Societat

El litoral busca noves estratègies per frenar la pressió del mar

Les iniciatives de recerca i col·laboració agafen força davant l’evidència que el canvi climàtic amenaça la primera línia de costa

Els passejos més vulnerables són al Maresme, al Garraf i al Tarragonès, mentre que els ports en perill són els de la Costa Brava

Construint espigons i ports s’han guanyat més de 170 km de perfil costaner, però s’ha perdut resiliència
Els experts recomanen revisar cada cinc anys les infraestructures de la costa i adaptar-se als canvis
El 28 de desembre del 2022 l’aigua a l’Estartit era dos graus per sobre de la mitjana entre el 1973 i el 1997
L’Icatmar vol reactivar les boies d’observació eliminades arran de la crisi financera de l’administració

Tot i que els dar­rers tem­po­rals facin l’efecte que el mar ens gua­nya ter­reny, d’acord amb dades de l’Ins­ti­tut Car­togràfic i Geològic de Cata­lu­nya, el per­fil del lito­ral català s’ha allar­gat en més de 170 quilòmetres amb relació al que tenia als anys cin­quanta. Com pot ser, si no s’han eixam­plat les fron­te­res? L’aug­ment cor­res­pon, evi­dent­ment, a cons­truc­ci­ons de tipus antròpic, en espe­cial d’estruc­tu­res portuàries. Un reguit­zell de dics, escu­lle­res i pan­ta­lans que durant aquest més de mig segle han anat apa­rei­xent, aquí i allà, allar­gant la línia que separa terra i mar. I en la majo­ria de casos sense tenir prou en compte quin impacte tin­drien en el lito­ral.

La lon­gi­tud total de la costa de Cata­lu­nya el 1956 era de 739,4 km i el 2019, de 911,1 km. Aquest incre­ment de lon­gi­tud de 171,7 km, reco­llit en un informe del Minis­teri dins el pro­jecte PIMA Adapta Cos­tes, posa en relleu com ha aug­men­tat el grau d’expo­sició –i, per tant, de vul­ne­ra­bi­li­tat– del lito­ral català davant les esco­me­ses del mar. Però, més enllà del crei­xe­ment de la superfície expo­sada i poten­ci­al­ment afec­tada, el prin­ci­pal cau­sant de la des­a­pa­rició de plat­ges i del sobre­pas­sa­ment i enfon­sa­ment de pas­se­jos marítims que cada cop assota la costa de manera més recur­rent té nom i cognom: canvi climàtic.

Tret d’algu­nes excep­ci­ons que daten dels anys vint, com el cas de Sit­ges, la cons­trucció de pas­se­jos al lito­ral català va ser habi­tual durant la dècada dels setanta i es va acce­le­rar durant la dels noranta. Actu­al­ment ja n’hi ha diver­sos que han sucum­bit a la força de les ona­des. Un dels dar­rers casos més evi­dents ha estat durant aquesta Set­mana Santa a Sant Antoni de Calonge com a con­seqüència de la bor­rasca Nel­son, però mesos enrere havia pas­sat el mateix a Llo­ret de Mar i a Alta­fu­lla, només per posar uns exem­ples recents.

“És evi­dent que l’esce­nari en el qual es van dis­se­nyar i exe­cu­tar aques­tes infra­es­truc­tu­res és com­ple­ta­ment dife­rent de l’actual. Els efec­tes del canvi climàtic són pale­sos i ens mar­quen que cal actuar amb urgència, però la geo­gra­fia cos­ta­nera és molt diversa i té relació amb la rea­li­tat econòmica i social dels muni­ci­pis. Per això és abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble ali­near l’actu­ació de l’admi­nis­tració amb el millor conei­xe­ment tècnic i científic que hi hagi a cada moment”, explica Fran­cesc Sutrias, secre­tari de Ter­ri­tori, Urba­nisme i Agenda Urbana de la Gene­ra­li­tat.

Sutrias, que també és pre­si­dent del Cen­tre Inter­na­ci­o­nal d’Inves­ti­gació dels Recur­sos Cos­ta­ners (CIIRC), va fer aquesta reflexió en la pre­sen­tació, ara fa uns quants dies, d’un estudi impul­sat per aquest orga­nisme de la UPC, jun­ta­ment amb altres enti­tats, per deter­mi­nar els nivells de risc que afron­ta­ran els pas­se­jos marítims i els ports els pròxims anys de resul­tes de l’escal­fa­ment glo­bal.

