Un lífting amb història

En Pau va viure fa uns 12 milions d’anys, però només en fa 20 que va néixer a nivell mediàtic. Les seves restes fòssils van aparèixer el desembre del 2002 arran d’unes obres d’ampliació de l’abocador de Can Mata, als Hostalets de Pierola (Anoia). En campanyes d’excavació posteriors es van recuperar fins a 83 fragments d’aquest individu adult que, després de mesos d’estudi, van permetre la descripció del Pierolapithecus catalaunicus, un nou gènere i una nova espècie que pot ser clau per entendre l’evolució dels homínids.

La troballa va ser publicada el 2004 a la revista Science i va tenir una gran repercussió internacional, però des de llavors la recerca i la discussió sobre la figura del Pau, que és com es va batejar familiarment aquest nou espècimen, ha continuat, per bé que en un àmbit més restringit als paleontòlegs. Moltes altres publicacions en revistes científiques de primer nivell l’han consolidat com a una espècie clau per estudiar l’evolució dels hominoïdeus, el grup de simis que inclou els éssers humans i els nostres parents actuals més propers, els antropomorfs (gibons, orangutans, goril·les i ximpanzés). Però la seva figura també ha estat motiu de debat entre els experts en la interpretació de fòssils.

Una part d’aquest debat és clàssic i inherent a la paleontologia: normalment només es recupera una petitíssima part dels organismes extints i, a partir d’aquí, es fan inferències de com eren les espècies que van viure en el passat i, de vegades, també dels seus hàbitats. Fins i tot en cas de trobar restes excepcionals com el Pau, que va aparèixer amb la cara extremament completa, les interpretacions morfològiques també estan obertes a ser qüestionades, ja que s’ha demostrat que el mateix procés de fossilització pot provocar deformacions.

Per tot plegat, amb l’objectiu d’afinar al màxim sobre com era l’aspecte original del Pau, un equip de recerca internacional ha fet una nova reconstrucció del seu crani, en aquest cas a partir d’un escaneig de tomografia computada que ha permès obtenir un model 3D nou, que ha corregit virtualment les deformacions pròpies de la fossilització. “L’objectiu no era només saber quina era la cara real del Pierolapithecus, sinó també reconstruir la història evolutiva de la cara dels homínids utilitzant aproximacions morfomètriques comparatives d’última generació”, explica Sergio Almécija, investigador de l’American Museum of Natural History i de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).

La recerca, publicada a la revista de primer nivell Proceedings of the National Academy of Sciences, reforça la teoria que el Pierolapithecus és un homínid basal, de forma i mida semblant al darrer ancestre comú dels humans i els grans antropomorfs. En Pau, un mascle adult que va viure durant el miocè mitjà, és una mostra més de l’extraordinari registre fòssil de primats d’aquella època trobats la conca del Vallès-Penedès, que en el passat ja ha proporcionat espècimens rellevants per estudiar l’evolució dels hominoïdeus com en Jordi (Hispanopithecus laietanus) o en Lluc (Anoiapithecus brevirostris).

“La forma de la cara és diferent a la dels orangutans, goril·les i ximpanzés actuals, però pensem que la seva mida i morfologia corporal és força semblant a la del darrer ancestre comú dels grans antropomorfs i els humans”, comenta Almécija. Un cop corregida la deformació, la cara de Pierolapithecus es mostra més alta, amb les òrbites i l’obertura nasal més verticalitzades. “Més de 20 anys després de trobar-lo, en Pau ens segueix proporcionant informació rellevant sobre els nostres orígens. I estic segur que encara ens reserva moltes sorpreses”, comenta David M. Alba, director de l’ICP. Alba va participar en l’excavació del fòssil original i ara s’està adaptant a la nova fesomia d’en Pau: “És com si un amic de tota la vida es fes una operació d’estètica”, comenta.