LA CRÒNICA
Blanqueig improcedent
La normalització del discurs de la ultradreta ha permès el creixement d’aquesta ideologia i la seva posterior entrada a les institucions públiques. Aquesta podria ser la conclusió de la xerrada d’ahir entre Alba Sidera, corresponsal d’aquest diari a Roma, i el fotoperiodista Jordi Borràs, que va servir per tancar el cicle Tira pel dret, de la Coordinadora d’ONG Solidàries de Girona.
Tots dos coneixen bé els moviments d’ultradreta a Europa. És a partir d’aquest “blanqueig” que la ultradreta torna a treure el cap en un continent que el segle passat va acabar devastat per culpa del seu auge. Fins i tot a Itàlia, el país que va derrotar el feixisme. Sidera assenyala el pacte de Berlusconi amb la Lega Nord per arribar al poder (1994) com el moment en què comença la normalització de la ultradreta a Itàlia, feta amb l’aquiescència de mitjans de comunicació.
És per això que Borràs va reclamar un periodisme en la seva “màxima essència” per evitar que els mitjans es converteixin en simples portaveus del que diu la ultradreta. Sidera hi va afegir que cal explicar de “manera crítica” allò que passa: “Si la notícia que escrivim la comparteix la ultradreta, malament.” Per això consideren que els mitjans no es poden mantenir neutres respecte a l’extrema dreta. “Els límits han de ser els delictes o l’atemptat als drets humans. Davant el crim que suposa la ultradreta, no pots ser neutral”, va dir Borràs. Sidera va insistir que els drets humans són el marc que “ens protegeix” de la barbàrie: “La normalització del discurs de la ultradreta posa en perill aquests drets humans que tant han costat d’aconseguir.”
Tots dos van advertir que la ultradreta ha mutat el seu discurs i es posa al costat del poble, tot i que quan arriba al poder “beneficia” els poderosos i reacciona contra l’avenç dels drets: “És una fal·làcia”, va dir Sidera. Borràs va alertar que el seu gran èxit és “marcar l’agenda” política i “teatralitzar” els parlaments. També va assegurar que la ultradreta no és monolítica i que no es presenta de la mateixa manera a Espanya que a Catalunya i la resta d’Europa. Això sí, Sidera va assegurar que el racisme uneix aquests moviments. Un racisme menys explícit i manifestat en pro de la defensa identitària: “Això agermana Sílvia Orriols amb Vox.” És una manifestació de la teoria racista de la gran substitució, que ja va servir per atacar els jueus al segle XX. Borràs hi afegia que els moviments d’extrema dreta també tenen en comú la creació d’alteritats a les quals culpar dels mals del món, ja siguin els musulmans, les dones o la comunitat LGTBI.
En el cas particular de l’alcaldessa de Ripoll, va denunciar que “s’apropia” dels drets de les dones o els homosexuals per contraposar-los a la religió islàmica. “Però per què no fa el mateix exercici amb la catòlica?” També va assegurar que el discurs d’Orriols xoca amb la “realitat”, atès que les estadístiques diuen que Ripoll té un percentatge d’immigrants per sota de la mitjana catalana i un dels nivells més baixos de criminalitat: “Les dades la desmenteixen, però el seu discurs ha penetrat perquè la ultradreta és capaç de desvirtuar la realitat i de convertir un fet en norma.”
