Memòria democràtica
Almacellencs a Gusen
L’Ajuntament d’Almacelles demanarà al Memorial Democràtic la instal·lació de quatre llambordes Stolpersteine en record dels veïns deportats als camps nazis
Un amic dels germans Ruestes va informar de la seva mort per carta a la família, amb detalls sobre l’ingrés a Mauthausen: “«Nos quitaron todo lo que llevábamos, hasta el pelo de todas partes»”
L’àvia d’Antoni Tarruella tenia guardat com un tresor secret un retall de diari amb una fotografia d’una muntanya de morts als camps nazis amb la cara d’un dels cadàvers encerclada. Tenia l’íntim convenciment que es tractava del seu marit, Antonio Ruestes Camí, deportat a Mauthausen el 8 d’agost de 1941 amb el número de matrícula 4117, mort un any després a Gusen. Hi va ingressar juntament amb el seu germà Joan, sis anys més petit que ell.
“La meva àvia anava rebent cartes d’ell, les tenim, però passaven per un filtre. Depèn del que hi posessin no arribaven. Havien de dir que estaven molt bé, que els tractaven molt bé i menjaven molt bé. Tot mentida. Fins que van deixar de rebre notícies”, explica Tarruella. Un cop alliberat el camp, la persistència de l’àvia va aconseguir que la Creu Roja li confirmés, el gener de 1946, que els dos germans havien mort a Gusen. “El meu avi –continua Tarruella–, a les cartes, explica que estan tots dos bé, sempre parla de tots dos, del Joan i d’ell. Després hem sabut, per les dates, que el Joan feia mesos que havia mort d’una disenteria i l’avi anava dient que encara era viu.”
De fet, la primera notícia que van tenir de la seva mort és del 16 de novembre de 1945. Joan Cascarra ja coneixia l’Antonio d’haver treballat plegats a Lleida. Van coincidir-hi a l’stalag 141 de Vesoul (a la Borgonya) i va ingressar a Mauthausen el mateix dia. Ell, però, va sobreviure a aquell infern i va escriure una carta a l’àvia de Ruestes: “Los dos hermanos pertenecían a la 40 Compañía de Trabajadores Españoles que estaban en el Departamento de los Alpes Marítimos. Los alemanes nos cojieron prisioneros y nos llevaron a Belfort el 20 de junio de 1940 (...) Un día, el 5 de agosto de 1941, nos meten en un vagón de esos de caballos y sin decirnos nada ni a dónde íbamos, nos llevan a Austria (entonces Alemania) y después de tres días de penoso viaje, nos hacen bajar en una estación que se llama Mauthausen, donde vimos a muchos hombres trabajando y guardados por soldados alemanes. Nos formaron y subimos arriba a un campo muy grande rodeado de alambrada. Nos metieron dentro, nos quitaron todo lo que llevábamos, hasta el pelo de todas partes, nos dieron una muda, un vestido de rayas, unos zapatos de madera y a trabajar.” La carta continua explicant que el novembre de 1941 van fer una selecció de personal i que als dos germans els va tocar marxar cap a Gusen, a 6 quilòmetres. “Según noticias que recibí, cayeron enfermos y por últimos de año murieron a resultas de la enfermedad”, informa.
Els germans Ruestes, de Cal Ferrer, es van traslladar de petits a Almacelles (Segrià), però eren originaris de Torres de Segre, on als anys noranta es va instal·lar un monòlit de pedra amb una creu i les paraules “Mai més”, en record de les víctimes, gràcies a una col·lecta popular dels Amics de la Mare de Déu de Carrassumada, coincidint amb el 50è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini. L’Ajuntament d’Almacelles vol homenatjar-los amb la instal·lació d’una placa Stolpersteine, juntament amb els altres dos deportats almacellencs: Antonio Terré Vilà i Josep Claramunt Segura. Són els quatre veïns del municipi que van anar a parar als camps nazis, segons consta en un estudi de la Universitat de Lleida liderat per Conxita Mir, en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen. Membres del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica d’Almacelles han cercat informació al voltant dels quatre deportats i reclamen des de fa temps un espai per recordar-los. El consistori treballa per enviar la informació necessària al Memorial Democràtic per activar la instal·lació de les llambordes. “És important, perquè quan deixes de recordar una persona és quan ha mort de veritat. Tota aquesta gent que va morir allà s’ha de tenir present, no els hem d’oblidar”, reclama Tarruella, que ha indagat en la història del seu avi i ha omplert alguns buits. A partir d’una fotografia amb un 26 a la solapa calcula que l’avi va anar a parar, en una de les últimes lleves republicanes, a la 26a divisió de l’Exèrcit Popular de la República, formada a partir de l’antiga columna Durruti, que aglutinava el que quedava de les forces republicanes a Catalunya. “Els van allistar, els va tocar, però van fugir en desbandada, famílies incloses, per por de la repressió i el que els venia a sobre. Van marxar tots i en arribar a França van anar a parar a Argelers. Allà van separar els homes de les dones”, recorda el net.
