“Si no volem una Església residu, hem de reaccionar”

Com totes les rea­li­tats orga­nit­za­ti­ves de l’Església, però també de fora de l’Església, és cada vegada més dèbil. De tota manera, l’HOAC segueix tenint una presència sig­ni­fi­ca­tiva; diguem que és una mino­ria influ­ent i valo­rada en el si de l’Església i de les orga­nit­za­ci­ons obre­res, sin­di­cals i soci­als. Hi ha un reco­nei­xe­ment, i segueix sent, al meu parer, un movi­ment de futur. En l’assem­blea que vam fer aquest estiu a Sego­via ens vam reu­nir 600 per­so­nes. Un repte que tenim, això és evi­dent, és el de la ini­ci­ació, incor­po­rar les noves gene­ra­ci­ons, perquè el movi­ment és cada vegada més enve­llit: hem de ser capaços d’ofe­rir la pro­posta de seguir Jesús a través d’una medi­ació com l’HOAC, que ofe­reix una història, un recor­re­gut, for­mació, mate­ri­als... Cre­iem que és una bona pro­posta per a l’Església i el món obrer.

Sí, però el recel és en tots dos sen­tits. Històrica­ment, hi ha hagut una inco­mu­ni­cació i una des­con­fiança, i això segueix exis­tint en la soci­e­tat. L’Església està mal valo­rada, però això, en part, està can­vi­ant per la influència del papa Fran­cesc, que crec que està recu­pe­rant una cre­di­bi­li­tat, un crèdit que s’havia per­dut amb els papats de Joan Pau II i Benet XVI, que, d’alguna manera, van posar el fre de mà i van enge­gar un procés invo­lu­ci­o­nista res­pecte del que havia repre­sen­tat el Con­cili Vaticà II. Però és veri­tat que la soci­e­tat recela de l’Església. A més, hi ha un cor­rent laïcista de secu­la­rit­zació forta. En canvi, no estic d’acord que en tot el que són els movi­ments orga­nit­zats hi hagi des­con­fiança: crec que hi ha valo­ració. En l’assem­blea de l’HOAC que vam fer aquest agost, hi va haver presència de dife­rents líders soci­als i sin­di­cals. Però és veri­tat que aques­tes orga­nit­za­ci­ons són mino­ritàries, perquè, avui, en l’Església crei­xen les tendències con­ser­va­do­res, movi­ments espi­ri­tu­a­lis­tes.

És un repte que hem de superar per totes dues parts, perquè la des­con­fiança també exis­teix de l’Església cap als movi­ments d’esquerra i sin­di­cals. Per això, el lema de l’assem­blea de l’HOAC va ser, crec, molt per­ti­nent: “Bas­tint ponts, ender­ro­cant murs”.

Des­gra­ci­a­da­ment, a l’Estat espa­nyol tenim una jerar­quia ecle­sial que no està en la línia del papa Fran­cesc. Està anco­rada en els papats ante­ri­ors i està afa­vo­rint un tipus d’ecle­si­a­li­tat i de movi­ments i orga­nit­za­ci­ons con­nec­tats amb la línia con­ser­va­dora. Per tant, en l’Església espa­nyola tenim un repte molt gran, de reno­vació, de rege­ne­ració. No és casual el que està pas­sant.

Sí, sí, no n’hi ha cap dubte. Aquests grups que sur­ten estan clara­ment empa­rats i pro­mo­guts per l’epis­co­pat. I tot és perquè mouen molta gent. Els bis­bes els volen per una qüestió de quan­ti­tat, però després, aquesta gent no aporta res, no té rellevància en la vida quo­ti­di­ana. Són grups que viuen a l’escal­for de l’Església, amb els sagra­ments i les seves dinàmiques més inti­mis­tes, però, després, en els àmbits de la soci­e­tat no són sig­ni­fi­ca­tius, no apor­ten. No són lle­vat ni encar­nació en el que és el tei­xit asso­ci­a­tiu, de tre­ba­llar braç a braç amb altra gent en la cons­trucció d’una soci­e­tat nova, més justa.

Els bis­bes estan encara en la men­ta­li­tat ante­rior, d’aque­lla Església del pas­sat que hem de dei­xar enrere, una Església de mas­ses que no pot tor­nar. Ara, el repte és: volem una Església resta o volem una Església residu? Una Església resta que sigui una mino­ria sig­ni­fi­ca­tiva, que tin­gui una veu i una oferta de sen­tit a tras­lla­dar a la soci­e­tat, o una Església residu, que és una Església irre­lle­vant, que manté for­mal­ment els sagra­ments i la litúrgia amb una par­ti­ci­pació mínima donant l’apa­rença que fun­ci­ona i que no passa res, apun­ta­lant un model caduc? Aquest és el repte.

Els car­de­nals i bis­bes que vam pen­sar que eren els més avançats i en qui teníem certa espe­rança, res de res; se situen en un plu­ra­lisme indis­cri­mi­nat. La majo­ria de bis­bes apos­ten pels movi­ments con­ser­va­dors i aquests altres, els més oberts, han dece­but. No apos­ten per movi­ments que tre­ba­llin per la justícia, com ara Acció Catòlica, per exem­ple. Sen­zi­lla­ment, dei­xen fer. Si els con­si­de­rem dels millors és perquè no estan enco­rat­jant els movi­ments més con­ser­va­dors, com fan els altres. Però aquests bis­bes no són els que neces­sita l’Església espa­nyola. Fal­ten bis­bes com ara Ini­esta, Uri­arte, Setién... Gent que, en aquell moment, va mar­car un camí en l’epis­co­pat. Això s’ha per­dut. Tenim un papat que ho està posant fàcil, però els bis­bes espa­nyols seguei­xen anco­rats en posi­ci­ons res­tau­ra­ci­o­nis­tes. És un pro­blema i, alhora, un repte per als cre­ients i per als cris­ti­ans més cons­ci­ents i més com­pro­me­sos.

