“Volem acostar el feminisme al jovent des dels seus codis”

Els volia transmetre que tenir cura d’un mateix està molt bé, però que respon a un sistema molt individualista, mentre que les cures comunitàries i col·lectives són indispensables per sobreviure en aquesta societat. Això ho lligo amb el fet que no podem parlar de salut mental sense parlar de justícia social. El diagnòstic que faig a molta gent a la consulta és precarització estructural. Hi ha un perfil clar de dones joves que han passat per moltíssimes feines, que venien amb un sistema nerviós alterat pel fet de viure en la incertesa, que miren de sobreviure amb lloguers impossibles. Parlo també de suïcidi, i de com la millor manera de prevenir-lo és parlar-ne. Ho faig traient la mirada adultista, ja que no validem el que fan i senten els joves. Jo faig servir molt l’humor i qüestiono el mandat de ser feliç; ho veig molt entre el jovent. M’escriuen molts joves per Instagram i em diuen sovint que es troben bé però que de cop els passen coses que els posen tristos i no ho entenen. Els dic que simplement són persones.

És clar, tot i que representa una cultura de la felicitat que ve de molt enrere. Parlo també d’allò negatiu a l’hora de bregar amb les emocions, com allò tan estès que si desitges l’amor vertader primer has d’aprendre a estimar-te, i això és molt pervers.

Perquè t’està dient que si vas amb algú que no t’estima bé, la culpa és teva, perquè no tens prou autoestima. També hi ha la pressió de l’èxit. Pots tenir molt amor propi però hi pot haver situacions d’injustícia social que fan que no puguis amb tot. Vivim en un sistema complex.

En realitat som un equip, i jo en soc la cara visible. Fa deu o dotze anys, en els tallers que jo feia a les aules, l’alumnat em deia que el que més veien i els agradava era YouTube. Ara seria TikTok. Em van dir noms molt estranys de youtubers i vaig analitzar el que veien. Em vaig adonar que eren perfils que feien servir molt l’humor i que des d’aquest humor reproduïen moltíssimes violències.

Grassòfoba, seròfoba, classista, racista...Vam crear llavors un programa a Andalusia, on fa vint anys que visc, que es deia Què veig a YouTube. Anàvem als centres educatius, posàvem aquests vídeos, els analitzàvem, parlàvem de com l’humor reprodueix violències... i quan els preguntava quins altres youtubers coneixien que no necessitessin menystenir col·lectius desafavorits per fer continguts no sortien gaires noms. Ara sí, TikTok i Instagram són plens de gent que fa continguts meravellosos. L’alumnat dels tallers em diu: “Mestra, fes-te youtuber!” Jo no tenia ni ordinador, no soc d’estar amb el mòbil a la mà fent-me fotos i encara menys vídeos. Però m’hi vaig llançar.

Un alumne de segon d’ESO em va donar un paperet a l’hora del pati en què em deia que em podia dir La Psico Woman. I així va néixer un projecte en què em vaig envoltar d’un equip audiovisual, perquè jo no tenia ni idea de gravar i editar, i la qualitat és important. Vaig començar a crear continguts amb l’etiqueta de La Psico Woman a YouTube al voltant de preguntes que em feien als tallers i que no donava temps a respondre. Vaig usar les seves eines d’una manera crítica per fer contrainformació a YouTube.

És important destacar que fem activisme, jo no guanyo diners amb les visualitzacions de YouTube i no treballo amb publicitat. Hi havia un perfil de youtuber que amb riures pel mig feia continguts molt misògins. A YouTube la sexualitat ven molt; jo veia molt contingut sobre sexualitat que no tenia una mirada sexològica i encara menys crítica. Crec que és important crear un contingut més crític.

Sí, és clar, el projecte sorgeix del ciberactivisme feminista. Em va agradar molt un article de Gemma Artell que parlava de com es poden acostar els feminismes al jovent des de les seves eines i codis. Aquesta és la idea.