I ja ens podem anar pre­pa­rant, perquè la des­a­pa­rició de plat­ges que hem vis­cut aquests últims dies, amb recu­la­des de dese­nes de metres en punts com ara Bada­lona i Vila­de­cans, és només l’avant­sala del que podem espe­rar que passi durant els pròxims anys.

L’estudi del CIIRC, en col·labo­ració amb el Labo­ra­tori d’Engi­nye­ria Marítima (també de la UPC), el Ser­vei Mete­o­rològic de Cata­lu­nya, Ports de la Gene­ra­li­tat i l’Ofi­cina Cata­lana del Canvi Climàtic, ha estu­diat 31 pas­se­jos marítims repre­sen­ta­tius del lito­ral català i ha deter­mi­nat que els que tenen més risc de sos­ca­va­ment o d’ultra­pas­sa­ment es tro­ben al Maresme i en alguns trams del Gar­raf, el Tar­ra­gonès i el Baix Ebre. Per con­tra, els ports de la mei­tat nord del lito­ral estan més expo­sats a la pèrdua d’ope­ra­ti­vi­tat i a la inun­dació dels molls i embar­ca­dors per la pujada del nivell del mar.

El tre­ball iden­ti­fica 11 pas­se­jos cos­ta­ners amb un risc alt de sos­ca­va­ment a llarg ter­mini, que implica que són cons­truc­ci­ons amenaçades d’anar bui­dant-se per sota per la força de l’onatge fins a aca­bar col·lap­sant i enfon­sant-se. Per ordre de pri­o­ri­tat en la urgència de les actu­a­ci­ons a fer per pro­te­gir-los, els autors enu­me­ren els pas­se­jos de Vilas­sar de Mar, de Premià de Mar, del Mas­nou, de Mont­gat, el de la platja de la Bassa Rodona de Sit­ges, el de la platja de la Riera de Pineda de Mar, el del doc­tor Jesús M. Isern de l’Escala, el de la platja del Port de Llançà, el de la platja de l’Are­nal de l’Ampo­lla, el de Jaume I-Platja de Lle­vant de Salou i el de la platja de la Riera Xica de Sit­ges.

Els experts també han cal­cu­lat els ris­cos d’erosió i inun­dació a 54 plat­ges repre­sen­ta­ti­ves dis­tribuïdes al llarg del lito­ral català, tenint en compte els cli­mes d’onatge futurs i la pujada del nivell mitjà del mar. Els resul­tats des­ta­quen espe­ci­al­ment l’aug­ment de risc en zones cos­ta­ne­res dels tres del­tes cata­lans (de l’Ebre, del Llo­bre­gat i de la Tor­dera), però la resta del ter­ri­tori tam­poc no pot res­pi­rar tran­quil. De fet, una de cada tres plat­ges cata­la­nes, el 35% con­cre­ta­ment, pre­sen­tarà afec­ta­ci­ons per inun­dació tant pun­tu­als com per­ma­nents.

Les més vul­ne­ra­bles són aque­lles amb una cota infe­rior als 2 metres d’altura i una platja emer­gida d’amplada infe­rior als 15 metres. Si, a més, exis­tei­xen infra­es­truc­tu­res tipus pas­seig o simi­lar, aques­tes tin­dran un risc ele­vat de sos­ca­va­ment.

Risc als ports de Girona

Els engi­nyers de la UPC també han ana­lit­zat tots els ports marítims cata­lans (excepte els de Bar­ce­lona i Tar­ra­gona, que per­ta­nyen als Ports Autònoms de l’Estat) i con­clo­uen que el risc més gran que tenen és la pèrdua d’ope­ra­ti­vi­tat i, even­tu­al­ment, la inun­dació dels molls i embar­ca­dors per la pujada del nivell del mar. En el cas dels pan­ta­lans, l’impacte és una mica menor, atès que en alguns ports en tenen de flo­tants que es poden adap­tar amb rela­tiva faci­li­tat a aquesta pujada de nivell. Els ports de la Costa Brava estan més expo­sats que els de la mei­tat sud perquè, en gene­ral, l’onatge també és més energètic.

De fet, en ter­mes gene­rals, els ports es con­si­de­ren ben pre­pa­rats per afron­tar la ino­pe­ra­ti­vi­tat vin­cu­lada al canvi climàtic en l’horitzó 2050: el 75% tenen risc baix o ine­xis­tent. Per con­tra, l’any 2100, el 91% pre­sen­ta­ran un risc alt o molt alt d’ino­pe­ra­ti­vi­tat als seus molls, asso­ci­ada a un franc­bord (reserva de flo­ta­bi­li­tat de les embar­ca­ci­ons davant els cops de mar) escàs. A banda, entre un 16% i un 25% (en funció de l’esce­nari de canvi climàtic que es con­si­deri) es tro­ben davant un risc alt o molt alt d’agi­tació exces­siva.

