Tones de roba desaprofitada

A Catalunya, segons les últimes dades publicades per l’Agència Catalana de Residus, es generen 165.511 tones de residus tèxtils cada any, cosa que implica que cada català rebutja més de 12 kg de roba anuals. Però el problema no és només la quantitat de residus que genera la indústria tèxtil, sinó que la falta de campanyes de sensibilització i de polítiques efectives en aquest àmbit provoca, a diferència del que ha passat amb l’orgànica, el plàstic o el paper, que la gent no sàpiga moltes vegades què ha de fer amb les peces que ja no vol i que les acabi llençant al contenidor gris. Un estudi de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) ha posat de manifest que el 90% dels residus tèxtils que es generen a Catalunya acaben directament en abocadors i incineradores. És a dir, que nou de cada deu tones de residus tèxtils acaben al contenidor gris i només un 10% –les dades actualitzades de l’Agència de Residus situen aquest percentatge ja en l’11%– es recull de manera selectiva a través de contenidors especialitzats situats al carrer, punts nets o la recollida porta a porta.

L’estudi no només inclou una part quantitativa, sinó que a través de 1.400 enquestes ha pogut constatar que si la gent no tira més roba als contenidors taronges és perquè té la idea que aquests serveixen només per a roba que estigui en bon estat i que pugui tornar a ser utilitzada. “Tenim la percepció que són contenidors per donar la roba en bon estat i no instruments que serveixen ja per gestionar els residus tèxtils”, explica la investigadora de l’ICTA-UAB i una de les autores de l’estudi, Gemma Morell. I realment no és així. En els últims anys, i especialment a partir de l’elaboració d’una directiva europea que estableix que s’ha d’implementar la recollida selectiva de residus tèxtils a tots els ens locals abans del 31 de desembre del 2024, han proliferat els contenidors taronges a les ciutats. Darrere d’aquesta directiva i de la llei aprovada el juliol de l’any 2022 hi ha la voluntat de transformar el sector per promoure una economia circular. A Catalunya ja existeix un pacte amb els ens locals i s’ha elaborat una estratègia per a la prevenció i la gestió de residus tèxtils, amb objectius concrets per als pròxims anys, però en canvi no s’ha fet una campanya de conscienciació que arribi a la població.

“Fins ara no s’hi ha prestat gaire atenció, no hi ha hagut campanyes i és per això que fins a cert punt aquestes xifres són lògiques. La regulació europea pel context de crisi climàtica acabarà modificant les coses, però estem justament al principi”, subratlla Morell, que es mostra convençuda que “d’aquí a pocs anys augmentarà aquest percentatge”.

Morell, però, adverteix que no es tracta només que la gent prengui consciència. Amb més reciclatge no n’hi hauria prou perquè, segons les dades que recull l’estudi, del 10% de la roba que es recicla correctament, el 80% es recicla o s’acaba reutilitzant majoritàriament a través de la venda a botigues de segona mà, mercats ambulants o altres indústries. I la falta d’un mercat suficient al nostre territori provoca que només la meitat d’aquesta roba s’acabi comercialitzant a Catalunya o a la resta de l’Estat espanyol. La resta ha de ser exportada a altres països com els Emirats Àrabs, el Camerun o el Pakistan, el principal destí de la roba que no volem a Catalunya i que l’any 2020 va importar 3.500 tones de roba usada provinent de Catalunya. “Estem movent el problema a altres indrets, sense generar una solució real que sigui sostenible”, alerta Morell, que precisa que igual d’important que la gent prengui consciència que darrere del contenidor taronja hi ha una sèrie d’empreses –com ara Roba Amiga, Formació i Treball– que seleccionen la roba i “decideixen si es comercialitza aquí, s’exporta a països més pobres o es tritura per poder extreure’n fil per poder fer roba nova”, és que s’ampliï la xarxa de recollida, selecció i distribució, però també que s’avanci en la investigació per trobar millors tècniques de reciclatge. “Si demà tothom reciclés bé la roba, tindríem un problema perquè no hi hauria prou empreses per classificar-la i distribuir-la”, precisa Morell.

La sostenibilitat requereix un nou enfocament econòmic i de productivitat. “Si tenim una samarreta foradada, la solució és cosir-la per poder reparar-la i allargar així la seva vida útil”, argumenta. Així, l’estudi constata la necessitat de reduir la producció i el consum massiu de roba i fomentar el disseny de peces de més qualitat, prioritzant l’ús de material reciclat per part de la mateixa indústria tèxtil, com ja determina la mateixa directiva europea.

Morell creu que en els pròxims anys es faran passes importants en aquest sentit, com ja s’estan fent en alguns països nòrdics, amb una major tradició del mercat de segona mà. “A Catalunya ens estem preparant però cal incentivar molt més la compra de segona mà”, diu. En aquest sentit, veu positiva l’existència de plataformes com Vinted o Wallapop, que “poden contribuir a fer que la roba de segona mà estigui més ben considerada”, però adverteix que també poden tenir un efecte rebot i promoure un major consumisme, precisament pel baix cost de les peces tèxtils.

Però, a llarg termini, l’opció més sostenible hauria de ser un tractament local dels residus: “Poder reutilitzar aquí a Catalunya el residu tèxtil que es generi aquí.” Ara mateix això és del tot inviable. Símbol dels productes d’un sol ús i del consumisme extrem que està danyant el planeta, impacta veure grans abocadors de roba en països del tercer món, com el que hi ha al desert d’Atacama, al nord de Xile, on hi ha muntanyes i muntanyes de peces de segona mà procedents dels Estats Units, el Canadà, Europa i Àsia. “Xile no és un país de destí de la roba de segona mà catalana, però no podem estar segurs que allà no hi hagi roba nostra”, comenta la investigadora, que aclareix que la roba que s’exporta “dona moltes voltes i és impossible saber el seu destí final”.