Els boscos mediterranis tenen el risc més alt de morir per sequera

Un estudi liderat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) determina que els boscos amb més risc de morir per sequera es troben a la conca mediterrània, el sud d’Austràlia, i el nord-oest de l’Amazònia i dels Estats Units. Un equip internacional liderat pel CREAF amb participació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha publicat a la revista Nature Ecology and Evolution un nou mètode per caracteritzar quins boscos del món són més vulnerables a la manca d’aigua. El seu autor principal és l’investigador del CREAF Pablo Sánchez Martínez, ja que forma part de la seva tesi doctoral, i hi han col·laborat els investigadors Maurizio Mencuccini i Jordi Martínez-Vilalta.

El sistema inclou dades fisiològiques sobre les estratègies de milers d’espècies per superar la manca d’aigua, dades evolutives i filogenètiques sobre com ha evolucionat l’adaptació a la sequera, i dades del sòl i del clima de cada bioma del món.

La innovació més important d’aquest nou mètode rau en el fet que avalua el bosc com un ecosistema sencer, un conjunt d’organismes que responen de forma diferent a les condicions externes, i això permet predir a una escala molt més gran els impactes del canvi climàtic als boscos de tot el món. “Les dades fisiològiques per espècie ens diuen que molts arbres mediterranis estan molt ben adaptats a la sequera. Així i tot, el nostre model apunta al fet que aquests boscos tenen un risc molt alt de patir mort per sequera”, perquè “conviuen espècies molt sensibles a la sequera” i amb episodis de manca d’aigua “cada vegada més recurrents i llargs” explica Sánchez Martínez.

Això es deu a que el mètode permet ampliar el camp de visió per determinar que la zona conté també espècies molt sensibles a la sequera, episodis que darrerament són més recurrents i llargs. Certs arbres tenen mecanismes per suportar la falta d’aigua perquè l’emmagatzemem i en necessiten poca per viure, però n’hi ha que no estan adaptats a les condicions de sequera, cosa que els fa molt vulnerables.

Dades fisiològiques com aquesta són clau per comprendre quins boscos tenen més risc de patir fallades hidràuliques i morir per sequera, però tenen limitacions que ara incloses dins del nou model donen informació molt útil a nivell més general. Així, l’estudi presenta per primer cop una caracterització global del risc de mortalitat dels boscos, tot i que encara cal avançar més en el sistema per garantir unes bones prediccions, segons els investigadors.