La monarquia
La infanta que ‘treballa’
Vam parlar la setmana passada de la infanta Helena. No ha fotut ni brot a la vida però s’ha de dir, en favor d’ella, que tampoc s’ha vist emmerdada en cap procés judicial. Tal volta és més desperta del que sembla. La seva germana, en canvi, va sobreviure al cas Nóos perquè és la filla de qui és. En la majoria dels documents que signava Urdangarin també hi havia la seva rúbrica. Va al·legar desconeixement, tot i que sempre s’havia dit que de les dues germanes del rei ella era la diligent.
De Cristina se n’ha parlat sobretot aquests últims temps, del judici i ara de la separació amb el penques del seu marit, però durant molt de temps molts súbdits l’admiraven perquè, segons ens deien, “treballava”. I on ho feia? A Catalunya. Sí, entre nosaltres. A la institució més monàrquica que hom pot conèixer. La nostra Caixa de tota la vida. Hi va començar a anar el 1993 i amb gran esforç en va arribar a ser la directora de l’àrea internacional. El 2013, just quan va esclatar l’escàndol judicial, cobrava 238.000 euros a l’any.
El 2013, per fugir del soroll espanyol, la germana del rei va decidir exiliar-se a Suïssa. L’entitat catalana li va apujar el sou fins als 480.000 euros, perquè pogués pagar una escola privada als seus quatre fills i el lloguer d’una petita mansió al barri més luxós de Ginebra (60.000 euros). Del pressupost públic en van sortir 300.000 euros més per a la seguretat de tota la família. La casa és gran.
Aquestes xifres no van passar desapercebudes ni pels accionistes de l’entitat bancària, que ximples no són. El 2016, en plenes protestes sindicals per l’enèsim ERO i per les condicions laborals, en la junta es va qüestionar com era possible que la infanta, investigada en una causa judicial, s’emportés aquell pastís. L’excusa de l’entitat per no acomiadar-la va ser que la infanta ja no treballava a l’entitat sinó a la seva fundació. Quin tripijoc.
Finalment, el 2020, quan CaixaBank ja havia canviat la seva seu al País Valencià fugint de la Catalunya antimonàrquica, Cristina va deixar la fundació no sense assegurar-se abans un altre lloc de treball ben suculent del qual ja en parlarem. Els seus assoliments en l’àrea de relacions internacionals i de la fundació són invisibles. Les males llengües deien que es passava tot el matí llegint llibres.
L’amic Samaranch
L’entrada de Cristina de Borbó a La Caixa, que havia estudiat ciències polítiques a Madrid, va coincidir amb la presidència d’un dels grans amics de Joan Carles I i un dels homes amb més poder d’Espanya, Joan Antoni Samaranch. Un altre català, és clar. Diuen que només mirem la pela, però som més generosos que ningú. Una trucada del rei i un bon sopar van servir per saltar-se qualsevol test o prova d’ingrés per a la infanta, que ràpidament va aconseguir un despatx a la zona noble de l’entitat. Deien que al principi anava en metro a treballar. Qualsevol s’ho creu. Amb tot, una bona mansió a la zona alta no l’hi va treure ningú.
La nova ‘feina’
Un cop va deixar la fundació de CaixaBank, el mateix dia ja tenia una nova feina en una altra institució similar d’aquestes on treballes poc i cobres molt. Ningú en parla, però és una entitat si més no curiosa. Parlem de la Fundació Aga Khan, fundada pel príncep Karim al-Hussaini, un imam xiïta de l’ismaïlisme, un dels molts corrents de la religió musulmana. És dels que mira d’interpretar literalment l’Alcorà. O sigui, no dels més feministes. El fundador, que es fa dir a ell mateix Aga Khan IV, es considera profeta directe de Mahoma, així tal com sona, a través d’un dels seus cosins. El seu pare, Aga Khan III, va estar casat, això sí, un temps amb Rita Hayworth, i va arribar a ser vicepresident de l’Assemblea de l’ONU.
La vela
En general la vida de Cristina ha estat, com diuen ara, un encadenament de fake news per convertir-la en la dona que mai ha estat. Un exemple més, els Jocs Olímpics de Seül. Com a regatista tampoc era brillant, però el COE, és clar, es va veure gairebé obligat a endur-se-la ni que fos com a suplent. Va ser la banderera de la delegació espanyola en la cerimònia inaugural, com si no hi hagués cap esportista que s’ho mereixés més. En la seva competició ni tan sols estava prevista la seva participació. L’últim dia, amb tot, va prendre part en la regata final de la classe tornado quan l’equip ja no tenia cap possibilitat de guanyar medalla, perquè no fos dit.