Amb els resul­tats a la mà, Sutrias admet que la cons­trucció de ports i espi­gons ha alte­rat les dinàmiques marítimes i ha min­vat la capa­ci­tat natu­ral de resiliència: “És la rea­li­tat que hem d’afron­tar.” Per fer-ho, la secre­ta­ria de Ter­ri­tori està ela­bo­rant el Pla de Pro­tecció i Orde­nació del Lito­ral, un dels ins­tru­ments bàsics que ha de per­me­tre l’adap­tació de les zones cos­ta­ne­res al canvi climàtic, la pre­ser­vació, la recu­pe­ració de la geo­mor­fo­lo­gia i, en la mesura que es pugui, la imple­men­tació de mesu­res de resiliència. Una altra font de conei­xe­ment impor­tant serà el Ser­vei d’Infor­mació de la Dinàmica Lito­ral (SIDL), un pro­jecte amb l’Ins­ti­tut Car­togràfic i Geològic de Cata­lu­nya per adqui­rir infor­mació geo­lo­ca­lit­zada sobre el reco­bri­ment sedi­men­tari del lito­ral, la seva dinàmica, els perills cos­ta­ners, els efec­tes històrics i recents als tem­po­rals, etc.

El SIDL s’ha con­ce­but com un sis­tema d’infor­mació geogràfica amb una interfície de visor de mapes que aglu­tina i cen­tra­litza dades d’obser­vació de la costa, pro­jec­ci­ons climàtiques i anàlisis de risc i és una eina que, com altres pro­gra­mes i estu­dis aquí refe­ren­ci­ats, ha estat finançada en bona part gràcies als fons de l’impost sobre les emis­si­ons de CO2 dels vehi­cles de tracció mecànica.

Què hi diu la ciència?

Dei­xant de banda els últims tem­po­rals, les plat­ges cata­la­nes mos­tren un retrocés mitjà d’uns 40 cm l’any, tot i que amb una gran vari­a­bi­li­tat al llarg del ter­ri­tori, segons dades del període 1995-2015. El 65% de la costa sedi­mentària és ero­siva, amb una taxa mit­jana d’erosió supe­rior a 1 metre l’any, amb alguns indrets crítics on les taxes de retrocés anual exce­dei­xen sig­ni­fi­ca­ti­va­ment aquest valor, com ara la platja de la Mar­quesa (3,5 m/any), al delta de l’Ebre, i la punta de la Tor­dera (4 m/any).

La ciència no dubta que aquesta regressió del lito­ral té una vin­cu­lació clara amb l’escal­fa­ment glo­bal. “L’estiu del 2022 es va batre el rècord de la tem­pe­ra­tura super­fi­cial de l’aigua a l’Estar­tit. Va ser el 4 d’agost, amb un regis­tre de 27,51 graus. Pot sem­blar propi de la badia dels Alfacs, però era una milla endins de les illes Medes. I el 28 de desem­bre del mateix any l’aigua era dos graus per sobre de la mit­jana climàtica del període 1973-1997”, explica el biòleg Gabriel Borràs. Actu­al­ment és el res­pon­sa­ble de l’àrea d’adap­tació al Depar­ta­ment d’Acció Climàtica i ha diri­git la redacció de l’Escac 30, l’estratègia cata­lana d’adap­tació al camí climàtic.

Borràs va expli­car en l’acte a la UPC que l’escal­fa­ment de l’aigua no és només super­fi­cial: des del 1974 tenim un incre­ment de 0,3 graus de tem­pe­ra­tura per decenni en l’aigua fins a 50 metres de fondària: “Ima­gina la quan­ti­tat d’ener­gia necessària per escal­far els pri­mers 50 metres d’aigua de tota la Medi­terrània.” A més, el nivell del mar s’ha incre­men­tat a un ritme de 3,2 centímetres per decenni en el període 1990-2020, que ha aju­dat a pro­vo­car, entre altres coses, un feno­men ero­siu a la zona de l’Estar­tit, d’uns 60 centímetres anu­als a la platja.