“Per a la meva mare és molt dur. Quan van estar a Argelers tenia quatre o cinc anys. I quan va tornar els havien saquejat la casa. Al cap d’un temps va sortir una oportunitat de treball a Barcelona, van marxar d’Almacelles, ho van deixar tot i aquí va començar una altra vida”, resumeix. “No hem anat a visitar el camp. Vam considerar que per la salut de ma mare no era adient, ara té 89 anys”, hi afegeix.
Besavi a Mauthausen, avi desaparegut
Llorenç Claramunt, besnet de Josep Claramunt Segura, també destaca la importància d’un homenatge com la Stolpersteine, que ell mateix va demanar a l’Ajuntament el 2021. De fet, la junta de govern local va aprovar aquell agost autoritzar la col·locació de la llamborda. Per la seva part, el Memorial Democràtic va informar-lo que es posaria en contacte amb l’Ajuntament, però ja avisava que “hi ha un endarreriment important entre la data de petició de la llamborda i la producció d’aquesta, uns tres anys”.
“Per a la família seria un reconeixement per a algú que ha patit i recordar uns fets històrics que no haurien de tornar a passar. És bo que tots recordem i visualitzem que hi ha gent que ha hagut de patir el nazisme o una dictadura forta perquè no torni a succeir”, defensa Claramunt. El totalitarisme es va acarnissar amb la seva família, ja que a part del besavi mort al complex de Mauthausen, l’avi, Llorenç Claramunt Vilamajó, va morir al front de Terol i encara avui roman desaparegut.
De Josep Claramunt, en té poca informació. “El 20 d’agost de 1940 surten del camp de concentració d’Angulema ell, la dona, Teresa Vilamajó, i el fill petit, Manuel, pugen al tren que surt en direcció a Espanya però aquest tren no va a Espanya sinó a Alemanya, més concretament cap a Mauthausen. En arribar al camp fan una tria entre els homes i les dones i la besàvia i el fill petit són retornats a Espanya”, explica Claramunt. Se sap que el besavi va néixer el juliol de 1881 a Belianes (Urgell), que va ingressar amb el número 4214 a Mauthausen el 24 d’agost de 1940 i que va morir a Gusen gairebé un any després, el 28 de juliol.
La vida de l’oncle no té preu
Antonio Terré es diu Antonio en record del seu oncle, Antonio Terré Vilà, nascut a Almacelles el 28 de juliol de 1913. “El meu tiet, durant la guerra d’Espanya va marxar a França per les muntanyes. Era comunista i va marxar. A França es veu que el van agafar els alemanys, el van portar a Mauthausen i allà el van ficar a la cambra de gas”, diu Terré. L’oncle, del qual no conserven cap fotografia, va passar també per la presó d’Angulema fins que va ser deportat el 24 d’agost de 1940 al camp de Mauthausen (4098) i després al de Gusen. Va morir-hi assassinat el 26 de novembre de l’any següent, segons consta en un document conservat per la família d’un agent consular francès a Lleida de 1963. “Al meu pare els alemanys li van voler donar uns diners, però hi va renunciar perquè va dir que la vida del seu germà no es paga amb diners”, remarca Terré.
No van tenir gaire més sort veïns d’Almacelles que es van quedar al poble. Les tropes franquistes van entrar-hi el 4 d’abril de 1938. L’alcalde en aquell moment, Isidre Moix Justribó, va ser executat al mateix terme municipal el 15 d’abril per l’exèrcit sollevat. Aquell mes van executar al cementiri municipal Josep Aldabó Galicia; el gener de l’any següent va ser el torn de Josep Justribó Torres; Aloy Pedra va ser trobat mort possiblement mentre era traslladat com a presoner polític cap a Barbastre; també consta l’empresonament i mort a la presó de Lleó de Maria Baella Palau, segons fonts orals, per injúries al Movimiento... Només a Almacelles, queda molta memòria per recuperar.