Ens tro­ba­rem amb una Església allu­nyada de la soci­e­tat, irre­lle­vant als ulls de la moder­ni­tat. Una Església patri­ar­cal i cle­ri­cal en què no hi ha par­ti­ci­pació és una Església que avui no resulta atrac­tiva ni con­voca a ningú. Com abans aga­fem el bou per les banyes i es pren­gui la deter­mi­nació de mirar més l’Evan­geli de Jesús, les pri­me­res comu­ni­tats, el Con­cili Vaticà II... millor. Tot el temps que passi, la situ­ació anirà empit­jo­rant. Hi va haver un signe d’espe­rança, el que va repre­sen­tar el sínode de l’Amazònia, i ara el símbol d’espe­rança l’està repre­sen­tants el procés sino­dal ale­many, un procés que està con­vo­cant a tot el poble de Déu. Així com el sínode que ha con­vo­cat el papa Fran­cesc és només per a bis­bes, el procés sino­dal ale­many és per a tot el poble de Déu i aborda amb radi­ca­li­tat el que son els qua­tre grans pro­ble­mes que avui té l’Església.

El tema del poder, que ara s’està exer­cint de manera abso­lu­tista i monàrquica, el tema de la mar­gi­nació de la dona, el tema d’una moral sexual total­ment caduca i el tema d’un minis­teri orde­nat que cal revi­sar, perquè avui no ser­veix per a l’Església que neces­si­tem.

Bé, de fet, en aquests moments ja s’està par­lant que pot­ser la solució seria anar a un ter­cer con­cili. Cada vegada, hi ha més veus que van en aquesta direcció. Crec que del que es tracta és que totes les diòcesis empe­nyem i fem força i que els cris­ti­ans en gene­ral ens hi posem, que no esti­guem espe­rant que el canvi vin­gui des de dalt, que no vin­gui dels bis­bes, sinó que fem nosal­tres pro­ces­sos d’auto­con­vo­catòria, de tro­bada entre dife­rents grups de movi­ments. Cal gene­rar dina­misme.

Crec que de manera insu­fi­ci­ent. Ara, a la diòcesi de Bil­bao hem posat en marxa un procés par­ti­ci­pa­tiu i al novem­bre ja farem una segona tro­bada. A la pri­mera sessió va venir força gent, però crec que encara és insu­fi­ci­ent. Ho per­cebo com que la gent s’està en una posició de como­di­tat, con­for­mista. És el que hi ha! Ens resulta nor­mal una Església de dones gover­nada només per homes, que veiem en el cen­tre de l’Església uns homes que són els qui diri­gei­xen i que no han estat esco­llits democràtica­ment.

És clar, per això cal revi­sar el model de semi­nari que tenim i el model de minis­teri orde­nat: un senyor que el treus del seu entorn i el por­tes al semi­nari tres o qua­tre anys, on només té relació amb el seu grup, una per­sona total­ment des­vin­cu­lada de la rea­li­tat pas­to­ral, que és on hau­ria de for­mar-se, a les comu­ni­tats. Això està pas­sant a totes les diòcesis. A la de Bil­bao, per exem­ple, una diòcesi con­ci­liar, tots els semi­na­ris­tes que sur­ten van amb l’alçacolls, quan això ja era abso­lu­ta­ment mino­ri­tari. I aquesta manera de fer dels semi­na­ris­tes, alguns dels quals recu­pe­ren fins i tot les sota­nes, és ava­lat i fins i tot poten­ciat pels bis­bes. Fins i tot pels que estan con­si­de­rats més pro­pers a Fran­cesc. Jo ho tinc clar: abans em quedo amb els cape­llans d’abans que amb els joves que sur­ten ara, que apos­ten per aquest model d’Església jerar­quit­zat, patri­ar­cal i cle­ri­cal.

Això és l’abecé. La incul­tu­ració, l’encar­nació en la rea­li­tat soci­o­lingüística d’un país ha de ser un fet. S’ha de cui­dar. És molt impor­tant que la litúrgia esti­gui vin­cu­lada a la cul­tura i a l’idi­oma del poble. Però això també empit­jo­rarà, perquè, com que hi ha pocs cape­llans, n’hi ha una impor­tació de fora i no es garan­teix un procés d’inserció, d’incul­tu­ració; cauen aquí una mica com uns extra­ter­res­tres. Però la jerar­quia el que vol és tapar els dego­ters com sigui, por­tar el capellà que sigui i d’on sigui per tal de man­te­nir la para­deta.

Ho he vis­cut com un apàtrida. És a dir, he estat estrany per a molta gent en l’àmbit de la militància política, que em veien com un infil­trat, i el mateix en l’àmbit de l’Església, en què no he estat sant de la devoció de l’apa­rell. És el preu que he hagut de pagar per man­te­nir una fe i una consciència unitària i cohe­rent.