El llibre escrit, dibuixat i amagat

Parla Àlvar d’Orriols, al seu llibre Les fogueres del Pertús, “d’una cosa que ni s’ha vist ni es veurà mai”. “N’estic segur –continua–. I ho estic, perquè aquesta visió única és fruit d’una causa que és única en la història. Perquè aquesta visió tornés a produir-se faria falta mobilitzar tot un poble i dur-lo a escalar aquestes muntanyes. I això és, potser, un altre impossible històric. No, no es veurà ja mai més.”

“Imagineu-vos un altar gegantí submergit en les ombres; un altar gegantí que tingués com a base l’àrea que ocuparia un grapat regular de muntanyes; doneu-hi uns dos mil metres de llargària per la meitat de fons, i aixequeu-lo després fins a l’alçada dels cims. I ara ompliu-lo tot, de la base a la cúspide, de milers de torxes enceses, de milers de torxes que, allà en la llunyania de l’espai, escalaran el cel per fer un petó als estels. Imagineu-vos aquest grandiós incendi de milers de punts lluminosos, i la gran silueta majestuosa i greu de les muntanyes, nimbada, fins a perdre’s en la distància, per la resplendor vermellenca.”

Així explica l’autor un dels moments culminants de la seva obra d’exili, Les fogueres del Pertús, quan amb la seva dona, Manuela, i dos amics giren en la nit un revolt de la carretera que els deixa a escassos metres de l’anhelada frontera. De cop i volta, s’obre davant seu una gran fondalada on, com ells, milers i milers de refugiats catalans i espanyols esperen entrar a França. És el febrer del 1939 i tothom qui pot fuig de l’exèrcit franquista. La frontera està tancada. Els gendarmes no deixen passar ningú i la gent combat la cruesa de la nit de l’hivern empordanès encenent fogueres, pertot, creant un escenari únic de petites lluernes espurnejant.

Orriols va immortalitzar les escenes de l’èxode republicà amb les seves paraules i les va retenir a la punta dels seus llapis fins a estampar-ho en una sèrie de dibuixos amb què va il·lustrar el relat. Una de les coses que fan excepcional l’obra de les fogueres és el fet que l’autor del text ho és, també, dels dibuixos que l’acompanyen; des del primer, on apareix Orriols contemplant una Barcelona a les fosques d’on fugen vehicles plens de persones i equipatges, fins a l’últim, on es veu un transatlàntic dels molts que van portar exiliats a Amèrica.

Els Orriols es van quedar a Baiona. El text i els dibuixos que formen el llibre els va fer el seu autor durant el temps d’estada en un camp de concentració d’aquesta ciutat del País Basc francès treballant en dos quaderns escolars que li van donar. Quan, per fi, es van poder instal·lar en un habitatge aleshores va arribar l’ocupació nazi. Sota el llit de matrimoni, Orriols va treure el sòcol, va fer un forat a la paret, va tallar els quaderns per la meitat, els hi va entaforar i ho va tapar. Allí es van quedar fins que els alemanys van haver marxat.