“Busquem un panviral per evitar més pandèmies”

Si ara miro enrere, em sembla increïble com ha anat tot. Jo havia estat estudiant el virus de la grip, l’aviària i la porcina, però sempre lligat a la zoonosi, al possible salt a l’espècie humana. Ara fa una mica més de deu anys, vaig començar a estudiar els coronavirus, i l’anterior a aquest, el MERS, no va afectar pràcticament a ningú. Des del 2012 fins ara, només hi ha hagut afectació a unes 2.500 persones a tot el món, aproximadament. Per tant, feia una recerca molt bàsica, que és molt important però alhora poc aplicada, sobre un virus d’una malaltia que no importava pràcticament a ningú.

Ha representat un salt brutal professionalment, pel que fa a la quantitat de contactes que hem fet i per com s’ha potenciat la relació de la salut pública, l’animal i l’ambiental. Fins llavors, això es tenia al cap com a concepte, però ningú no s’hi posava de manera pràctica. En el meu cas, abans no podia fer gaire transferència ni divulgació de la meva feina, perquè socialment el MERS no captava l’atenció de ningú i treballava amb dromedaris i llames, que aquí tampoc interessen des del punt de vista veterinari.

El primer any, fèiem la part de recerca bàsica i també de servei, mirant de trobar resposta i un medicament o vacuna. Fèiem contactes i col·laboracions i intentàvem assumir-ho tot, creixent sobre la marxa com a grup. Des del punt de vista científic i professional, ha estat molt positiu. I, tres anys després, encara estem en una situació una mica caòtica, amb molta feina.

Sí. Recordo que, abans de la pandèmia, a l’Estat ens van tombar tres projectes que eren, bàsicament, la preparació per a una futura pandèmia de coronavirus. Segurament, els altres projectes seleccionats eren molt bons, i no diré que ens esperàvem una cosa així. No ens esperàvem una pandèmia com la que vam tenir, però alguna cosa sí que temíem. Sabíem que la grip, el coronavirus o temes bacterians ens podien fer molt la guitza.

Durant la pandèmia, sense exagerar, ens arribaven tants contactes i tantes propostes que, de vegades, entrava en una reunió i no sabia ni amb qui era. Tot plegat ens ha posat en el mapa a Catalunya, però també internacionalment.

Per la feina no patia, però feia moltíssimes hores. Anava per la carretera absolutament sola, m’estava aquí quinze o setze hores i tornava a casa i em trobava els fills dormint. I quan els veia em deien que els seus amics s’estaven a casa amb els seus pares.

Molt, a més, als laboratoris on treballem, tot i que tenim internet, no tenim telèfons. Així que, un cop hi entràvem a fer totes les investigacions pertinents i a provar fàrmacs i vacunes, amb aquesta pressió tan immediata i de primera mà que no havíem tingut mai, quedàvem abduïts per la feina. I quan en sortíem, trobàvem missatges al mòbil de gent propera molt preocupada perquè ingressaven el pare i coses així. Hi va haver molta pressió dia rere dia.

Mirant-ho ara, des de lluny, és molt fort veure que no vaig tenir temps de pensar si estava bé o no o si calia demanar ajuda. Ara, tot i que no m’ho han diagnosticat perquè no vaig anar enlloc, penso que allò no eren només nervis, que també hi havia ansietat.

Exacte, són laboratoris de biocontenció, on treballem amb pressions negatives. Això vol dir que hi ha una pressió negativa en relació amb la que hi ha fora; per tant, pel que fa a l’aire, en entrar i sortir, allò que hi ha fora pot entrar al laboratori, però no en pot sortir res. A banda, a les sortides d’aire hi ha filtres HEPA per evitar que, en cas d’algun accident al laboratori, els virus es puguin escapar. En general, s’estructuren com un entrepà: per dalt, tenim els filtres de l’aire i, per sota, tot un tractament d’aigües i residus per evitar fugues. Dins, depenent dels patògens amb què treballem i de si són zoonòtics i ens poden afectar o si són exclusivament animals, de vegades fem servir alguns sistemes de respiració autònoma amb filtres HEPA, cabines de seguretat, etc.

L’origen concret no es pot determinar i, com més temps passa, pitjor ho tenim per saber-ho. En aquests laboratoris, hi ha tantes mesures, tantes portes tancades, per dir-ho així, que és molt complicat que fallin totes alhora. Ara bé, si algú agafa mostres d’un ratpenat per estudiar possibles patògens i s’infecta perquè no està prou protegit o comet una errada, serà la persona qui tregui el virus del laboratori. A banda, hi pot haver potencials fugues si el laboratori no està prou ben dissenyat. El risc zero no existeix. D’altra banda, per història també sabem que, en el cas del MERS, el virus ancestral prové originalment d’un ratpenat; va passar a espècies de camèlids i va anar mutant fins arribar a les persones. No es pot descartar cap de les dues opcions.

