una trampa perquè ens volen fer por. No hi ha res que et faci més conservador que tenir por. Soc partidari d’Epicuri. L’eix vertebrador de la seva teoria és que no hem de tenir por de res. Per tant, el que vindrà serà molt millor que el que ara tenim. Soc realista i pot passar de tot. Potser sí que hi haurà un cataclisme nuclear, però, si tenim seny, em fa la impressió que el que ha de venir serà molt millor que el passat.
Vostè deu ser positiu de mena.
Sense aquesta actitud positiva no es va enlloc. El pessimista no passa a l’acció. El pessimisme és l’excusa per no fer res i quedar-se a casa. Cal veure que hi ha una escletxa per posar-hi la palanca i veure si fem caure allò que ha de caure. Cal forçar una mica les coses, incomodar algú, fer-lo pensar i fer-li passar un mal moment en bé d’ell i de la societat. No molestar mai no és ser bondadós. Aquell que mai no diu una paraula fora de lloc ni s’equivoca perquè no fas res equivoca la vida.
Com es pot fer aquest canvi que propugna en un context que no preveu cap mena de frenada?
És possible que aquest canvi que jo intueixo i que serà tan bo no vingui per si sol. Potser hi haurà algun fet que el desencadeni, com ara un virus més potent que el hem tingut ara o una guerra que s’emporti molts milions de persones. En soc conscient, però, sigui com sigui, el canvi arribarà. I arribarà per un acord. La política s’ha polaritzat molt. Hi ha grups totalment antagònics. Però la missió de la política és arribar als acords i consensos. I hi ha símptomes que ja hi tornem. Hem de ser capaços d’avançar per la gent, encara que sigui a poc a poc. Tenim una visió negativa i pessimista perquè la política s’ha embrutit, i molts l’han aprofitada per a causes personals. Però no ens enganyem, cadascun de nosaltres o bé té l’ètica per davant de tot amb l’objectiu de fer el bé comú, o bé només procura per si mateix. Tenim els polítics que ens mereixem. Els polítics que surten de les eleccions són del mateix suc que la societat.
Què més caldria fer?
Canviar la manera d’educar. No pot ser que hagin tret la filosofia i la història de les escoles. Una societat que no sap història és una societat que té Alzheimer. Tenir uns referents d’on venim projecta cap on volem anar. Per què anem sempre amb tanta pressa? Perquè no tinguem temps de pensar. Tot està pensat perquè no pensem, perquè visquem espantats i ens quedem a casa sense fer comunitat.
Quan va esclatar la pandèmia, se sentien discursos sobre la necessitat de canviar la manera de fer les coses. Creu que ha passat així?
No només no s’ha materialitzat cap canvi, sinó que em sembla que tot s’ha accelerat més. Per tant, el toc d’atenció que necessitem potser encara ha de ser més gros. Necessitem governants clau que tinguin una visió de futur que no renegui de les noves tecnologies. Cal arribar a un acord per aplicar uns sistemes polítics que afectin tota la societat de manera planetària. Per què veiem la globalització tan negativa? Perquè s’ha quedat només en la qüestió econòmica. Però, si globalitzem la solidaritat, què suposaria això per a la humanitat? En cinquanta anys, podria haver-hi canvis que aquest món no ha conegut. Jo no voldria que ningú es confongués i es pensés que plantejo que el món serà xauxa. No, no ho serà. Però sí que s’ha de tenir clar que hem de sortir d’aquesta situació de pessimisme. L’hem de deixar per a temps millors. Ara, ens toca ser positius. Després d’una gran crisi, i ara potser en vivim una, es produeixen grans avenços, com va passar després de la Segona Guerra Mundial. El 1948, vam ser capaços de concretar els drets humans. D’acord que són insuficients i només per a una part del món, però potser d’aquí poc tindrem la manera de plasmar uns drets humans més amplis. També són importants els deures humans. No n’hi ha prou a exigir. Però per assumir els deures cal fer un fer una reflexió, i per a això cal que la gent tingui eines per cultivar-se. No em refereixo a tenir grans títols universitaris. Hi ha gent aparentment senzilla que sap escoltar el silenci i projectar la seva vida de tal manera que quan mori ho farà en pau. Això és molt important i no hi pensem. Com hem de morir? Doncs d’una manera que pugui ser en pau. I es pot fer en pau si, poc o molt, s’ha fet allò que toca. Però, sobretot, estimar. El decreixement va per aquí. Hem d’estar més pendents del ser que del tenir i viure la vida amb la mesura que els grecs ja buscaven. Viure en la desmesura és un error.
Hi ha el perill que els que més han de decréixer, els rics, no ho facin?
Hi ha d’haver la consciència que aquest canvi l’ha de fer sobretot qui viu en la desmesura. Hi ha gent i països pobres, i fins i tot gent pobra de països rics, que viu molt per sota d’aquesta desmesura. I no soc gens partidari de la desmesura d’anar a l’altre extrem. Hi ha gent que viu en la desmesura que podríem situar en la xifra 1.000 i d’altra que defensa que tothom ha de viure en la xifra 10. Home, i si hi hagués un pacte per estar al voltant de la xifra 100? Potser alguns estarien en el 120 i d’altres en el 80, però tots dintre d’una certa mesura que no provocaria estralls. Tots ens hem de revisar, perquè ningú no ho fa tot bé. Tots tenim contradiccions. Ens hem de preguntar: “Si tot el món actués com jo, el planeta ho podria suportar?” Cada persona ha de fer aquesta revisió honestament, però no cal ser purità en res. Els savonaroles [referit al purità Girolamo Savonarola, promotor de la foguera de les vanitats, en què es cremaven els objectes que l’Església considerava pecaminosos] que envien a la foguera aquells que creuen que no es comporten com toca em fan por. Crec més en una millora a poc a poc que amb un tall radical però sense convicció de la gent.
