Reconciliar-se amb la foca monjo

La foca monjo, una de les més rares que existeixen, vivia a la Mediterrània, però també al Cap Verd, Madeira i les Canàries, on va donar nom a l’illot de Llops, així com a tota la costa nord-africana. Ara, només es troba entre Grècia i Turquia, Madeira i Mauritània, on en queden uns tres-cents exemplars. La competència amb els pescadors tradicionals la va abocar a la desaparició. Va passar el mateix amb el llop o amb l’os, res nou. L’home és el gran depredador. El naturalista Jordi Sargatal té entre cella i cella reintroduir-la: “Som davant d’un d’aquests projectes de reconciliació amb els grans mamífers.” El projecte, tímidament, avança. Ara, amb la implicació de la Fundació Philippe Cousteau Unió dels Oceans, que construirà la seva seu mundial a l’Estartit, es fa un nou pas, segons Sargatal. “Fa cinquanta anys, al cap de Creus encara n’hi havia”, explica. Citada per primera vegada a l’Odissea d’Homer, s’han trobat restes òssies d’aquestes foques a coves de Màlaga pertanyents als períodes magdalenià i epipaleolític, fa entre 14.000 i 12.000 anys. El projecte preveu anar portant 15 o 20 foques cada any a una cala concreta, amb l’objectiu d’anar pujant per la costa Mediterrània. Al cap de Creus, i segons Sargatal, un espai idoni seria la cala Jugadora: “Tenim un deute amb aquests mamífers. Ara, la pesca ja no seria un problema i, a poc a poc, aniríem reconciliar-nos amb aquest extraordinari animal”.