Des del punt de vista polític, és difícil dir-ho. A la societat hi ha moltes coses que se’ns obliden ràpid, però entenc que també és una mica un mecanisme de supervivència, oblidar allò negatiu. Pel que fa a investigació, crec que sí, que estarem més atents.

El 60% de les malalties infeccioses i el 75% de les emergents tenen un origen animal. A banda, hi ha centenars de virus que es desconeixen. De mutacions del virus n’hi ha moltes, i, si no deixes que saltin a les persones, moltes no resulten en cap problema. Però, a mesura que salta de persona a persona, el virus fa proves per adaptar-se millor, i aquí és on hi ha el problema. La globalització, estar més en contacte amb la vida salvatge, les grans produccions de granges… tot això afavoreix que hi hagi més transmissió.

Però hi ha coses que sí es podrien fer. S’haurien d’abolir o tenir més controlats els mercats il·legals d’animals que hi ha en alguns països. Són una sèrie de mesures polítiques que s’haurien de controlar, com també les emissions i la vigilància. Des de punt de vista de la investigació, la millor arma és anticipar-nos al que pot venir. Per tant, en relació als animals, caldria agafar mostres d’animals salvatges o de granges, aus, i anar controlant si hi ha determinades malalties.

Exacte. S’hauria de fer de manera més exhaustiva i mirant altres patògens. El Departament de Salut Pública de la Generalitat té alguns programes i nosaltres mateixos vigilem algunes malalties, com ara la tuberculosi, la grip..., però no amb l’extensió que caldria fer-ho. I això s’hauria de fer també de manera global.

És complicat, perquè resulta fàcil de dir, però un mateix ha de posar-ho en pràctica, i el sistema de vida actual ho fa difícil. Principalment, caldria apostar pel consum responsable, especialment pel que fa a l’alimentació, la roba, l’ús del transport públic… Ara ens queixem dels preus dels bitllets d’avió, però que fossin tan barats va incrementar la mobilitat i el risc. D’altra banda, caldria ser més conscients de quan no ens trobem bé i llavors no anar a treballar, o portar mascareta al transport públic.

Sí, perquè no ens vam posar a investigar el coronavirus de manera oportunista, com altra gent. Que consti que no critico qui ho va fer, perquè era el que tocava, però com que aquesta ja era la nostra àrea d’investigació de fa anys, la mantenim. Encara hi ha molt per fer.

Estem intentant obrir una mica la recerca i, en companyia d’altres institucions, com ara l’IRSICaixa i el Centre de Supercomputació de Barcelona, busquem establir una plataforma que permeti trobar fàrmacs panvirals, que serveixin no tan sols per al coronavirus, sinó com un gran antiviral per a una quantitat molt gran de virus. Estem buscant dianes per trobar aquest tipus de fàrmac que pugui frenar futures pandèmies per algun nou patogen. Si des del minut zero haguéssim tingut un fàrmac preventiu, com el que ja existeix amb el VIH, o com a tractament, s’haurien salvat moltes vides.

Som experts en el desenvolupament de models animals per provar les vacunes i altres tractaments. Els necessitem, però estic molt implicada a buscar-hi alternatives. No serà la solució total, perquè, en un futur proper, necessitarem alguns animals i no sé si en un de llunyà podrem arribar a la no utilització total. Però sí que podem rebaixar-ne molt l’ús, i ja tenim projectes en aquesta línia per desenvolupar alternatives i treballar amb organoides.

Fa un any que estem creant un biobanc i tenim organoides funcionals que estem provant en infeccions i van molt bé. Però igualment estem en fase embrionària. En tot cas, l’acollida ha estat molt bona i estem molt contents de la resposta dels col·laboradors. Creiem que creixerà exponencialment.

Abans, es deia que aproximadament cada deu anys hi hauria un nou coronavirus. Si mirem enrere, el primer va ser el 2002-2003, el MERS va arribar el 2012 i aquest últim ja ha trigat menys, el 2019 i el 2020. És a dir, que podem esperar un nou coronavirus en la pròxima dècada. Ara bé, que tingui el mateix impacte ja es veurà. Potser la infecció per SARS-CoV-2 ens podria donar una immunitat creuada. Comparativament, els primers van infectar tan poca gent que no tenim experiència.

És clar. Els virus respiratoris són de molt fàcil transmissió i en la llista amb què treballa l’OMS també hi ha la grip i la malaltia X, associada a un nou patogen ara desconegut.