Societat

La intrahistòria de La Gavina

Antics treballadors de l’emblemàtic establiment de s’Agaró es retroben per recordar dècades de feina al servei turístic

Els seus testimonis permeten resseguir l’evolució del negoci i de la resta del sector des de mitjan segle XX fins a l’actualitat

La història de l’Hos­tal de La Gavina, a s’Agaró, un dels expo­nents del turisme de qua­li­tat i bon exem­ple per res­se­guir l’eclosió de l’acti­vi­tat a la Costa Brava, s’explica sovint a través del fil con­duc­tor de tres gene­ra­ci­ons de la família Ensesa. El con­ti­nuen regen­tant amb èxit nou dècades després de la seva arren­cada, el 1932, i també és ine­vi­ta­ble recórrer l’àlbum fotogràfic de vips: de les estre­lles de Hollywood Eli­za­beth Tay­lor, Ava Gard­ner –i la bufe­tada de Frank Sina­tra– o Sean Con­nery, als més nos­trats Josep Pla, Sal­va­dor Dalí –que hi pre­sen­tava obres– o Josep Tru­eta. Però al dar­rere de tot ple­gat, cen­te­nars de tre­ba­lla­dors han estat els pro­ta­go­nis­tes anònims d’una intra­història mar­cada per la fide­li­tat al bon ser­vei. Vides labo­rals dila­ta­des per donar con­tinuïtat a un equip on cadascú sabia quin paper li tocava com­plir.

Alguns d’ells no havien per­dut el con­tacte, tot i que la vida i les jubi­la­ci­ons els han escam­pat per la geo­gra­fia cata­lana i més enllà. Però fa un any es van ani­mar a ampliar el cer­cle. L’exdi­rec­tor Alfons Jor­dan, cam­brer d’ori­gen i direc­tor i adjunt a la direcció en dues eta­pes, n’ha estat l’impul­sor, tot i que per motius de salut no va poder assis­tir a la pri­mera tro­bada, diven­dres al mig­dia, en un dinar a la badia de Sant Pol. Un grup de What­sApp ha aju­dat a com­par­tir imat­ges i records de dife­rents èpoques i ha ser­vit d’esperó per al pri­mer retro­ba­ment pre­sen­cial, amb una tren­tena llarga d’extre­ba­lla­dors.

Un altre dels artífexs del grup és Lluís Moliné, hote­ler i exre­gi­dor de Turisme de Platja d’Aro, que va encar­ri­lar la vocació a La Gavina des dels anys sei­xanta, fent-hi de grum a l’estiu. “Hi vaig començar amb 14 anys, perquè en aquell temps ja et podien asse­gu­rar a aque­lla edat, i després vaig estar també a la pis­cina, endreçant gan­du­les i tova­llo­les dels hos­tes, o al res­tau­rant.” Havent fet la mili, com que par­lava idi­o­mes, va acce­dir a la recepció, que va aca­bar diri­gint una tem­po­rada després d’haver cur­sat estu­dis de turisme. A ini­cis dels vui­tanta, com molts altres, va mar­xar quan l’esta­bli­ment va dei­xar de fun­ci­o­nar tot l’any. Ensesa Gubert l’havia man­tin­gut obert 365 dies a l’any des dels ini­cis, tot i ser defi­ci­tari en tem­po­rada baixa. Va morir el 1981 i l’acti­vi­tat econòmica dels altres nego­cis, com ara els Químics de Girona, ja no donava per com­pen­sar dèficits. I l’equip neces­si­tava seguir cobrant dotze mesos a l’any.

Una bona escola

Tots, però, por­ten el seu pas per La Gavina “al cor”. En uns temps en què l’oferta for­ma­tiva reglada era escassa, l’hos­tal era una opció cobe­jada pels apre­nents. Molts dels que en van mar­xar van aca­bar pro­mo­ci­o­nant-se: de cap de cam­brers a maître, o de les cui­nes i la recepció a diri­gir res­tau­rants o hotels en altres indrets.

Entre els antics ope­ra­ris, dife­rents per­fils, com ara el del res­tau­ra­dor del valuós mobi­li­ari que decora les habi­ta­ci­ons de l’hotel, Fran­cisco Pérez, que s’hi va que­dar tot l’any després que els Ensesa valo­res­sin la bona mà per bas­tir la suite reial, i cone­gut popu­lar­ment com l’“enver­nis­sa­dor”. O el del per­so­nal de planta i la plan­xa­dora Rosa Bat­lle, que va haver de pre­pa­rar la roba per a cen­te­nars de cli­ents, entre els quals el ver­ti­gen afe­git de noms com ara Mont­ser­rat Caballé o Robert De Niro.

