Les ferides de les infermeres

Durant la pandèmia les infermeres, igual que els metges, van ser aplaudides des dels balcons. El seu treball va ser crucial, imprescindible, i les cures es van posar, o com a mínim es va dir que s’hi posarien, al centre del sistema sanitari. Ho van donar tot i moltes van petar. Però quan la covid ja no va representar una amenaça, el sector de la infermeria va sentir novament l’abandó i el menyspreu. Per això quan, després de 17 anys, es va signar el tercer acord de l’Institut Català de la Salut (ICS), que no recollia ni simbòlicament moltes de les seves reivindicacions, van dir prou, van convocar una vaga indefinida i van sortir al carrer. Hi ha qui ha volgut veure al darrere de la protesta una lluita sindical, perquè el sindicat convocant, Infermeres de Catalunya, és minoritari i no té representació a la taula negociadora i per tant no va signar l’acord, com sí que ho van fer CCOO, UGT i Satse, el sindicat majoritari del sector. Però la realitat és que la mobilització sí que ha estat massiva perquè el malestar existeix i respon no només a les condicions laborals, amb una sobrecàrrega de feina determinada per la falta d’infermeres i unes ràtios sobredimensionades, sinó també al poc reconeixement que rep el col·lectiu des de les administracions i des de la mateixa societat, que encara les veu, tot i fer molts anys que ja tenen grau universitari, màster i especialitats, com a professionals de segona.

“Les infermeres han fet un salt molt important en l’aspecte acadèmic. Des del pla Bolonya, ja tenim nou promocions que tenen el grau, que ja no són diplomades, i en canvi no només no s’ha reconegut laboralment, sinó que tot aquest esforç no té tampoc un reconeixement social”, lamenta la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres de Catalunya, Glòria Jodar. “La societat continua pensant que la responsabilitat la té el metge, però quan parlem de cures la que en sap és la infermera, i això encara no ha calat”, opina Jodar, que, més enllà del drama que representa la falta de professionals, enumera altres greuges, com ara que no se les tingui en compte en molts fòrums, que no es creïn les places de feina en funció de l’especialitat –això provoca que una infermera especialitzada en pediatria pugui acabar treballant en geriatria–, que no se’ls pagui l’exclusivitat com sí que es paga als metges, o que no es puguin jubilar als 60 anys.

Marta Rúbies, de 56 anys, treballa al CAP Sanllehy de Barcelona, on hi ha arribat des de l’hospital Vall d’Hebron per concurs de mèrits. Com moltes de les seves companyes, esperava més d’aquest acord. “Encara no s’han revertit les retallades del 2010 que van provocar una gran desbandada en el sector i ara veiem que s’inverteixen diners en infraestructures hospitalàries i a nosaltres ens donen dos sugus”, manifesta. Admet que s’ha igualat el sou amb la concertada, però lamenta, com Jodar, que no hi hagi igualtat també en la jubilació. “Igual que els mossos o els bombers, tenim un plus de perillositat. Per què no ens podem jubilar de manera voluntària? Per què a la concertada es poden prejubilar als 60 anys i nosaltres no?”, demana.

El tema del grau, afegeix, ja clama al cel. “Tenim un grau universitari com el tenen els podòlegs o els psicòlegs i en canvi no som com ells al grup A1sinó a l’A2, i això no només afecta el sou, sinó també que no pots aspirar a certs càrrecs ni pots fer classes a la universitat”, sintetitza Rúbies.

És cert que el canvi de categoria correspon al Ministeri de Sanitat, que ja s’ha compromès a fer-ho, però Jodar aclareix que “els complements específics del sou corresponen a les comunitats autònomes i això tampoc s’ha aconseguit”.

L’excés de feina, que ve motivat per unes ràtios inassumibles i que ha provocat que en les manifestacions la paraula explotació fos de les més repetides, fa encara més insostenible la situació. Si l’OMS recomana que hi hagi 827 infermeres per cada 100.000 habitants, a Catalunya el percentatge està una mica per sobre dels 700, segons les dades actualitzades el 2022. “Cada cop hi ha més població envellida, amb problemes complexos i crònics, i cal fer molts domicilis per compensar l’atenció que abans es donava als hospitals. No s’ha de mirar només el nombre de pacients, sinó les necessitats d’una població concreta”, subratlla Jodar. Sense oblidar que ara als CAP també són les infermeres les que fan el cribratge en les visites agudes. “No ens reconeixen l’especialitat i en canvi ens demanen que fem de metges”, lamenta Rúbies, que no pot evitar fer un paral·lelisme entre la situació actual i la de fa mig segle quan la infermera seia al costat del metge i feia les receptes. “Ara estem a la consulta del costat fent receptes que el metge em signarà telemàticament.”

Núria Guirado, presidenta d’Infermeres de Catalunya, el sindicat que ha convocat les protestes i que va desconvocar la vaga després d’arribar a un acord amb el Departament de Salut de la Generalitat, destaca que la mobilització ha servit com a mínim “per millorar les condicions en el dia a dia”. I destaca les promeses “d’augmentar la flota de vehicles per a l’atenció domiciliària, que moltes infermeres fan amb el seu vehicle”, i “estudiar les càrregues de treball real”.

El secretari d’acció sindical de Satse, Víctor Motos, en canvi, valora el tercer acord. “Hem aconseguit millores salarials i també de condicions laborals.” Admet que l’acord és millorable, però adverteix que no és bo fer creure que tot es pot aconseguir després d’una mobilització. “El tema és complex i fa molts anys que piquem pedra. Des de l’any 2010 lluitem per aconseguir l’A1 i continuarem treballant, també per revertir les retallades o tenir la jubilació als 60 anys.”