Ciència

Ciència

Disparats a l’espai

Una empresa catalana adapta un avió de combat per enlairar nanosatèl·lits des d’Alguaire utilitzant-ne els míssils

Els controlaria des de Sabadell, on tindria també la planta de disseny i fabricació dels ginys

Sagitari era el nom que rebien a l’antiga Roma els soldats especialitzats en tir amb arc. També és el nom d’una constel·lació que sovint es representa com un centaure carregant un arc, i el del signe del zodíac que hi va associat. Ara, a més, també és el nom d’un sistema de llançament de nanosatèl·lits amb el qual Celestia Aerospace vol fer fortuna en el camp de l’enginyeria espacial i la nova economia d’aprofitament de l’espai. L’empresa catalana s’establirà als aeroports de Sabadell i Lleida-Alguaire per oferir una solució original per envolar nanosatèl·lits de forma més ràpida i més econòmica: disparant-los des d’un avió reactor de combat desmilitaritzat.

“El nostre projecte neix amb la idea de facilitar l’accés a l’òrbita baixa, que és el que ja tenim més controlat. Sabem com enviar-hi coses, com baixar-les i com fer-hi recerca, però l’accés continua sent difícil”, explica Glòria Garcia-Cuadrado, la presidenta i CEO de Celestia Aerospace. Arran de l’accident del transbordador espacial Columbia, el 2003, la NASA va canviar de rumb i va confiar en l’empresa privada per accedir a aquella franja de l’espai. Aquest canvi, però, en opinió de Garcia-Cuadrado, encara no ha impedit que situar un nanosatèl·lit en òrbita continuï suposant un procés llarg i tediós.

Fins ara no existeix una solució de llançament exclusiva per a nanosatèl·llits, així que s’envolen com a càrrega secundària de grans coets verticals destinats a missions més grans. Això comporta que habitualment hi hagi un temps d’espera mitjà d’entre un i dos anys i que es trobin subjectes al calendari i a les prioritats de la missió del satèl·lit principal. En canvi, amb el sistema Sagitari l’espera no aniria més enllà dels quinze dies i el llançament es podrà endarrerir o avançar a petició del client, ja que pel que fa a la logística serà molt més senzill de realitzar.

La plataforma Sagitari la integraran dos components que també han estat batejats. En primer lloc entrarà en acció l’Arquer, un reactor supersònic desmilitaritzat del tipus MiG-29UB, que serà l’encarregat de fer una ascensió ràpida fins a gairebé els 20 quilòmetres d’alçada. Un cop allà, entrarà en acció la Fletxa Espacial, un míssil modificat que es dispararia en direcció a l’espai i que faria de solució de llançament, deixant els nanosatèl·lits en l’òrbita indicada, a entre 400 i 600 quilòmetres de la Terra.

“No hem entrat encara en fase de proves, però sabem que la tecnologia està preparada per fer-ho i que és factible. Els models matemàtics i les simulacions ho demostren i, a més, ja s’ha fet en el passat”, explica Garcia-Cuadrado. L’exdirectora general del clúster aeroespacial de Catalunya, física de formació, es refereix a una prova que van fer els Estats Units sota el mandat de Ronald Reagan en el marc del programa de defensa estratègica, conegut popularment com “la guerra de les galàxies”. “Un F15, l’equivalent nord-americà del MiG-29 rus, es va enlairar i va llançar un míssil contra un satèl·lit d’observació del Sol dels Estats Units per assajar la destrucció de satèl·lits”, recorda.

Celestia ja ha comprat un caça reactor MiG-29 UB, que ara està en procés de desmilitarització i recondicionament per al seu nou propòsit, utilitzar-ne el sistema de llançament de míssils per posar els petits satèl·lits en òrbita. “Un cop tinguem l’avió preparat i enllestim tots els tràmits legals, el durem cap aquí i començarem immediatament amb les proves”, indica Garcia-Cuadrado.

En els plans de la companyia figura tenir una doble seu. A l’aeroport de Lleida-Alguaire hi haurà la base d’operacions de l’avió arquer. Per tant, allà s’hi acoblaran les fletxes espacials amb els nanosatèl·lits i des d’allà s’enlairarà el reactor per fer els llançaments. Com passa amb els coets d’enlairament vertical, l’operació de llançament es farà a sobre del mar, “en aquest cas el Mediterrani o el Cantàbric”, per tal de minimitzar els riscos i de poder “recuperar la tercera etapa del coet per a una possible reutilització”.

“L’avantatge d’aquest sistema és que, en operar com un avió normal, la logística i preparació dels llançaments és molt més àgil que amb els sistemes tradicionals”, explica Garcia-Cuadrado. La despesa de combustible més baixa també és un altre dels factors que abaratirà el cost de les operacions. Segons la presidenta de Celestia Aerospace, la companyia ja té acords amb diverses empreses per utilitzar aquest sistema tan bon punt estigui disponible.

Construint la seu corporativa

La firma catalana ha tancat una injecció de capital de 100 milions d’euros per part d’un grup inversor del Regne Unit per posar en marxa la seu central de Celestia Aerospace, que es construirà durant els pròxims dos anys al Hub Aeronàutic de Sabadell, a tocar de l’aeroport. En aquestes instal·lacions hi haurà capacitat per a 80 treballadors (ara en tenen 12) i s’hi instal·larà la infraestructura del centre de control de missió, des d’on es controlaran els nanosatèl·lits que són a l’espai i s’establiran les comunicacions per rebre i processar les dades que generin.

Però l’oferta d’aquesta companyia, una de la trentena que hi ha a Catalunya relacionades directament amb l’espai, vol anar molt més enllà i oferir també la possibilitat de dissenyar i fabricar els nanosatèl·lits per als seus clients. “Ara necessites una empresa que et dissenyi, una que et fabriqui, una que l’enlairi i una que s’ocupi de la gestió i les dades. Nosaltres, en canvi, ens ocuparem de tot el procés amb un interlocutor únic. Volem oferir una solució integral d’accés ràpid a l’espai”, destaca la CEO de Celestia. La planta de Sabadell tindria una capacitat de producció que es calcula en unes 100 unitats l’any, però a més també hi haurà l’equip de disseny i producció dels sistemes d’aviònica, propulsió i navegació de les fletxes que faran de llançadora. La física especialitzada en negocis espacials defensa que, gràcies a solucions com la que ella dirigeix, “l’accés a l’òrbita baixa deixarà de ser un espai merament de recerca per passar a ser un espai d’ús comercial”.

“L’espai és la nova Amèrica”

Així ho defensa Glòria Garcia-Cuadrado, focalitzant-ho de moment en l’òrbita baixa, on hi ha centralitzats la majoria de projectes comercials. “De la mateixa manera que en l’actualitat qualsevol empresa és ja una empresa connectada a internet, d’aquí a uns quants anys tota empresa serà una empresa de l’espai, una empresa que estarà utilitzant cada dia productes, serveis i aplicacions oferts via satèl·lits en òrbita. En aquest nou ecosistema, els nanosatèl·lits jugaran el paper dels smartphones, oferint les aplicacions finals a l’usuari, i els grans satèl·lits faran el paper dels servidors”, argumenta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia