Homenatge pendent

Els mals presagis que Àlvar d’Orriols expressava a la seva filla, Merceditas, a l’exili de Baiona no s’han complert. “Tinc por que amb el pas dels anys se m’hagi oblidat, quaranta anys són molts anys”, li deia. No, això no ha passat. Hi ha un fil que connecta aquell home mort el 1976 al País Basc francès, lluny de la seva terra, amb el dia d’avui. Hi ha un grup reduït de persones, familiars, estudiosos del teatre, professionals del món del llibre, que de fa anys empenyen perquè la figura del dramaturg i creador polifacètic que va ser Àlvar d’Orriols rebi el reconeixement que es mereix. S’han fet actes acadèmics en què s’ha parlat de la seva figura i de la seva obra teatral, exposicions amb els seus dibuixos, però encara queda pendent el gran acte de reconeixement de la seva ciutat natal, Barcelona, un acte que rehabiliti la persona i projecti la figura literària.

El compromís hi és, està adquirit. El mes de gener passat, en el marc de la comissió de Cultura de l’Ajuntament, i a iniciativa del regidor de Junts Joan Rodríguez, l’equip de govern va acceptar un prec en el qual es demanava que el consistori organitzés aquest merescut homenatge. S’assenyalava la proposta d’instal·lar una placa a l’edifici del passeig de Gràcia on Orriols va néixer el 1894, però de moment no hi ha res en concret. Hi ha el compromís adquirit per part del regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa, i prou.

La importància d’Orriols és doble, pel gran valor de la seva obra escrita i perquè és un dels exemples clars del drama humà que va suposar la imposició del franquisme sobre un conjunt de creadors per als quals l’exili va ser un ofec, una sordina. Membre de l’alta burgesia, nascut en una casa del passeig de Gràcia, fill d’un notari barceloní i diputat a Corts, va optar per la militància d’esquerres, la UGT i simpatitzant del PSOE, els estudis de belles arts i l’ofici d’escriure.

Va ser a la seva ciutat d’adopció, Madrid, on va començar la seva brillant carrera de dramaturg, escrivint en castellà, sense oblidar la seva cultura i llengua materna, en la qual mai va deixar ni de pensar ni de treballar. Tant és així que la primera obra que d’ell es va representar va ser La daga, traducció al castellà de la peça de Serafí Pitarra Lo ferrer de tall, mentre que, anys més tard, va traduir al català el cèlebre Cyrano de Bergerac.

La seva producció pròpia va arribar a un centenar de peces teatrals. Antonio Espejo, autor d’una tesi sobre l’obra d’Orriols, parla d’ell com un autor de “teatre de masses amb un llenguatge arrelat a la tradició que el públic reconeixia”. Segons Espejo, això el “fa diferent d’altres autors contemporanis com Alberdi o Hernández”. Orriols va arribar a ser un autor molt conegut la dècada dels anys trenta, compromès amb la República i prohibit pel franquisme. “Rescatar-lo a ell és rescatar-nos a nosaltres mateixos, la democràcia i els valors universals que representava”, subratlla Espejo.

Orriols no va veure mai publicada la seva obra culminant, un text en prosa que va titular Les fogueres del Pertús. És el vibrant relat de l’èxode republicà del febrer del 1939 protagonitzat en primera persona al costat de la seva dona, Manuela, la sogra i els fills, Alvarito i Merceditas. El seu compromís amb la República, a través del teatre i la seva feina al Ministeri de Propaganda, el va obligar a marxar a França.

Al llibre d’exili, Orriols hi explica un fet terrible: fugint de Barcelona va perdre dues maletes on duia tota l’obra publicada i molta d’inèdita, de gran valor. Les va haver de deixar a Barcelona perquè l’equipatge no cabia al camió atapeït de refugiats. Mai les va recuperar, va ser un fet terrible i cada dia de la seva vida hi va pensar. Amb el pas dels anys, els descendents i estudiosos no han deixat de buscar les maletes i l’obra extraviada.

En preparar la seva tesi, Espejo va trobar un exemplar d’una de les obres més importants d’Orriols, España en pie, a la Biblioteca de Catalunya. Hi havia arribat com a donació de la biblioteca particular de Joan Antoni Samaranch, on durant anys s’havia guardat aquesta obra proscrita pel règim feixista. Se sap que el barri d’on sortia el camió on va pujar la família Orriols i on es van perdre les maletes era el mateix on Samaranch vivia de jove. Una tesi apunta que les maletes van acabar a casa de Samaranch i el seu contingut a la seva col·lecció particular. Aquest és un fil que, a hores d’ara, s’està estirant. Trobar l’equipatge extraviat i el seu contingut d’obra inèdita, 89 anys després, seria molt més que un homenatge.