La serp d’en Pericot o la bota eriçada

Fins al segle XVIII va ser cone­guda com la Font Romana, la qual cosa no tan sols li ator­gava el títol de més antiga deu d’aigua que regava Sant Daniel, sinó que, després de dos mil anys d’història, era un indret de mis­teri i tri­bu­la­ci­ons d’on van sor­gir mites i lle­gen­des. El 1730, Fran­cesc Vives va ven­dre al mones­tir els ter­renys de la font i el 1738 va cons­truir a prop d’una casa que més tard va ser arren­dada a Domingo Peri­cot, la família del qual va uti­lit­zar l’aigua per beure i regar els horts, per la qual cosa després la font va ser cone­guda com d’en Peri­cot.

El fet que estigués en un paratge aïllat però pro­per al con­vent de les bene­dic­ti­nes va fer que al vol­tant de la font, que com totes les altres era un punt de reunió dels habi­tants de Sant Daniel, sor­gis­sin mites i lle­gen­des, entre les quals des­ta­cava la que asse­gu­rava que allà hi havia nas­cut la Verge Maria, o la dis­sort d’un hereu ben plan­tat de la família Peri­cot que es va ena­mo­rar d’una novícia del cenobi.

La lle­genda més famosa és la de la serp i el pagès, que ens remet als temps en què de la Font Romana, més tard cone­guda com d’en Peri­cot, no hi rajava aigua sinó oli i estava guar­dada per una gran serp que devo­rava a tot­hom qui s’hi acos­tava. Ningú sabia què es podia fer con­tra el mons­tre, fins que un noi de Sant Daniel va anar a espiar el rèptil, i va des­co­brir que quan bevia dei­xava a terra la pedra pre­ci­osa que por­tava entre les dents. Cone­gut el secret i entes­tat a robar-li la gemma, el valent es va inven­tar l’arma que l’ajudés a gua­nyar en tan com­pli­cada empresa. A la nit va aga­far una bota de vi buida i neta i, amb constància, hi va anar cla­vant claus gros­sos que sor­tien de dins cap enfora i li dona­ven l’apa­rença d’un eriçó. L’obra, d’engi­nye­ria mili­tar, la va com­ple­tar fent un forat a la tapa per on podia treure la mà i es tan­cava per dins.

De mati­nada, quan encara no havia tren­cat l’alba, va situar la bota eriçada a tocar del doll on per beure la serp dei­xava la joia a terra. Tan­cat en la penom­bra, només podia veure l’exte­rior per un petit forat que enfo­cava la deu, el soroll el va aler­tar. El mos­tre s’acos­tava a beure i ell, apunt i en tensió com estava, no li va cos­tar gaire allar­gar la mà, robar la pedra i tan­car la bota per dins. “Ja la tinc”, va pen­sar. Una pri­mera impressió fugaç amb la que va inten­tar sobre­po­sar-se a l’infern que estava a punt d’escla­tar quan la serp, en ado­nar-se que havia per­dut la gemma, va aixe­car el cap i va xiu­lar tan fort que els arbres, les pedres i les per­so­nes que vivien als vol­tants van tre­mo­lar de por. Després, enra­bi­ada, va inten­tar matar el lla­dre i no va tenir altre acu­dit que, per treure’l del refugi, aixa­far la bota amb el seu cos. Va començar a donar vol­tes sense ado­nar-se que com més força feia, més se li enfon­sa­ven els claus a la pell. Els xiu­lets de la serp es bar­re­ja­ven amb els gemecs de la fusta, que sense poder supor­tant la pressió, s’anava esber­lant; i va ser lla­vors quan el pagès, tement seri­o­sa­ment per la seva vida, va invo­car l’ajut de la Verge Maria, i aquesta li va donar un cop de mà. Rodo­lant per camps, camins i prats, la bota eriçada i el mons­tre van arri­bar fins a la llera del Galli­gants, on la serp va morir i el pagès final­ment va poder sor­tir d’aquell arte­facte. La vall es va veure alli­be­rada del rèptil, que era el dimoni, men­tre que el pagès, agraït, va anar a ofe­rir la gemma a la seva sal­va­dora, a la cate­dral de Santa Maria. Les cròniques reco­llien que la gran pedra pre­ci­osa va ornar durant molts anys la corona dau­rada que cobria el deno­mi­nat Llit de la Verge de Déu que cada diada de l’Assumpció es mun­tava a la cate­dral.