Comerç
Emblemàtics, els comerços que donen personalitat
Barcelona té unes dues-centes botigues catalogades com a emblemàtiques, algunes pels elements decoratius i arquitectònics, d’altres pel contingut històric, d’altres per totes dues coses alhora
Ser emblemàtic és una distinció, però també una responsabilitat: s’ha de demanar permís si es vol tocar algun element arquitectònic
És on hi ha més locals emblemàtics, sobretot farmàcies, herbolaris, pastisseries, barreteries, bars i restaurants
“Es considera emblemàtic un comerç que té molts anys de trajectòria en un mateix local i, normalment, que sempre hagi fet la mateixa activitat, tot i que hi ha emblemàtics que ho són més per l’arquitectura i la decoració que mantenen i d’altres més per la quantitat d’anys que s’han especialitzat en la venda d’un producte concret”, explica Pròsper Puig, propietari de la cansaladeria Puig del barri de Sant Andreu, que, a més a més, és el president de Barcelona Comerç. “En el meu cas, la nostra carnisseria és emblemàtica tant pel continent com pel contingut, perquè des del 1902, quan encara no era de la meva família, ja s’hi venien productes elaborats del porc, i l’edifici on som és del s.XIX”, diu.
Efectivament, l’edifici on és la cansaladeria Puig, al número 147 del carrer Gran de Sant Andreu, té una llarga història. Abans que s’hi obrís el primer establiment de carnisseria, va ser tocat per un projectil durant la revolta de la Jamància de 1843, una revolta progressista contra el govern del general Espartero. “De fet, el projectil encara es conserva i es pot veure encastat a la façana, a sobre el balcó del primer pis”, puntualitza Puig. La casa tenia planta i un pis i el 1909 es va reformar ja amb l’estètica Modernista i s’hi va afegir un pis. “La meva família va comprar la cansaladeria el 1957, però tenim documents que demostren que l’antic propietari de la botiga, que hi tenia una salsitxeria, Emilio Bové, havia obert el negoci el 1902, quan Sant Andreu encara era una població independent. Els meus pares, de fet, van comprar aquesta casa a la filla del senyor Bové.” Per tant, aquesta abans salsitxeria i ara cansaladeria es pot dir que fa 121 anys que fa la mateixa activitat.
També fa més de cent anys que fa la mateixa activitat la drogueria Rovira, un pou de saviesa, un establiment del carrer Madrazo que comença a ser únic no només a Barcelona sinó al país i que té clients de tota la ciutat, de tot Catalunya i també de fora, que els truquen perquè els enviïn productes. “Quasi no hi ha drogueries, en quedem poques, i la gent té moltes preguntes i molts dubtes que a internet no els els saben solucionar”, diu Ramon Segarra, tercera generació d’adroguers.
30.000 referències
La drogueria Rovira va ser fundada el 1910 i avui pot presumir de tenir un catàleg amb 30.000 referències entre productes de drogueria, químics, de restauració, de plàstic i de parament de la llar i raspalleria. Enmig de tot aquest batibull de productes, molts records. Una estanteria amb solucions que es compraven a granel, i que alguna gent encara els compra, i una altra amb productes que es feien servir fa més de 50 anys, com ara uns exemplars dels primers rotlles de paper de vàter El Elefante, els primers que van existir que anessin enrotllats i no fossin papers solts (abans d’El Elefante i El Ciervo, la gent s’eixugava amb papers de diari retallats). I a les parets, cartells publicitaris, entre què el de l’històric Netol (el rètol gegant, amb termòmetre inclòs, presidia la porta de la botiga, fa anys). “Aquí trobem solucions per a tot i, a més, fem de psicòlegs –diu l’Antonio, que fa més de quaranta anys que despatxa a l’establiment–. Recordo el mestre Palmero, que ens venia a comprar les pintures i els pinzells. Sempre volia les pintures més antigues, i ens demanava que li guardéssim si alguna es passava i estava a punt de fer-se malbé. Com més velles, millor, deia.” D’anècdotes en té un munt, perquè per aquest local, on els productes s’amunteguen en estanteries i penjats del sostre, han passat milers de persones, algunes de molt famoses. “Va venir Johan Cruyff fa molts anys, quan estava fent un anunci per a les pintures Bruguer i volia comprar-ne, però, en aquell moment, nosaltres només en teníem de Titán. Se la va quedar, és clar, però ens va fer prometre que no ho diríem a ningú!”, riu l’Antonio.
Al barri de Sants, la joieria Roé ha vist quatre generacions de santsencs. “El nostre besavi va comprar la joieria el 1925, però abans ja l’havia tinguda uns anys amb un soci. No sabem quants anys va ser la joieria Esteve & Roé fins que el besavi se la va quedar”, expliquen Francesc i Emi Garcia Roé, actuals propietaris dela joieria Roé, situada al número 41 del carrer de Sants. L’establiment de dintre està igual com el tenia el besavi, “que va fer folrar part de les parets amb caoba que va fer portar de Cuba”. Dels anys vint també queden a la botiga un gran rellotge de peu, un altre de paret i uns llums de bronze sobre les taules on s’atén els clients. També de record els queda –al vidre de l’aparador de fora – un impacte de bala de la Guerra Civil.