Revi­sant les dades d’aquests matei­xos tres decen­nis, un estudi del pro­jecte PIMA Adapta Cos­tes ha vist que, sobre­tot a la part nord del país, els tem­po­rals de mar han expe­ri­men­tat un incre­ment en l’ener­gia i també en l’altura de les ones, men­tre que la duració ha anat a la baixa: “És a dir, que els tem­po­rals són més curts però més inten­sos.”

I un dels can­vis fona­men­tals que també des­ta­quen dife­rents fonts con­sul­ta­des per aquest repor­tatge és el canvi d’ori­en­tació en la pre­sen­tació de les ones. Les plat­ges cata­la­nes estan rela­ti­va­ment acos­tu­ma­des a patir les lle­van­ta­des, però dar­re­ra­ment el patró de cir­cu­lació de vents i ona­des està can­vi­ant i els últims epi­so­dis han estat gar­bi­na­des (pro­ce­dents del sud-oest) que, en punts com ara el Maresme, han dei­xat afec­ta­ci­ons que ni els més vells recor­den.

“S’estan ajun­tant tres fac­tors gene­ra­dors de risc: la pujada del nivell mitjà del mar; el canvi en les carac­terísti­ques de l’onatge, amb un patró que no és el mateix que el que hi havia fa 30 anys i que pro­ba­ble­ment també can­viarà en els pròxims 30, i, final­ment, les marees mete­o­rològiques pro­vo­ca­des per epi­so­dis com els de les lle­van­ta­des”, explica Agustín Sánchez-Arci­lla, direc­tor del Labo­ra­tori d’Engi­nye­ria Marítima de la UPC i vice­pre­si­dent del CIIRC. Defi­nit pels seus col·legues com una de les per­so­nes que més han apor­tat en l’àmbit de la recerca en l’ener­gia marítima a Europa, l’inves­ti­ga­dor expressa la neces­si­tat de coor­di­nar la recerca i la gestió des de l’admi­nis­tració per poder com­ba­tre aquests efec­tes de la forma més efi­ci­ent pos­si­ble. “Els ports i els dics no s’arre­glen d’avui per demà ni tam­poc de manera uni­forme. Cadas­cun neces­sita la seva inter­venció específica i el seus estu­dis, així que cal temps i, per tant, neces­si­tem fer un bon pla. I això és el que inten­tem endreçar en el nos­tre estudi. Però és una diagnosi de l’any 2024 que s’haurà d’anar actu­a­lit­zant. El que fa tot­hom és recon­si­de­rar la situ­ació cada cinc anys, perquè tant el canvi climàtic com la res­posta de ports, plat­ges i pas­se­jos marítims van can­vi­ant.”

La inves­ti­gació aug­menta

La ciència ara intenta adap­tar-se a aquesta nova situ­ació inten­tant anar més enllà dels mesu­ra­ments i les simu­la­ci­ons que es fan en canals arti­fi­ci­als. Apa­rei­xen nous grups de recerca que apli­quen tècni­ques d’obser­vació de vídeos i també es con­fia que la intel·ligència arti­fi­cial i la super­com­pu­tació pugui aju­dar a ges­ti­o­nar els grans volums de dades que es poden arri­bar a gene­rar. No només estu­di­ant les con­di­ci­ons del mar, sinó fent també un segui­ment sis­temàtic de l’estat de salut de les pròpies infra­es­truc­tu­res marítimes. “És molt impor­tant moni­to­rar l’estat de salut de dics, espi­gons i altres cons­truc­ci­ons, perquè actu­al­ment ja tenim els mit­jans neces­sa­ris però ens falta la tra­dició que sí que hi ha a altres llocs. Per sort, ja hi comença a haver con­vo­catòries de pro­jec­tes de recerca en aquest sen­tit”, diu Sánchez-Arci­lla.