En l’evo­lució del com­plex, dos dels més vete­rans, Qui­met Oriol, que hi va entrar el 1956 i s’hi va jubi­lar el 2002 havent asso­lit la cate­go­ria de xef, i Pere Moreno, que també s’hi va estar en dos períodes del 1953 fins al 2001. Ple­gats recor­da­ven l’evo­lució de la cuina, que als ini­cis fun­ci­o­nava amb 500 qui­los dia­ris de carbó que s’havia d’anar repo­sant, pas­sant pel fuel i el gas, abans de l’arri­bada de les pla­ques d’inducció. I de la carta, dels tocs afran­ce­sats i la dis­ci­plina fèrria dels pri­mers anys, cap a una com­bi­nació de recep­tes cata­la­nes i inter­na­ci­o­nals, prèvies a la cuina d’autor d’avui. A la recepció, Moliné reme­mo­rava que tan­ca­ven la fac­tu­ració d’esta­des i extres men­tal­ment, sense cal­cu­la­do­res, però altres fets quo­ti­di­ans, com ara cobrar amb tar­geta de crèdit, que feia neces­sari tru­car al banc, a Madrid o a l’estran­ger, i espe­rar fins a mitja hora per cur­sar l’ope­ració.

Anècdo­tes incomp­ta­bles i al calaix

D’anècdo­tes de la interacció entre els tre­ba­lla­dors i cli­ents no en fal­ta­rien. Però Domingo Cañabate, que s’hi va estar de con­serge del 1967 fins al 1984, recor­dava la màxima de “veure, sen­tir i callar”. La pro­xi­mi­tat amb l’espai íntim de les habi­ta­ci­ons, on molts encara asso­cien de memòria –qua­ranta anys després– número, mobi­li­ari i cli­ent que les dema­nava, era un moment arris­cat. Picar a la porta era la màxima, però un dels assis­tents reme­mo­rava que després d’haver-hi insis­tit sense res­posta, va obrir amb la clau mes­tra i es va tro­bar una famosa vip des­pu­llada invo­luntària­ment. Pel seu racó de tre­ball, la coc­te­le­ria, un dels que més secrets guar­dava era l’històric bàrman Mari­ano Gran­des, com ara haver tore­jat amb una safata una Ava Gard­ner que li ho dema­nava amb alguna copa de més. Però ahir només li van poder retre home­natge, entre els altres excom­panys tras­pas­sats, i donar per fet que s’havia endut mol­tes exclu­si­ves a la tomba.

Les pro­pi­nes i els obse­quis sí que són encara ino­bli­da­bles. En algun cas per exces­si­ves: una com­tessa que repar­tia bit­llets de fins a mil pes­se­tes diària­ment als anys setanta entre els tre­ba­lla­dors. Però també rellot­ges Rolex, per­fums o peces de roba, com a regals fets per direc­tius d’empre­ses al final de l’estada. Entre les inte­ri­o­ri­tats, també, que a Josep Ensesa i Gubert li agra­dava que els cam­brers l’infor­mes­sin del resul­tat del Barça a cau d’ore­lla. I si era advers pre­fe­rien no amoïnar-lo. Moliné diu que la suma de records garan­teix prou mate­rial per a un lli­bre. De moment són feliços havent-se retro­bat, eixam­plant el cer­cle i com­pi­lant imat­ges que con­ser­ven d’aquells anys de jor­na­des llar­gues i inten­ses però record dolç.

1956
Va entrar
a la cuina de La Gavina, per primer cop, Quimet Oriol, que després d’arribar a ser-hi xef va jubilar-s’hi, el 2022, 46 anys després. Va plegar el 1975, però al cap de cinc mesos s’ho va repensar i el van readmetre.
1981
Amb la mort
de Josep Ensesa Gubert, es materialitza l’evidència que el negoci no era viable tenint-lo en marxa tot l’any, però el tancament a l’hivern empeny part de l’equip a cercar l’estabilitat en altres llocs.
2023
Es va jubilar,
l’any passat, el cap de recepció Pere Gay, després de 46 anys i havent viscut el sotrac d’inicis dels vuitanta i uns “darrers anys fantàstics”, en funció de les direccions.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia