Sabadell torna al Ripoll

Després de dècades d’activitat industrial contaminant i de viure-hi pràcticament d’esquena, Sabadell es retroba amb el seu riu, el Ripoll, transformat avui en un espai de lleure freqüentat per passejants, runners i ciclistes.

El Ripoll ha marcat de sempre la història de la capital vallesana. Les seves aigües han regat terres de cultiu, han mogut molins fariners, drapers i paperers i, al segle XIX, es van convertir en el motor de la revolució industrial local. Amb el temps, la pol·lució i la degradació com a conseqüència d’aquesta activitat faran de la conca del Ripoll un lloc marginal i oblidat. Els intents més seriosos per començar a recuperar el riu i integrar-lo a la ciutat, de preservar-lo com a espai natural i aprofitar-lo com a zona de lleure urbà, no arribaran fins després de la dictadura, als anys vuitanta i noranta del segle passat, si bé les primeres actuacions sobre el Ripoll tenen lloc unes dècades abans amb motiu de la riuada de 1962, un episodi traumàtic que va portar a la construcció de murs per contenir el riu, marcar-ne el camí i i evitar el risc de futures avingudes d’aigua.

Més tard, en les dècades següents, s’emprenen accions de sanejament, de depuració i reutilització de les aigües residuals, una intervenció clau perquè el Ripoll deixés de ser una claveguera a cel obert, i per acostar-lo a la ciutat. “Amb aquest descobriment del riu, comença a haver-hi propostes, estudis sobre com transformar-lo en un parc urbà o periurbà. Tot això acaba cristal·litzant en la creació d’una oficina del Ripoll a principis dels anys noranta, una oficina municipal que elabora projectes d’actuació que puguin concórrer a subvencions europees”, explica Toni Serra, cap d’Urbanisme de l’Ajuntament. La idea és acostar el riu als ciutadans. “Al llarg de tots aquests anys hi ha aquests esforços sostinguts per part de tots els consistoris. Hi ha hagut pràcticament unanimitat a l’hora d’entendre que el riu és un element molt important en què cal apostar i aprofundir”, hi afegeix.

Per a la gestió del riu i entorn, l’Ajuntament de Sabadell disposa d’un instrument, l’Estratègia de recuperació del Ripoll 2030, aprovat el gener de l’any passat. “És un document que intenta redefinir els objectius de futur del Ripoll, que estableix què volem que sigui a partir d’ara i que incorpora per primer cop una manera d’entendre el riu que no és unívoca”, sosté Serra. El document s’articula a partir de quatre eixos que fan referència al valor paisatgístic i ambiental del riu; a la seva dimensió productiva i de coneixement; al seu interès patrimonial, cultural i simbòlic i la identificació com espai de lleure, i, també, al repte de l’accessibilitat, tenint en compte que el Ripoll està situat a uns 20-25 metres de desnivell respecte al pla de ciutat. A partir d’aquestes quatre grans categories, es proposen un seguit d’actuacions de caràcter molt divers, per fer front, per exemple, a la presència d’espècies invasores de canyes als marges del riu, per estabilitzar talussos, per generar nous recorreguts més accessibles o per abordar reptes pendents com ara la recuperació del patrimoni arquitectònic vinculat a l’època industrial i preindustrial –molins d’aigua, antigues farineres, naus industrials– “molt maltractat”.

També hi ha actuacions previstes en l’àmbit industrial del riu, que representa un 11% de la seva superfície total. El nou ple municipal va aprovar el mes passat una modificació del pla general amb l’objectiu d’atraure al Ripoll empreses de baix impacte ambiental. El projecte, sotmès a al·legacions, ha de ser aprovat encara de manera definitiva. La idea, segons Serra, és mantenir l’activitat industrial existent que sigui viable i que “tot aquest altre parc industrial que ha anat quedant obsolet, en desús o a mig gas es pugui reconvertir en nova activitat econòmica, a cavall entre la indústria i el terciari, una activitat que sovint en diem 5.0 o de tipus tecnològic”. “En cap cas –puntualitza– l’àmbit d’ocupació d’aquest sòl industrial es podrà expandir” més enllà de l’11% assignat.

Des de les entitats de defensa del riu, però, es valoren les actuacions municipals d’una manera més crítica. Francesc Macià, de l’associació Amics del Ripoll, admet que les obres de sanejament del riu–l’entrada en funcionament de les depuradores– van suposar un punt d’inflexió en la seva recuperació. “El sanejament és la clau. A la que baixa aigua neta, i això ja ho havíem predit, canvia tot.” Les obres que s’hi van fer van ajudar també a crear el camí al costat del riu, a principis d’aquest segle. “Amb aquestes obres, es vertebra el parc fluvial i, fins i tot, torna la presència de peixos al riu. Però de tot això en fa vint anys, i aquella embranzida inicial va caure en picat. El riu ha deixat de ser una prioritat i està tot molt deixat”, denuncia.

Dels diversos usos del Ripoll, Macià considera que el de lleure “és el que ha funcionat més bé, sobretot arran de la pandèmia, quan els sabadellencs se l’han fet més seu”, però alerta que una potenciació excessiva del lleure en aquest espai per part de l’Ajuntament posaria en risc l’equilibri que ha de mantenir amb els altres àmbits que componen el riu (natural, patrimonial, agrícola i industrial). L’espai natural, sosté, “s’ha recuperat espontàniament perquè la natura és molt sàvia, no perquè s’hi hagin fet gaires intervencions –per no dir nul·les–, llevat de les d’entitats com l’Adenc, que no deixen de ser una gota en el mar”. Quant a l’ús agrícola, explica: “Sempre hem defensat l’horta professional, que n’hi ha, però també hi ha l’horta recreativa; no té res a veure amb l’horta marginal i el barraquisme creixents. No s’hi actua. Ja sé que és costós per l’administració però, si no s’hi fa res, la situació empitjora.”

Macià també deplora l’“escàndol” de l’abandonament del patrimoni cultural del riu, especialment els antics molins, alguns d’origen medieval. Destaca el cas del molí d’en Torrella i, també, el paperer d’en Mornau, documentat a mitjan segle XVI i declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat. “Té més potencialitat que el de Capellades. Al XIX s’hi feia el paper de fumar de més anomenada de l’Estat i les colònies. Se’n conserva l’estructura, les rodes i, fins i tot, la maquinària, que és antiquíssima. Però fa trenta anys que està abandonat i no s’hi fa res.”

Respecte a l’atracció de noves empreses al Ripoll, Macià defensa actuacions “que facin que el parc industrial, que ha estat un fracàs en aquests vint anys, tiri endavant; no vol dir crear nou sòl industrial, sinó fer que el que hi ha funcioni”. El problema, hi afegeix, és que després del cas SurfCity [vegeu el complement], desconfia de la retòrica de “sostenibilitat” i “valor afegit” amb què l’Ajuntament acompanya aquest projecte. “Hi tenim una desconfiança més que justificada.”