“No volem un increment del suïcidi produït pels mòbils”

Adolescents que han fet un intent de suïcidi i han decidit llevar-se la vida. El meu dia a dia és atendre els nois i noies en el moment més agut. Es tracta d’intentar donar eines perquè el seu entorn sigui una mica més segur del que era prèviament.

Tinc quatre objectius fonamentals: reduir el dolor i el malestar, incrementar l’esperança, millorar la vinculació i fer mesures de prevenció d’accidents, del que en diem capacitat de suïcidi. Els meus companys d’adults diuen als pacients que tenen el dret d’estar bé. Jo a un adolescent no li ho diria mai. Els dic el contrari. Amb tota aquesta tirania de la felicitat, els dic que tenen el dret d’estar malament.

El pitjor que ens ha passat en l’evolució del nen i l’adolescent han estat les xarxes socials. No hi ha hagut tants sentiments de soledat com ara. Ens van dir que els mòbils eren perquè se sentissin més acompanyats. No ens enganyem.

Als 8-9 anys, però només el que seria una ideació de la mort o pensar en la mort. Les temptatives de suïcidi comencen a partir dels 12 anys, amb un pic màxim als 14-15 anys, i després als 16 i 17 comencen a baixar. Aquesta és la realitat que nosaltres tenim al nostre hospital. Fa 10 anys que estic a Sant Joan de Déu i hem registrat més de 3.000 casos.

Vam començar el 2013-2014 amb 250 casos, que ingressaven per la porta d’urgències, i l’any passat i l’anterior van ser més de 1.000. O sigui que els casos de suïcidi s’han multiplicat per quatre en els darrers 10 anys. No és que ara s’identifiquin més o ho diguin més, que també, però s’ha anat incrementant el patiment. Coincideix amb la digitalització i el canvi climàtic. Però a la consulta ningú parla de calor, parlen de coses que tenen a veure amb el patiment generat a través de les pantalles.

La història del suïcidi és sempre la mateixa: una història de dolor, de desesperança, de vinculació i de capacitat de suïcidi. Qualsevol persona que senti un malestar molt profund i pensi que serà així tota la vida pot pensar en la mort com a única sortida. Si estic en una situació de tristesa i desesperança i penso que res m’arrela a la vida, el suïcidi és automàtic. Amb la vinculació, sobretot en adolescents, però també en adults, és molt important que una bona part de l’arrelament es basi en el que estic aportant jo. Quin és el meu paper a la vida? Em necessita algú? Els adolescents que nosaltres tractem pensen que tothom estaria millor sense ells. Per a un pare no hi ha res pitjor que portar flors al cementiri del seu fill. El millor lloc on puc estar com a pare és al seu costat quan no passa per una bona situació.

Existeix i ha existit tota la vida. I ho hem d’erradicar, però no vol dir eliminar-ho absolutament. L’hem d’assumir perquè el conflicte entre iguals és una cosa de la mateixa natura. Han d’aprendre a respectar i tenir empatia amb l’altre. Hem d’estar molt atents per poder saber si hi ha conflicte per intervenir. Hem de conscienciar l’entorn. Si un nano està veient que estan fent la vida impossible a un altre nen, ha de saber que potser no cal que s’enfronti als assetjadors, però sí explicar-ho al professor. L’assetjament real que hem d’afrontar és visible.

Una altra complicació. El bullying cal assumir-lo, però amb les xarxes socials s’ha complicat a l’infinit perquè s’ha transformat en el ciberbullying. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, hi ha un 5% de noies que diuen que reben assetjament escolar. Quan parlem de xarxes socials es multipliquen per 5 i el 25% de les noies diuen que reben ciberassetjament. Es multipliquen per 5 les víctimes però també els agressors, que es multipliquen per quatre. L’assetjament online no et deixa descans. Et persegueix per tot arreu, es fica a la teva habitació amb tu i és invisible a la vista dels adults, perquè no tenim l’oportunitat d’intervenir i el nano no es pot amagar enlloc. Si alguna escola diu que no ha tingut cap cas d’assetjament, crec que està fent alguna cosa malament i no s’ha adonat de les situacions. No passa res perquè l’escola digui que en té. No és un problema de l’escola, sinó dels nens. Hem d’identificar-ho i manegar-ho. El conflicte no passarà encara que facis educació durant cinc anys.

És una barbaritat. És una cosa que evitaríem fent fora els mòbils. La prohibició dels mòbils a l’escola és fantàstica. Si són 340.000 alumnes a l’ESO, són 170.000 hores que la indústria no facturarà als patis. S’aturarà l’economia per protegir els nostres menors i és fantàstic. El mòbil clarament interfereix en el ritme acadèmic, en la interacció i qualitat de les relacions en els adolescents. Un pati amb mòbils és un pati mort, i un pati sense mòbils és un pati viu.

