Religió
Sempre sor Genoveva
Va dedicar tota la vida als més pobres de Can Tunis i la Mina, així com als presos de la Model, on va ser la primera voluntària de la presó
“Van treballar amb els joves amb sida que morien al carrer i les seves darreres paraules abans de morir, ja consumida per la malaltia, van ser: «Tu continuaràs amb els nostres, oi?»
”
“Aquest matí en arribar m’he trobat a la porta amb un pobre, en molt males condicions; estava esperant que li donessin un entrepà, vaig obrir la porta i el vaig fer entrar al rebedor. Germanes, no deixeu mai un pobre a la porta; si es tractés del president de la Generalitat o de l’arquebisbe de Barcelona, el deixaríeu al carrer? Doncs, per a una filla de la caritat, un pobre és molt més que el president de la Generalitat i que l’arquebisbe de Barcelona. El pobre és el mateix Jesucrist, és a Ell que heu de veure quan hi sou al davant. Si embruta el rebedor, hi té tot el dret, ja que els béns de les filles de la caritat només tenen sentit si estan al servei dels pobres.” Això és el que va dir sor Genoveva a Maria Pilar López, quan ella era una novícia, i sor Genoveva, responsable de la seva formació de les filles de la caritat.
Ho va explicar en l’homenatge que la Generalitat va fer el 19 de setembre a la monja i activista morta el juliol del 2015 als 91 anys i que aquest setembre hauria fet 100 anys. És amb motiu del centenari del seu naixement que el govern ha volgut recordar una de les primeres persones que es van dedicar als més vulnerables de casa nostra, la gent que vivia al carrer i a les presons, un acte que va estar presidit per la consellera Vilagrà i pel director general d’Afers Religiosos, Carles Armengol, i en el qual van participar diverses persones que van conèixer la vida i l’obra d’aquesta monja excepcional. L’acte es va fer, com no podia ser d’una altra manera, a la Model.
Genoveva Masip i Torner, religiosa de la Companyia de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, va néixer a Sabadell el 19 de novembre del 1923. Va dedicar gran part de la seva vida a visitar les famílies sense recursos de Can Tunis i la Mina, i els presos de la Model, on va ser la primera voluntària de la presó. El 1983 es va centrar en l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, al barri de la Barceloneta, on va fundar i dirigir, amb el pare Josep Costa Planagumà, la Fundació Acollida i Esperança, dedicada a la reinserció social de drogodependents, alcohòlics i malalts de sida.
“A sor Genoveva no li agradava sortir a la televisió ni concedir entrevistes; si ho va fer, va ser perquè era conscient que, amb això, col·laborava perquè la societat conegués bé realitats que ignorava. Va saber enllaçar molt bé anunci i denúncia, i en una ocasió va dir a un periodista que havien de quedar clares tres coses: que la Seguretat Social s’hauria de fer càrrec de la rehabilitació dels toxicòmans, que la justícia hauria de comprendre que les penes s’han de complir en un centre de rehabilitació i no a la presó i que tota la societat ha de conscienciar-se molt més d’aquest greu problema”, va explicar en l’homenatge que es va fer a la Model la religiosa Maria Pilar López, avui coordinadora del Centre d’Inserció Sociolaboral d’Alacant de les Filles de la Caritat.
La tasca de sor Genoveva a favor de les persones més necessitades va ser reconeguda amb diverses distincions com ara la Creu de Sant Jordi (1992) i el premi Solidaritat de l’Institut de Drets Humans (1997).
“Sor Genoveva va néixer prop de l’antiga Casa Caritat de Sabadell i ja de ben petita va admirar l’estil de vida que portaven les filles de la caritat i també acompanyava la seva mare a portar aliments als reclusos de la presó de Sabadell”, va explicar Maria Pilar López. Això faria que conegués què era una presó molt aviat. Als 21 anys va entrar de novícia al seminari de la Companyia de les Filles de la Caritat i el seu primer destí va ser el Patronat Jesús Natzarè, precisament a prop de la Model, on, des d’abans de la Guerra Civil, l’orde ja atenia els reclusos d’aquella presó i les seves famílies.
Va ser aleshores quan, a més del seu servei a l’escola, sor Genoveva anava a fer costat als més pobres de les barraques de Can Tunis i va començar, també, la seva tasca amb els seus veïns de la Model. “Tenia molt clara la dignitat de tota persona i en els interns hi veia el Jesús adolorit i maltractat vivint en les condicions infrahumanes de les presons als anys quaranta”, va recordar López.
Va tenir diversos càrrecs a la congregació (superiora, directora del seminari i provincial de la província de Barcelona el 1973) i és el 1993 quan es trasllada a la Barceloneta, on, amb les germanes de la caritat, alguns professionals i molts voluntaris acullen indigents, convalescents sense sostre, transsexuals, prostitutes, persones amb problemes de salut mental, etc., que van configurar el que seria l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac.
I apareix la sida
I apareix la sida. La congregació de sor Genoveva va habilitar pisos per acollir malalts que, donats d’alta d’algun hospital, no tenien, no tenen, on anar. “ Veiem una incansable sor Genoveva, impregnada dels valors de l’Evangeli: visitar els interns a les diferents presons, creuar infinitat de vegades la porta de l’hospital del Mar, per estar al costat d’algun jove en els seus últims moments o bé acompanyant-ne d’altres que estaven morint al bell mig del carrer; esmorzant els diumenges a la terrassa d’un bar de la Barceloneta, amb un grup de joves, intercanviant sobre allò viscut durant la setmana”, recorda la germana Maria Pilar.
És en aquesta època que, a la vida de sor Genoveva, hi entra la teresiana Victòria Molins, la seva successora, avui ànima i puntal de l’hospital de campanya de la parròquia de Santa Anna de Barcelona. “Jo impartia classes en una escola de la part alta, però és a partir d’uns viatges que faig a Nicaragua i a l’Amèrica Llatina que em converteixo en els pobres. I quan torno del viatge transformada, no sé què fer i vaig a veure-la. Ella m’ho va ensenyar tot. Tu has vist Todo sobre mi madre, d’Almodóvar? Recordes aquell pont a la platja? Doncs déu-n’hi-do les vegades que hi vam anar a recollir nois joves amb sida perquè no es morissin al carrer”, explica Molins. “Un dia, sota aquell pont, hi vam trobar un home amb una cama mossegada per les rates i el vam portar a guarir a l’Obra Social”, diu. “Però el més important i que guardo com un tresor al meu cor és el d’uns dies abans de la seva mort. S’estava ja consumint per la malaltia, però va sentir la meva veu i em va reconèixer: «Ets la Viqui, oi?», em va dir. I hi va afegir com un testament que em deixava: “Tu continuaràs amb els nostres, oi?” “I tant”, li vaig respondre. Des d’aleshores aquesta frase m’acompanya, i continuo, com ella em va demanar, dia rere dia amb “els nostres”.