Els dos grans ports comer­ci­als cata­lans, depen­dents de l’Estat, sí que tenen un sis­tema de vigilància esta­blert i els científics dema­nen que es puguin com­par­tir dades i extra­po­lar els con­trols que es fan a Tar­ra­gona i Bar­ce­lona als ports més petits del país. També con­fien que el pro­jecte Icat­mar, fruit de la coo­pe­ració entre la direcció gene­ral de Pesca i Afers Marítims, l’Ins­ti­tut de Ciències del Mar i el Ser­vei Mete­o­rològic de Cata­lu­nya, podrà recu­pe­rar en algun moment la xarxa d’obser­vació de vari­a­bles oce­a­nogràfiques que es va des­man­te­llar arran de la crisi finan­cera de l’admi­nis­tració pública el 2007. El pro­jecte, dotat amb 11,5 mili­ons d’euros per al període 2022-2025, té entre els seus objec­tius l’habi­li­tació d’un sis­tema d’obser­vació i pre­dicció de l’estat de la mar mit­jançant el desen­vo­lu­pa­ment del ser­vei d’oce­a­no­gra­fia ope­ra­ci­o­nal de Cata­lu­nya, que inclou una xarxa d’ins­tru­men­tal oce­a­nogràfic de la Gene­ra­li­tat, amb cinc radars d’alta freqüència, boies fixes, boies deri­vants i altres sis­te­mes per obte­nir vari­a­bles com ara la velo­ci­tat, tem­pe­ra­tura i sali­ni­tat de l’aigua en temps real, con­tri­buint a la millora de la pre­dicció de l’estat de la mar i de fenòmens extrems asso­ci­ats al canvi climàtic.

Sánchez-Arci­lla té clar que, per més infor­mació que es tin­gui, “no es podrà pro­te­gir tota la costa a la vegada i inde­fi­ni­da­ment. S’han de seqüenciar les actu­a­ci­ons i, per fer-ho, cal tenir clares les pri­o­ri­tats”.

Aquesta manera de pro­ce­dir, orga­nit­zada i sense haver de córrer per apa­gar focs, s’hau­ria d’arti­cu­lar en el Pla de Pro­tecció i Orde­nació del Lito­ral, actu­al­ment encara en fase d’ela­bo­ració, i per­me­tria també fer inter­ven­ci­ons pilot de les quals podrien sor­gir noves tècni­ques. És el cas del que s’està fent al delta de l’Ebre, un espai sin­gu­lar i molt afec­tat, però con­di­ci­o­nat també per la mala gestió del cabal del riu. Allà, s’intenta pre­ser­var la platja de la Mar­quesa amb un seguit de dunes, una de les quals s’ha fet amb una bar­reja de res­tes de posidònia per veure si en pot aug­men­tar la resiliència, com s’ha vist a les plat­ges on és habi­tual la seva presència.

N’està ben al cas Vicenç Gràcia, que també és inves­ti­ga­dor del CIIRC i espe­ci­a­lista en la dinàmica cos­ta­nera. Amb el seu equip, ja fa uns anys que tre­ba­lla en un ser­vei de pre­dicció mor­fo­dinàmica per pre­dir com evo­lu­ci­o­na­ran les plat­ges en un període d’uns quants dies. “Ja fa uns anys que hi estem tre­ba­llant i, de moment, som capaços de fer pre­vi­si­ons acu­ra­des amb tres dies d’ante­lació. La intenció és estar tan ben pre­pa­rats com sigui pos­si­ble.” Gràcia explica que aquest sis­tema, encara en fase beta, s’ha posat a prova a la Bar­ce­lo­neta i a la barra del Tra­bu­ca­dor, però que el seu dis­seny modu­lar per­me­tria adap­tar-lo a qual­se­vol ubi­cació interes­sada. Tenint en con­si­de­ració la velo­ci­tat amb què avança el mar, qual­se­vol ajuda serà bona per pre­ser­var un lito­ral cada cop més sota pressió.

518
milions d’euros
és l’import estimat que van suposar les 287 actuacions que va requerir l’impacte del temporal ‘Glòria’ arreu del país, entre el 21 i el 25 de gener del 2020. El 14,5% d’aquest import, aproximadament, correspon a danys en ports (uns 32 milions) i en passejos marítims i ports (uns 43 més). El temporal, però, també va tenir beneficis extraordinaris: va ajudar a preservar el delta de la Tordera i va omplir les reserves d’aigua fent sobreeixir els embassaments de les conques internes de Catalunya.
Inversió per adaptar els ports
Dels 30 milions d’euros que el govern destinarà al manteniment dels 45 ports catalans fins al 2027, més de la meitat seran per a l’adaptació i mitigació del canvi climàtic. Les inversions per assegurar la funcionalitat de les infraestructures, com ara reforçar les bocanes per fer front a l’augment del nivell del mar, suposaran el 44,3% del total (13,07 milions). La costa nord, que té més amarradors i també és la més amenaçada per la força del mar, serà la que rebrà més inversió (11,2 milions). La segueix la zona sud (8,6) i tanca la central (8,1), incloent el reforç del dic de llevant d’Arenys de Mar, el port de la Generalitat amb més activitat industrial.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.