Si prohibeixes els mòbils a l’escola, el ciberassetjament s’ha acabat. Si el prohibeixes a casa, s’ha acabat. Només ens queda l’assetjament. Si prohibim els mòbils, traiem el patiment del 25% de noies que reben assetjament. Una de cada quatre demà s’aixecarà alleugerida i a aquest 5% que queda li traiem la meitat de la càrrega de dolor. Jo el que tinc són sobretot nenes, amb el suïcidi, amb autolesions, amb el trastorn de conducta alimentària, amb totes aquestes problemàtiques que són les que més s’han incrementat, que són les que tenen a veure amb la pressió social afegida, que els arriba pel mòbil i les empitjora. El suïcidi el volem entomar, el que no volem és un increment del suïcidi produït pels mòbils.

Cal involucrar-nos més en la vida dels altres. Allò que passava abans, que et vigilava la veïna i t’avisava: “Ho diré al teu pare.” Com a societat necessitem continuar treballant amb els nens, que puguin identificar situacions d’assetjament, quan una persona està patint i està molt més trista. Implicar-te en el que li està passant a l’altre com si fos part teva. Tots identifiquem quins són els nanos més vulnerables de la nostra escola. Ningú els escull per a la festa d’aniversari. Es tracta que com a pares, sabent-ho, perquè ho sabem tots, fem un pas endavant i fem coses com ara convidar-lo una tarda a casa. Hi ha infants que acaben transitant per tota la infància i adolescència i mai els han convidat a una festa d’aniversari. Hem d’integrar aquests nanos des del principi.

Tot el que generi dolor està relacionat. Abusos sexuals, assetjament escolar, maltractaments a l’entorn familiar, excés de pressió estètica i no estar a gust amb un mateix. Tot el que generi dolor pot estar relacionat amb el suïcidi. L’assetjament escolar té un afegit perquè toca dues vies. El que protegeix del suïcidi és la vinculació. Quan l’assetjament escolar arriba a l’adolescència hi ha una situació que em genera dolor, per les humiliacions i totes les coses que em fa aquesta persona. Però aquesta persona o persones són el grup on jo m’hauria d’integrar, perquè necessito tenir la sensació de pertinença i això vol dir que tinc una pertinença frustrada. En l’espai on tu hauries de fer aquesta pertinença, et ve el rebuig i el dolor.

Necessitem generar espais de participació. Hi ha espais per a adolescents infrautilitzats. N’hi ha alguns a qui els va molt bé anar en aquests espais que no siguin els reglats de l’escola. Això que han fet a Portugal. Per una banda, tenim espais infravalorats, i per l’altra, uns serveis de psicologia desbordats. L’adolescent necessita tenir oportunitats de participació, les màximes que pugui; és el que hem d’afavorir. Un adolescent que sigui tímid no té cap incentiu per sortir al carrer. Pot estar a casa tot el dia. Quan tu omples les cases de pantalles, buides els carrers de nens. Un adolescent en una casa avorrida, tira la porta avall i sortirà al carrer. Nosaltres sabem una cosa a psicologia: la gent insuportable té una oportunitat fantàstica. Perquè si tu estàs amb una persona insuportable durant un temps, al final ja no ho és tant, d’insuportable. Tots tenim amics que són insuportables i ens els estimem. Hem de recuperar tots els espais que es pugui per a la interacció amb els altres.

El departament està fent coses. Però què estem fent nosaltres? Si això només recau a l’esquena de psiquiatria i psicologia, hem fracassat. Si només recau en medicina, hem fracassat. Si només hi posem educació, també. Hem de fer un pas endavant tots. Tots hi podem fer alguna cosa.

És la societat qui té una responsabilitat amb ells. Un professor és una autoritat vertical, igual que un pare. Per això cal un canvi de consciència social. Que hagin de memoritzar les taules de multiplicar no és un maltractament. L’àmbit de protecció és la família i l’escola. Els mestres necessiten el suport de tots els pares i de tota la societat.

És duríssim. Et deixes una part de tu i després de deu anys no m’hi he habituat. Aquesta situació és molt dura i no volem seguir veient als hospitals el que estem veiem. Ni jo en relació amb el suïcidi, ni la gent que treballa amb els trastorns de conducta alimentària, ni la gent que treballa amb abusos sexuals. No volem continuar veient el que estem veient. Crec que la unitat de suïcidi no es tancarà mai, malauradament, però jo vull continuar veient els casos que veia fa 10 anys. Tots els casos afegits pel mòbil ens els podem estalviar. Per això sortim a queixar-nos i a dir: “Mòbils no.”

Si a l’institut l’hi has tret, has garantit un espai d’equitat. Sabem que el nivell socioeconòmic està molt relacionat amb les hores d’exposició a pantalles. Com menys nivell socioeconòmic, més exposició. El màxim exponent és Silicon Valley, tot el que aquests de Silicon Valley facturen pel fet que donis un telèfon al teu fill. I hi posen continguts atractius, per cridar l’atenció, fent-ho addictiu... A partir d’aquí fan un menja hores de vida del teu fill. Amb tota aquesta facturació que fan a partir de la pantalla que poses al teu fill, ells paguen escoles d’elit sense pantalles per al seu. Imagina’t quina paradoxa. Els mòbils són un atemptat contra els processos de desenvolupament i aprenentatge.