Jo rebo missatges de tot tipus. M’arriben moltes preguntes que tenen a veure amb la gelosia, el trencament de les relacions, moltes preguntes de sexualitat i també de salut mental. Hi ha hagut un gran augment en els darrers anys del nombre d’adolescents amb autolesions, idees suïcides…

Moltíssima. Veig famílies i cert perfil de professorat més perduts que l’alumnat en molts temes. Tenim vídeos de joves que ho diuen: els tracten com si fossin babaus quan saben de molts temes més que els adults. Perquè si saps buscar hi ha molta informació de qualitat. A les aules em trobo un perfil molt conscienciat, gent que amb 16 anys té un discurs que jo ni de lluny tenia a aquesta edat, i d’altres que ben al contrari, que poden estar més o menys reactius a rebre diferents formacions. D’entrada jo no faig servir la paraula feminista per evitar que hi hagi rebuig d’alguns alumnes. Quan treballo amb famílies em trobo que en general tenen moltes pors. Sembla que les notícies pessimistes venen més.

I en realitat no és que passi més ara que abans, però ara es denuncien. Segons com donem aquesta informació, sembla que la joventut d’avui dia és molt pitjor que la d’altres generacions. Aquesta sensació que la generació posterior és pitjor es remunta a Aristòtil. Les famílies tenen molta por i respecte de la sexualitat. Sembla que tots els adolescents tenen avui relacions sense consentiment, que no usen el preservatiu... i això no és cert. Hem de tenir cura de com es parla de la violència sexual. Segons com, es donen les notícies perquè les dones tinguin por, no surtin de casa i la seva llibertat quedi coartada. Des de les manades he notat la por entre les noies i les famílies.

Totalment. En les presentacions del meu llibre hi ha hagut moments molt bonics en què les mares deien que tenien por i les noies joves els deien que elles tenen les seves estratègies, que s’estaven organitzant els seus punts lila i que a més parlaven entre elles de protegir-se.

És que hi ha una violència estructural endèmica. Però el que és interessant és que la gent jove ja no calla moltíssimes coses que les dones de la generació anterior sí que callàvem per vergonya o por. Quan els anomenen despectivament “generació de vidre”, jo dic que és perquè ja no callen, no permeten determinades circumstàncies laborals ni callen el que passa amb el canvi climàtic ni amb les violències sexuals que reben.

El primer és que ens posem les ulleres de l’adultocentrisme per veure com ho reproduïm, perquè ho tenim molt interioritzat. Als tallers convido la gent a recuperar el seu jo adolescent. Perquè no recorden com vestien, com tenien la seva habitació, quins eren els seus ídols, com se sentien respecte dels adults. I comencen a adonar-se del que projecten perquè han deixat aparcat el seu jo adolescent. Quan ja se n’han adonat, faig l’exercici d’acostar-nos al seu món i veure què hi ha d’interessant. El TikTok pot fer mandra però hi ha autèntiques joies. També ens acostem al trap i el reggaeton mirant el que hi ha de positiu i transformador. Mirem què podem treure d’interessant dels seus ídols.

Les sexòlogues crítiques advoquem per una educació sexual integral i comunitària perquè totes les esferes de la societat fem, en siguem o no conscients, educació sexual des que són ben petits. Ara hi ha materials meravellosos que es poden compartir a les xarxes. Tenim també por perquè el tema s’ha instrumentalitzat molt i de vegades s’oblida que l’educació sexual forma part dels drets sexuals i reproductius, i dels drets humans. És una necessitat parlar d’educació sexual i del porno. Les famílies es troben sovint amb poques eines per abordar el tema quan hi ha guies de descàrrega gratuïta sobre com començar una conversa sobre el porno amb el teu fill o filla segons l’edat que tingui. També cal propiciar formacions. No podem oblidar que el porno és la cinquena indústria del capitalisme occidental i, des que tenen 12 anys o abans, els nois i noies, ho vulguin o no, estan accedint a aquest tipus de contingut a través d’internet.

Correcte, el porno és zero ètic dins i fora de les pantalles, i dona una imatge de la sexualitat que no és real. El tema és que el porno no es va fer per a una funció pedagògica. Però el que s’ha vist en diversos estudis és que el 30% dels menors que accedeixen a aquest porno massiu tenen només aquest contingut com a educació sexual. I al voltant del 50% accedeixen a aquest porno per agafar idees per a les seves trobades eròtiques. El problema és que ningú els diu que això és ficció. Hi ha gent jove que té claríssim que és ficció i que està carregat de violència i els cossos són mentida, és racista i trànsfob, però hi ha un tant per cent per al qual és la seva única font d’educació sexual, i això no pot ser.