“He mentit a la feina fins ara”

Era el seu somni des de molt petit i ara és a punt de fer-lo realitat. Daniel Torreño, un home gai de 29 anys, es va comprar una casa fa cinc anys a Arsèguel, un petit poble de l’Alt Urgell de només 84 habitants, i està a punt d’anar-hi a viure. Coneix bé el camp perquè durant anys ha treballat per a granges com a tècnic agropecuari i ara vol dedicar-se a la producció hortícola ecològica. Mai ha estat objecte de cap discriminació directa i, com que ja ha viscut a Solsona i a la Seu d’Urgell, sap que “la visibilització ni la protecció no és la mateixa que en una ciutat gran”, però també que els pobles també han estat permeables a l’evolució del col·lectiu i que hi ha xarxes “que permeten viure-hi còmodament”. Això no vol dir, però, que hi vagi del tot tranquil. “Els casos de discriminació es poden donar, igual com es donen a la ciutat.” I recorda un incident que va passar fa un temps en un poble del costat, Querforadat, on la Generalitat va haver de mediar entre un veí i una parella homosexual. “Va ser un conflicte important que va durar temps perquè l’home va intentar atropellar la parella, però també és cert que l’Ajuntament va oferir molts recursos i que el problema era d’una sola persona i al poble n’hi viuen moltes més.

Amb la gent d’Arsèguel ja fa cinc anys que hi té relació. De fet, explica, a la casa que va comprar hi van viure durant 25 anys una parella gai que mai va tenir cap problema. “Quan vaig arribar ja hi tenien la bandera LGTBI penjada i això, encara que simbòlic, ja indica que una part del poble és sensible a la problemàtica.” Ell no pensa que s’hagi erradicat l’homofòbia ni als pobles ni a ciutat. “Hi ha feina per fer, encara.”

I admet, com molts altres, que a vegades ha hagut de portar una doble vida. “Vaig viure a Cerdanyola fins als 19 anys i marxava a Barcelona. A Solsona era més difícil i em vaig acostumar a expressar-ho amb els amics íntims. En realitat era una autocensura perquè no sabia com reaccionarien”, admet. Ha viscut a Girona fins ara, on assegura haver viscut la seva condició “amb molta llibertat” perquè va trobar el suport de la xarxa LGTBI.

El que no ha fet durant tot aquest temps és explicar-ho a la feina. I això que quan visitava les granges li feien preguntes... “Ho reconec. A la feina no he sortit de l’armari, he estat mentint.” Per què? “És que és molt cansat haver d’anar justificant-te cada cop que vas a un lloc.”