CORRADO ALTOMARE
INVESTIGADOR AL LABORATORI D’ENGINYERIA MARÍTIMA DE LA UPC
“Caldria revisar la seguretat de la costa regularment”
“El model actual no és viable i s’haurien de fer inspeccions cada cinc o set anys per ordenar les actuacions”
“Si no hi fem res, el mar continuarà menjant terreny amb els pròxims temporals”
Corrado Altomare ja compta els dies que falten, no gaires, per tornar a utilitzar el canal d’experimentació amb onades del Laboratori d’Enginyeria Marítima de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb 100 metres de llarg, 3 d’ample, 7 de fondària i la capacitat de generar onades i corrents, és una eina bàsica per recrear i estudiar l’impacte que el mar pot tenir sobre la costa. Ja fa anys que es dedica a “jugar amb les onades” –així és com ha explicat què fa a la seva filla de quatre anys– i ara, gràcies a una beca de la Fundació BBVA, l’enginyer nascut en un poblet a tocar de Bari (Itàlia) fa gairebé 42 anys engega un nou projecte per estudiar com els episodis de forts onatges poden afectar la integritat dels passejos marítims en el futur. Durant divuit mesos, recollirà i analitzarà dades, fent servir també models computacionals, amb la intenció d’acabar desenvolupant un sistema de predicció de l’ultrapassament del mar per sobre les estructures, que ajudarà a prevenir els riscos en cas de temporal.
Per què un estudi ara sobre els passejos marítims?
Tradicionalment, l’enginyeria marítima s’ha centrat en dics de recer, ports i estructures més estratègiques i, si tu vols, importants. Mai no hi ha hagut una atenció especial als passejos marítims, perquè es consideraven una zona prou protegida per la platja que tenen al davant, que dissipa l’energia de l’onada amb més o menys eficàcia segons la localitat.
Però ara en canvi també estan resultant afectats. Per què?
Tenim un canvi climàtic que està provocant molts canvis, també en els patrons de vents, de direcció de les onades i d’intensitat dels temporals. I tenim previsió d’una pujada mitjana del nivell del mar de 84 centímetres d’aquí al 2100, que és moltíssim per a algunes zones. Crec que tenim un escenari en què ja és massa tard per revertir aquests canvis, perquè els governs han prioritzat altres inversions, així que hi haurem de buscar alguna solució.
Ho vam veure amb el ‘Glòria’ el 2020 i, ara fa poc, amb el ‘Ciarán’.
El Glòria es va allargar durant tres dies i el pic en va durar gairebé un. Això vol dir que va ser molt intens i molt llarg, i va suposar una fatiga molt gran per a les infraestructures. A Badalona, el fons de sorra de la platja al costat del pont del Petroli va variar en dos metres. Això canvia l’onada i la interacció amb tot el sistema. I el Ciarán ha fet molt mal, perquè venia del sud-oest/oest i el sistema català no està preparat per a això. Si mirem les estadístiques de les boies de control, clarament els pitjors temporals i els més habituals venen de l’est. I d’acord amb això s’han fet les bocanes dels ports, els espigons, etc.
Anem del sud cap al nord. El delta de l’Ebre està condemnat a desaparèixer?
Si no actuem, sí. Com molts altres ecosistemes. Però soc optimista, perquè aquí tenim companys que l’estudien a fons i sé que hi ha maneres de salvar-lo. Crec que estan mirant proteccions més integrades amb la natura, aprofitant la protecció que pot oferir la posidònia i altres plantes, jugant amb diverses possibilitats per tal que el sistema respongui d’una manera dinàmica i més natural. És una de les tendències que s’estan aplicant ara a diversos llocs.
A la zona urbanitzada veiem afectacions en passejos de la Costa Daurada, platges que desapareixen a la costa central i l’amenaça sobre el tren al Maresme. Què podem esperar del futur proper?
Si no hi fem res, el mar seguirà menjant terreny i serà molt pitjor del que hem vist en aquest darrer temporal, amb més desaparició de platges i més danys estructurals.
I com hem d’actuar?
És clar que el model actual de repetir el cicle d’arribada de temporal, destrucció i reconstrucció dels danys fins al proper episodi, no és viable. Cal disposar d’un sistema de manteniment predictiu i d’actuació regular. Això vol dir treballar-hi de manera ordenada i programada a partir de les dades que tenim i que anem recollint. Cal tenir un sistema de revisió o avaluació periòdica de la seguretat de les zones de costa, cada cinc o set anys. Això ja es fa a Bèlgica i als Països Baixos, on la sensibilitat és molt més alta perquè hi ha zones per sota del nivell del mar. És una qüestió de mentalitat. Aquí, com a Itàlia, ens hem despreocupat massa dels efectes que causa el mar. Hem mirat la platja més com un sistema econòmic i turístic que com un sistema de protecció del que hi ha al darrere. No hi ha gaire cultura del que significa una platja, però amb el canvi climàtic ho haurem de tenir ben present.
Les platges que han desaparegut tornaran amb les llevantades?
La sorra ha canviat de lloc però no ha anat a alta mar, perquè hi ha una fondària a partir de la qual ja no marxa. En principi sí que podrien tornar, almenys en part, però dependrà de si la sorra que s’ha mogut troba o no un equilibri allà on sigui ara. Això s’hauria d’estudiar cas per cas amb models de propagació i de transports de sediments i mirar si tornarà sola, si cal ajudar-la a tornar amb alguna actuació o si s’haurà de posar de nou.
Acabant el recorregut pel litoral, la Costa Brava és la que queda més ben parada, no?
Això sembla. El perfil costaner és molt diferent i la dinàmica de sediments no té res a veure amb la resta, és molt més localitzada. Les cales són subsistemes que, d’alguna manera, afavoreixen una protecció natural.
I com estan els passejos marítims del país? Se sap o s’hauria de revisar?
Ho sabem fins a un punt. Just ara estem a punt d’acabar un estudi de risc en l’àmbit català, però ens hem trobat amb el problema que, en alguns casos, ens ha costat trobar la informació més bàsica sobre com havien estat construïts. Mai no hi hem posat gaire atenció, i els sistemes de càlcul i les metodologies que tenim són insuficients i les hem de millorar. Aquest és el forat que vol cobrir el meu projecte, valorar una variable tan important com és l’ultrapassatge dels passejos marítims.
Per què?
Les platges ja no són una garantia. Les onades hi arriben perquè han canviat de direcció, perquè són més intenses, perquè puja el nivell del mar, etc. Fins ara, s’havia estudiat principalment el cabal mitjà que sobrepassa les estructures, però cal tenir en compte que per fer mal, especialment a les persones, amb una única onada potent n’hi ha prou. Per això darrerament hi ha hagut un canvi de paradigma i volem mirar què provoca cada onada a cada element.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.