La gent podria percebre aquests canvis com la pèrdua d’uns privilegis aconseguits per la classe mitjana a partir de l’economia fordista?
D’utopies, n’hi ha d’inassumibles, però n’hi ha de realitzables. Per exemple, és normal agafar un avió per anar a veure un familiar que viu lluny, però agafar-lo per anar a fer el vermut a Roma i tornar? Això és un abús i una desmesura que es pot evitar. Cadascú que faci el que li sembli, però cal interpel·lar-se a si mateix. Quina necessitat hi ha d’anar a la platja de Cancún si aquí ja tenim les de la Costa Brava. Afortunadament, crec que hi ha més consciència ecològica que no pas abans. Però amb aquestes petites mesures que cadascú pot fer no n’hi ha prou. Calen plantejaments globals i votar qui ofereix més garanties de subsistir i de fer aquest canvi d’una època capitalista a una de tecnològica. Una època en què haurem d’estar més preparats per gaudir de la vida i en què no es cultivi l’ego educant els nens perquè siguin els millors en tot. Cal educar en la contenció. Jo experimento moments sublims, i a vegades ploro i tot, escoltant música, llegint un llibre o tenint una conversa amb amics. Tot això té un cost gairebé zero. I és en aquests moments en què se’m dispara en el meu pensament la novena planta del Vall d’Hebron, perquè allà vaig passar deu mesos acompanyant en la malaltia la meva primera dona. Això no va privar que fóssim feliços. Ella també n’era, de feliç, perquè hi havia una manera de viure per superar l’adversitat. No importa tant el que passa, sinó la manera com vivim allò que ens passa. A mesura que eduquem els nens en aquests nous valors, podrem arribar a aquesta nova humanitat. Hem de dedicar la nostra vida als altres i a humanitzar la humanitat, que era el lema del Casaldàliga.
La desmesura, en què ens converteix?
La desmesura comporta infelicitat perquè es tenen moltes més preocupacions per no perdre allò que es té. I a vegades es té més per alimentar l’ego. Però això no aporta benestar. Per fer aquesta reflexió hi ajuda molt la preparació de la persona. Hi ha gent molt senzilla que sap cultivar-se i a poc a poc va humanitzant-se. Hi ha més oportunitats de gaudi si una persona es dedica a llegir i estudiar. Es gaudeix més d’una pintura si es sap interpretar. O de la música si s’ha fet un aprenentatge de teoria musical, encara que sigui bàsic. Per tant, una preparació de caire filosòfic, històric i artístic la veig molt convenient. I això és justament el que estan escombrant dels plans d’estudi perquè diuen que no serveix per al treball. No s’adonen que el treball, d’aquí a trenta anys, no tindrà res a veure amb les necessitats actuals.
Vostè parla del concepte senzillesa voluntària.
Els extremismes em preocupen. No m’agrada la paraula austeritat, que ens volien imposar en la crisi del 2008 com un valor. M’agraden més conceptes com sobrietat, senzillesa, frugalitat… És un concepte que voluntàriament assumeixo perquè fins i tot estic millor. El decreixement l’hem d’assumir a poc a poc, no perquè ens l’imposen, sinó perquè veiem que vivim millor.
Això de treballar menys hores, de debò que ho veu factible?
Quan era jove, els homes treballaven i portaven els diners a casa. Les dones, també treballaven, a vegades més que els homes, però a casa i sense retribució. Què ha passat? La dona s’ha incorporat al treball remunerat les últimes dècades. Entre l’un i l’altra treballen setze hores al dia, però no arriben a final de mes per la necessitat de consum a què ens aboca el capitalisme. No hauria estat millor que aquesta revolució positiva, que és l’entrada de la dona al treball remunerat, s’hagués produït a base d’exigir treballar només quatre hores al dia cada un? Entre tots dos es treballarien vuit hores igualment, i després tindrien la resta de la jornada per dedicar-la a la mainada o a cuidar la gent gran. Això és qualitat de vida. Hi ha gent sàvia que això ja ho comença a aplicar. Treballen menys i potser sí que cobren menys, però d’aquesta manera viuen per gaudir de l’amistat, de la parella, d’allò que els agrada fer. Crec que d’aquí a poc es treballaran vint hores a la setmana com a màxim, i el normal seran dotze hores. I ja n’hi haurà prou. La resta ja ens ho faran els robots. Són dolents, els robots? Hi ha qui està espantat per si li prenen la feina. Doncs no. Depèn de nosaltres de programar-los bé perquè ens alliberin de les feines que no són tan plaents. El progrés, com a tal, no ens ha de fer por.
Causes pendents
Activista de mil “causes pendents”, Joan Surroca i Sens (Torroella de Montgrí, 27.6.1944) diu d’ell mateix que és un “cul de mal seure.” De tarannà diplomàtic i conciliador, és partidari d’aconseguir els canvis per fer una societat millor des de la no-violència, però “incomodant” l’interlocutor si cal. Lluny dels discursos pessimistes tan candents, assegura que els temps que han de venir seran molt millors gràcies, sobretot, a les noves tecnologies. Surroca va a la contra. Defensa la necessitat de decréixer, de viure en una “senzillesa voluntària” i de recuperar el sentit de comunitat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.