“El nombre de trasplantaments renals és estratosfèric”

Hi ha dues situacions. Una, que hem acabat la recuperació de la covid. El 2020 vam caure un 30% en trasplantaments i un 23% en donacions. I això té molta relació amb l’èxit del 2022. Els donants estan a les unitats de crítics i, amb la covid, els malalts estaven en aquestes unitats. Per tant, era la tempesta perfecta: els professionals que detecten els donants i els cuiden eren a primera línia, les UCI estaven multiplicades i, a més, al malalt trasplantat se l’ha d’immunodeprimir per evitar el rebuig immediat. Amb l’onada covid, hi va haver una mortalitat de trasplantats recents del 27%. Un cop passat tot això, el 2021 vam recuperar un percentatge i el 2022, sorprenentment per a nosaltres, quant a trasplantaments, hem superat el 2019, que va ser l’any de tots els rècords. I cal pensar que són els mateixos professionals... Em trec el barret. I l’altra cosa que ha passat és que l’any 2021 vam tenir moltes negatives familiars, van arribar al 23%, i ara hem tornat al 17%, que és una xifra habitual nostra, i és la meitat respecte als països millors del nostre entorn. Per tant, la generositat de la gent no ha fallat i els professionals han estat capaços de recuperar la pràctica habitual. I hi ha un tercer element, particular del 2022, que és el trasplantament renal. No havia passat mai a l’Estat espanyol que un hospital passés dels 200 trasplantaments renals en un any. I això ha succeït en dos hospitals: Bellvitge i Clínic han fet, respectivament, 224 i 223 trasplantaments renals. Això és estratosfèric: vol dir que hi ha setmanes en què en fan un cada dia. Que una maquinària professional sigui capaç de fer quatre o cinc trasplantaments per setmana voreja l’excel·lència. No hi ha ningú més a l’Estat que ho faci.

No té connotació negativa, aquesta dada. Hi ha més donacions de ronyons que de cors, per descomptat. Hem de tractar diferent els òrgans vitals –el cor, el pulmó, el fetge i el pàncrees– que el ronyó. Amb el ronyó, tenim l’avantatge que, si fracassa, tenim la diàlisi; amb els altres, no. A més, coincideix que la cirurgia renal és la més senzilla; en canvi, les altres són molt sofisticades. Després, dues terceres parts dels trasplantaments són renals. I tot i així vam tancar la llista d’espera amb 1.192 persones, un miler de les quals són justament de ronyó. Això passa perquè la insuficiència renal va vinculada a l’edat, a l’envelliment. I a Catalunya, en el trasplantament renal, no es discrimina per edat. Una persona, tingui els anys que tingui, si té una salut general correcta, entra a la llista per un trasplantament. Hi ha molts llocs del món i d’Espanya on no hi ha persones de més de 75 anys a la llista d’espera. Aquest any vam trasplantar una persona de més de 90 anys. I és força habitual que un mateix pacient se sotmeti a diversos trasplantaments de ronyó. Per tant, el món del trasplantament renal és diferent de la resta i les xifres són enormes.

Diré una cosa que no sé si és gaire ortodoxa, però que és real, i és que al sistema sanitari de Catalunya les coses més difícils i les més complicades les fem extraordinàriament bé. Compares els codis ictus, els codis infart, els trasplantaments... Anem al davant. I allò que és senzill però de gran volum ens costa molt. I la gent també ho té molt clar: si tinc alguna cosa greu, vaig al sistema públic. I no només perquè és car i sofisticat i la privada no ho fa –al sector privat no es fan trasplantaments–, sinó perquè es fa bé.

Uns vint mesos. Això està molt condicionat a dues coses: que hi hagi trasplantaments en viu, que a Catalunya les xifres també són modèliques i se situen per sobre del 50% respecte a les que hi ha a tot l’Estat, i, a més, que hi hagi un molt bon nivell de donació. Pel que fa al donant viu, és molt compromès, perquè implica que els equips de nefrologia han de convèncer el malalt, han de parlar amb els familiars, els han d’estudiar i, si troben que hi ha compatibilitat, tot això acaba als jutjats, perquè tots els trasplantaments en viu necessiten autorització judicial. Vint mesos és un temps baix. Si mirem el nostre entorn, Alemanya, per exemple, se situa entre els nou i els deu anys d’espera per a un trasplantament de ronyó, perquè la donació allà és una quarta part de la nostra.

Sí. Estem parlant d’entre un 3% i un 5%. I, sobretot, relacionats amb òrgans vitals, com cor, fetge i pulmó. Són pacients amb malalties cròniques, molt invalidants, i per als quals el trasplantament és l’últim recurs. Malauradament, sempre hi ha algun pacient que no hi arriba, no només perquè la seva salut es complica, sinó perquè té un grup sanguini poc freqüent. Llavors el temps d’espera es multiplica. La compatibilitat sempre és la que mana. És el que passa en la donació infantil; és molt excepcional i així és com ha de ser. Hi ha molt poca mortalitat infantil, i els pocs que tenim a la llista ho tenen molt difícil perquè els arribi un donant. Si hi ha una llista que em fa patir, és la cardíaca infantil. Ara en tenim vuit o nou, i quatre estan en urgència zero; és a dir, que estan a l’UCI molt i molt justos i el primer cor infantil que surti a l’Estat va per a ells. És de les poques ocasions que anem a l’estranger a buscar un òrgan si ens l’ofereixen. La procedència dels òrgans és en un 41% de Catalunya i en un 48% de la resta de l’Estat.

A Girona hi ha dues novetats: la dada extraordinària del Trueta (amb 24 donants) i l’entrada de l’hospital Santa Caterina de Salt en el mapa, que ha registrat quatre donants. Són dos elements positius.

Són fruit del treball dels darrers anys. A poc a poc, l’hospital ha tingut els recursos que necessita per a l’activitat. Ha costat molt, però el Trueta ara està més ben preparat per tenir donants. Té un bon equip professional i ha coincidit amb la generositat de la gent. I hi ha influït positivament la donació posteutanàsia. A Girona hi ha més eutanàsia que en altres parts de Catalunya. Dels quinze donants posteutanàsia, cinc són de Girona. La particularitat d’aquest donant és que, com que ha patit normalment una malaltia neurodegenerativa, té els òrgans en molt bon estat.