El Casino del Centre, mirall d’una ciutat

Per la seva ubi­cació pri­vi­le­gi­ada, a la can­to­nada de la ram­bla Marina i el car­rer Major, la ter­rassa del Casino del Cen­tre és un espai clàssic de tro­bada a l’Hos­pi­ta­let. Però no és un bar qual­se­vol, ja que amaga una rebo­tiga fas­ci­nant, una sala de fus­tes fos­ques amb aires de club anglès en què des­taca una llar de foc i un grandiós llum d’ara­nya. És un espai del que poden gau­dir els socis de l’enti­tat, que aquests dies està cele­brant el 150è ani­ver­sari, un segle i mig d’existència que li ator­guen el títol de l’enti­tat més antiga de la ciu­tat.

Josep Miquel Goyta, pre­si­dent de l’enti­tat des del 2002, relata una història que va néixer el juliol de 1873. Lla­vors es va escrip­tu­rar la com­pra d’una par­cel·la on hi havia una casa de pagès. Era un ter­reny situat a l’actual ram­bla de la Marina, que lla­vors eren ter­res de con­reu i horts. Es van posar d’acord 25 per­so­nes, la majo­ria page­sos i comer­ci­ants, i van cons­ti­tuir un con­do­mini per escrip­tu­rar els ter­renys. Van cos­tar unes 11.000 pes­se­tes i els socis en van reco­llir unes 40.000 per cons­truir l’edi­fici. En l’escrip­tura ini­cial, segons relata Goyta, hi cons­ta­ven tots els noms amb l’apor­tació de cadascú i es va fer la divisió pro­por­ci­o­nal. Poste­ri­or­ment una altra per­sona es va sumar a aquesta mul­ti­pro­pi­e­tat. El destí que s’hi va donar va ser el Cen­tre Econòmic Agrícola i Indus­trial de la Vila de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, popu­lar­ment cone­gut com el Casino del Cen­tre. “No del cen­tre de l’Hos­pi­ta­let”, des­taca el pre­si­dent, refe­rint-se a una deno­mi­nació geogràfica que no exis­tia lla­vors.

Des del començament el Casino es va des­ti­nar a l’esbarjo dels socis i a pro­moure la cul­tura cata­lana a través d’acti­vi­tats com el tea­tre, el cant i l’excur­si­o­nisme. També va alber­gar les esco­les Doc­tor Robert. “En aque­lla època l’Hos­pi­ta­let era molt dis­pers. De la Zona Franca a la platja que hi havia a Can Tunis, tot allò eren camps amb mol­tes cases de pagès aïlla­des, i el Casino va ser­vir com a punt de tro­bada per conèixer-se les famílies, per fer la festa major i les fes­tes de patrons i per dis­cu­tir pro­blemàtiques econòmiques del moment. També perquè veïns de la Marina hi por­tes­sin els nens a l’escola”, relata Goyta.

Les per­so­nes més influ­ents de la ciu­tat s’aple­ga­ven al Casino del Cen­tre. No era pas l’únic equi­pa­ment d’aquest tipus a la ciu­tat, ja que també exis­tia el Casino de l’Har­mo­nia, que es va dis­sol­dre als anys vint, segons explica Goyta. “Hi havia socis que com­par­tien car­net a tots dos casi­nos, però també exis­tia entre ells la típica riva­li­tat en un poble que lla­vors tenia 2.500 habi­tants.” La tra­dició de ser soci va pas­sar de pares a fills, i la família de Goyta n’és un exem­ple, ja que l’avi del seu avi va ser un dels socis del con­do­mini.

Aviat es van crear dife­rents sec­ci­ons de lleure i cul­tura, però el Casino no podia man­te­nir-se aliè al con­text del moment. “Pot­ser estava més vin­cu­lat a la Unió Libe­ral” per la tendència de les per­so­nes que el freqüenta­ven, asse­nyala Gota. Entre elles, la mei­tat dels alcal­des que va tenir l’Hos­pi­ta­let fins al 1910. Els vai­vens polítics van fer que entre el 1930 i el 1932 es canviés la deno­mi­nació per Cen­tre Auto­no­mista Repu­blicà. El 1936, com que era una enti­tat emi­nent­ment de dre­tes, l’edi­fici va ser con­fis­cat pels sin­di­cats, pri­mer per la UGT i després per la CNT, que hi van ins­tal·lar la seu. El 1939 es va girar la truita i va ser la Falange qui es va apro­piar de l’edi­fici. “S’hi van estar uns mesos, però aviat es va plan­te­jar que es reobrís per recu­pe­rar la vida social”, asse­nyala el pre­si­dent. El Govern Civil va auto­rit­zar la reo­ber­tura d’una soci­e­tat recre­a­tiva que es diria Casino Naci­o­nal.

