“Els sensesostre poden recuperar la seva vida”

Un sensesostre és l’última baula de la deshumanització d’una persona. Tot allò que pot tocar emocionalment una persona pot derivar en una petita depressió que el pot dur a desenvolupar qualsevol brot psicopàtic. Som una societat malalta que no vol reconèixer la seva malaltia. Tots anem al límit i és molt dolent mostrar-se vulnerable perquè ens han preparat per ser els millors. Aquesta pressió és una càrrega externa als desencadenants biològics i genètics que cadascú pot tenir i que poden aguditzar aquesta transició fins a desenvolupar aquestes malalties. Llavors les persones s’endinsen en si mateix i es deixen. I un cop es deixen, es perden i poden acabar al carrer. Si hi afegeixes el rebuig social i administratiu… És com posar-te a les espatlles un pes molt gran i dir-te que caminis.

A Girona tenim quatre o cinc punts d’arquitectura hostil per expulsar els sensesostre dels llocs on dormen. La morfologia de la ciutat comença a canviar perquè segons quins habitants siguin benvingut i segons quins altres, no. És una manera silenciosa d’expulsar-los, però tan hostil com qualsevol guerra. Perquè això no deixa de ser una guerra contra els col·lectius que no fan bonic ni són ben vistos i que volem lluny del centre de la nostra ciutat.

Són infraestructures inacabables de diners que necessiten només per existir. No dic que no ajudin i no facin una acció solidària, però estan formades per patrons antics. Continuen treballant com ho feien les monges amb la caritat cristiana. I la caritat és donar allò que et sobra només per netejar la consciència. Com fan també moltes empreses per motius de màrqueting social.

Sense dubte, que pensin en ells, perquè els alimenta l’ànima. No hi ha cap sensesostre que hagi mort per inanició. La gana més gran que tenen és la de parlar amb algú que es preocupa per ells. Ni tan sols s’ho creuen i dubten de tu quan encara no et coneixen.

I tant! I ho hem comprovat mirant quines aptituds tenen i donant-los l’espai perquè les desenvolupin. Però per tornar a la vida cal una transició. Potser una persona fa deu anys que és al carrer i ha perdut els hàbits. Per això calen professionals que es dediquin a tornar-los les eines que han perdut. Necessiten una tutela. Però l’administració no fa prou. Els polítics molt cops treballen segons el soroll que hi ha a la població. Si no hi ha gent cridant no posen el focus en el problema. Per això per nosaltres és tan important crear vincles amb els sensesotre com ser els testimonis i els denunciats que els donen veu.