Totes les botigues considerades emblemàtiques tenen una història i a Barcelona en són, aproximadament, unes dues-centes (que estiguin catalogades). “No sabem exactament quants comerços emblemàtics tenim, perquè si bé és veritat que tots n’estem orgullosos, entrar al catàleg d’emblemàtic és voluntari i comporta una responsabilitat i també uns deures. Si algú vol vendre l’establiment o hi ha de fer reformes, si és emblemàtic i demanes un permís d’obres a l’Ajuntament, d’una banda hi ha ajudes, però d’una altra hi ha una normativa molt restrictiva, que limita molt les obres que s’hi poden fer, perquè hi ha elements patrimonials que s’han de conservar, per exemple. Això explica que alguns comerços que són emblemàtics no estiguin en el catàleg oficial”, explica Pròsper Puig.
Tot i que hi ha emblemàtics a tot Barcelona, molts són a Ciutat Vella. Farmàcies, fleques i pastisseries, herbolaris, barreteries, cereries, bars i restaurants. Uns quants noms que, de ben segur, són coneguts per la majoria: la pastisseria La Colmena, la torroneria La Campana, la Casa Gispert de fruits secs, el restaurant 7 Portes, la ganiveteria Roca, la Casa Beethoven i El Cafè de l’Òpera. Però d’emblemàtics n’hi ha a tota la ciutat, alguns als barris que havien estat localitats independents: el Quimet d’Horta, la pastisseria Foix de Sarrià, l’estanc Mora, la impremta Baltasar i la farmàcia Franquesa, de Sant Andreu de Palomar, i l’orxateria El Tío Ché, del Poblenou. També n’hi ha d’importants a l’Eixample: la papereria Canut, el forn Serret i Risk XXI, al carrer Girona, Audenis, al carrer València, el Web Center, al carrer Aragó, i la farmàcia Puigoriol, al carrer Mallorca.
Barcelona és una ciutat on, de fa molts anys, les diverses associacions de comerciants han treballat per protegir aquests comerços emblemàtics, que avui estan catalogats en tres categories diferents en funció de la seva importància. “Les farmàcies, per exemple, que són les que més han conservat el llegat, estan quasi totes en la primera categoria, perquè tenen continent i contingut històric. Les altres dues categories van una mica en funció de la importància de cada establiment”, explica Puig, president de Barcelona Comerç.
El principal problema que tenen avui els comerços emblemàtics –partint de la base que funcionin econòmicament, que ho fan la majoria– és que alguns no són de propietat, sinó que estan en un local llogat i el preu del lloguer, ara mateix, és insostenible. Establiments com ara La Colmena, obert en el segle XIX i que és en un local de lloguer, que va anar de res que hagués de tancar, i la botiga El Ingenio, que també va estar a punt de tancar i no ho va fer perquè l’Ajuntament va acabar comprant el local per tal de protegir un negoci únic de figures de paper maixé. I el bar Marsella, històric, que no va haver d’abaixar la persiana després d’una llarga lluita veïnal i que l’Ajuntament acabés comprant l’edifici. Però altres negocis no han tingut tanta sort: la farmàcia La Estrella del carrer Ferran es va haver de traslladar (al seu lloc, ara, hi ha un negoci de cànnabis que, per sort, ha mantingut el mobiliari interior intacte).
El preu dels lloguers
“Si no ets propietari del local, ara tens un problema. Estem parlant que la majoria d’emblemàtics són al centre de Barcelona, que és on hi ha més pressió sobre el preu dels lloguers per l’efecte del turisme, per aquesta gentrificació que fa que es valori molt el metre quadrat comercial, i això fa que s’expulsi veïns i comerciants ”, diu Puig.
Barcelona va celebrar, fa uns mesos, un congrés europeu dedicat als comerços emblemàtics, entre altres coses per parlar de la necessitat de posar-los en valor per tal que la gent hi vagi a comprar com ha fet sempre. “Hem de conèixer aquests negocis, perquè si la gent no hi va no hi ha res a fer ni res a salvar”, diu Pròsper Puig. Per això considera important que Barcelona sigui escollida com la primera Capital Europea del Comerç de Proximitat per poder promocionar aquest comerç i, entre aquest, l’emblemàtic. En aquest congrés europeu, es va fer palès que hi ha ciutats europees que ni tan sols tenen catalogat el seu patrimoni de comerços emblemàtics. “París, per exemple”, explicita el president de Barcelona Comerç. I assegura: “Aquest congrés va posar en comú el que envolta aquest tipus de comerç, i ara, al juny, anirem a Brussel·les a parlar amb el comissari de Cultura la UE, perquè volen que la protecció dels comerços emblemàtics també estigui relacionada amb els valors culturals i no només amb el sector comercial. Volem potenciar el valor immaterial d’aquests comerços, la importància que tenen per a la història de cada ciutat.”