Ràpida­ment va esde­ve­nir el nucli on fer fes­tes i balls. També es va cons­ti­tuir un grup de tea­tre que repre­sen­tava obres en català d’autors com Àngel Gui­merà. Això era a prin­ci­pis dels anys qua­ranta “i l’acti­vi­tat cul­tu­ral es va man­te­nir amb molta força fins a la irrupció de la tele­visió, la segona residència, el cotxe, el cinema”, diu Goyta. La neces­si­tat d’anar al Casino a fer acti­vi­tats va decaure als setanta, com a la major part d’aquest tipus d’enti­tats. La dis­mi­nució d’ingres­sos va coin­ci­dir amb un edi­fici de 100 anys que es començava a dete­ri­o­rar. Va ser una època com­pli­cada, i després de la mort de Franco va sor­gir l’opor­tu­ni­tat que les enti­tats sense ànim de lucre pogues­sin tenir llicències de joc. Al Casino es va mun­tar un bingo el 1978, ges­ti­o­nat per l’enti­tat i els con­ces­si­o­na­ris del bar. Va durar fins al 1990 i va donar molts ingres­sos, com­par­tits amb els ges­tors del bar. Aquests ingres­sos van per­me­tre abor­dar una reforma inte­gral i obrir façana a la ram­bla Marina.

A prin­ci­pis dels noranta el bingo va mar­xar a un altre local i l’enti­tat va recu­pe­rar tot l’espai per a acti­vi­tat social. Es va donar entrada a un esbart dan­saire i a una coral, es van recu­pe­rar sec­ci­ons com la del ball de saló i el jocs de taula, i es van atreure nous col·lec­tius, com un equip de bàsquet i de fut­bol sala a la pista exte­rior. “Tot això va donar més movi­ment al Casino i cap al 2005 es va reno­var la cafe­te­ria, una obra impor­tant” que va incloure millo­res estruc­tu­rals, segons Goyta. Ara con­ti­nua l’esbart, els balls de saló, els assa­jos de la coral, cur­sos de pin­tura, tai-txi, ioga...acti­vi­tats, algu­nes, d’enti­tats allot­ja­des al Casino i d’altres, pro­pos­tes pròpies. També es lloga el Casino per a fes­tes pri­va­des. “Això ens suposa una font d’ingres­sos, perquè d’ajuda pública en tenim poca”, des­taca el pre­si­dent.

El Casino del Cen­tre té uns 370 socis. El sos­tre ha estat en els 400 i la xifra més baixa, en èpoques de crisi, 250. A aquest nom­bre s’hi ha de sumar els assis­tents als cur­sets. Goyta lamenta la manca de relleu gene­ra­ci­o­nal, un fet que com­par­tei­xen els prop de 200 ate­neus de la fede­ració cata­lana. ”Pot­ser la nos­tra gene­ració ha tin­gut una altra forma de soci­a­lit­zar-se i estem més pel volun­ta­riat i per fer feina col·lec­tiva. O pot­ser s’hi ani­men a par­tir de certa edat”, refle­xi­ona. La cosa interes­sant, pre­cisa, és que el públic es vin­culi al Casino a par­tir de les acti­vi­tats, i aquest és el repte que assu­meix la més que cen­tenària enti­tat.

Res­pecte de la incidència que el Casino del Cen­tre ha tin­gut a la ciu­tat, el pre­si­dent recorda que el crei­xe­ment de l’enti­tat no ha anat paral·lel al de la ciu­tat, que ha mul­ti­pli­cat per cent els habi­tants en 150 anys. “Ara hi ha molta més oferta i com­petència de cen­tres cul­tu­rals que lla­vors, i la batuta a nivell cul­tu­ral laporta l’Ajun­ta­ment. Hi ha gent que no ha entrat mai al Casino, però ha estat una influència cul­tu­ral notòria per a l’Hos­pi­ta­let fins que van començar les grans ona­des migratòries, pri­mer a par­tir dels anys vint i sobre­tot als anys sei­xanta.”