Un matí en la vida d’un cec

A les comarques gironines hi ha 2.449 persones cegues o amb alguna discapacitat visual greu, segons dades del 2021 recollides per l’Institut d’Estadística de Catalunya. D’aquestes, 407 viuen a Girona ciutat, i una d’elles és l’Isaac Padrós. El setembre del 2014 va tenir un aparatós accident de trànsit que li va provocar un traumatisme cranioencefàlic i lesions cerebrals greus. D’un dia a l’altre va deixar de veure-hi i la vida li va fer un gir de 180 graus. Fins llavors havia treballat en el sector de l’hostaleria, primer com a cambrer i sommelier d’El Celler de Can Roca i després com a barista formador de Cafès Cornellà. “De cada deu persones que tenen un accident com el que vaig tenir jo, sis s’hi queden i les altres quatre sortim com sortim”, explica l’Isaac. A més del periple d’un any per hospitals per recuperar-se de les seqüeles de l’accident, l’Isaac va haver de passar “el dol i un procés dramàtic” per la pèrdua d’un sentit tan important com és la vista. “No hi ets. Aquells primers mesos de la meva nova vida no existeixen. No em vaig preocupar ni de posar les meves coses personals en ordre. Quan estàs així, és l’últim que t’interessa.” Però gairebé nou anys després d’aquell accident, l’Isaac ha pogut reconduir la seva vida amb esforç i amb l’ajut d’entitats com l’ONCE i la gent que se l’estima, però també gràcies a un important “treball psicològic i psiquiàtric”. Té una dona i una filla de poc més de dos anys, a les quals no ha vist mai la cara, estudia ciències polítiques a la Universitat de Girona, és voluntari i president de l’associació Multicapacitats i un divulgador militant dels problemes que tenen el conjunt de persones amb alguna discapacitat.

Per conèixer de primera mà les dificultats que troba una persona cega en el seu dia a dia, acompanyem l’Isaac durant un matí. El trobem a primera hora a casa seva, al barri de Montilivi, on acaba de preparar la seva filla, l’Anna, per acompanyar-la a la llar d’infants. Malauradament, en Guilty, el seu gos pigall, no pot sortir de casa perquè té una lesió a la pota i ha de fer uns dies de repòs. En Guilty, que va arribar a aquesta casa fa dos anys, li ha donat a l’Isaac un grau d’autonomia molt alt. Quan es desplaçava amb bastó caminava poc més de quatre quilòmetres diaris, però amb el guiatge d’en Guilty pot arribar a fer-ne deu. “Quan detecta un obstacle i corres un risc queda clavat a terra i no es mou per res. Interpretes que hi ha un perill i busques una alternativa. És una joia. Has de ser molt primmirat amb la seva alimentació perquè no agafi pes i problemes de salut. Però te l’estimes tant que n’hi posaries el doble”, explica.

El trajecte fins a la llar d’infants, de 300 metres, el fa amb el bastó. L’Anna té tan normalitzada la condició del seu pare que també en vol portar un: “Ho viu com un joc.” Sense contratemps, acompanyem l’Anna a l’escola. A vegades, però, el trajecte pot convertir-se en un viacrucis a causa dels cotxes mal aparcats a les voreres o als passos de vianants: “Si m’hi trobo, en Guilty em busca una alternativa, però puc tardar deu minuts més per arribar a la llar d’infants.”

Quan torna a casa, l’Isaac treu un moment en Guilty perquè faci les seves necessitats: “Només les fa quan jo l’hi dic.” Recull la deposició amb una bosseta –“Si jo ho faig, tothom ho pot fer”– i el gos li indica la paperera més propera per llençar-la. Un cop a casa, anem a esmorzar. L’Isaac aprofita el trajecte fins al bar per fer algunes reflexions sobre la seva condició: “Els qui hem adquirit la ceguesa al llarg de la vida hem de treballar el doble per intentar reincorporar-nos al sistema social, econòmic, laboral i de relacions personals. Hi ha casos molt greus de companys a qui d’un dia a l’altre se’ls desmunta la vida.” El sistema, a més, no ho posa gens fàcil, a les persones amb discapacitats: “Hi ha una falta d’empatia generalitzada. Sovint les persones amb alguna discapacitat vivim en una mena d’aïllament social perquè l’espai no està pensat ni endreçat per a tothom.” En aquest sentit, l’Isaac és molt crític amb les administracions: “Hi ha el mal costum de fer primer i de consultar després. No tens un teixit social que viu aquest problema cada dia? Doncs parla-hi, fes-s’hi un cafè i t’estalviaràs els diners que costa una assessoria.” L’Isaac posa com a exemple dels obstacles que es troba la pissarra d’un bar que hi ha mal col·locada a l’avinguda de Lluís Pericot: “Els cecs passem a tocar de la façana perquè és el lloc menys perillós. Per això no hi pot haver ni terrasses ni elements com la pissarra.” Al llarg del matí també trobarem unes obres a la vorera que no acaben d’estar ben senyalitzades perquè les han envoltat d’una cinta lligada a uns cons: “Seria millor una tanca d’aquelles de plàstic groc, perquè la cinta pot caure o volar.”