Els boscos estan al límit

Fer tot això és una tasca gairebé inabastable tenint en compte que a Catalunya el 62% del territori és forestal, i d’aquest, un 75% està en mans privades. Per això des del Departament d’Acció Climàtica es treballa en col·laboració amb els propietaris. “Tenim línies d’ajuts per retirar fusta d’arbres malalts, pels afectats per plagues. L’any passat vam cobrir totes les sol·licituds d’ajudes per a la gestió sostenible, cosa que no havia passat mai abans; hem doblat el pressupost en gestió forestal tant en boscos públics com privats, hem tret una nova línia de prevenció d’incendis perquè els petits propietaris puguin actuar de manera estratègica per evitar focs... Però és evident que en el que dura una legislatura no es pot fer tot el que no s’havia fet en quaranta anys”, manté Sanitjas, recordant que la direcció general que encapçala han passat d’un pressupost de 20 milions d’euros el 2021 als 46 milions actuals.

Des del Consorci Forestal de Catalunya –l’associació privada de propietaris de boscos–, el president Rossendo Castelló confirma que últimament s’estan fent més actuacions per part de la Generalitat, “però s’ha reaccionat massa tard”. “Fa vint anys es començava a parlar del canvi climàtic i nosaltres ja l’estàvem veient. Els castanyers no florien quan tocava, l’alzina pujava de cota, el faig patia, les sureres feien suro de més baixa qualitat... Ara tothom mira el bosc perquè sumem tres anys de sequera, però fa vint anys ja dèiem que era important invertir en gestió i tenir ajudes per mantenir els boscos i adaptar-los al canvi climàtic. Això no es fa d’un dia per l’altre, ni tan sols en un termini de dos o tres anys. El bosc necessita molt més temps”, assegura.

I precisament el que ha passat en aquestes últimes tres dècades –just després dels grans incendis dels anys noranta– és que el bosc s’ha desbocat. No només en extensió perquè la pagesia plega i els camps els ocupen arbres, sinó també en densitat, amb moltíssima biomassa que s’ha deixat d’aprofitar. “Ara mateix, del que creix en un bosc només en traiem una petita part. Si la massa forestal augmenta en 500 tones de fusta i biomassa, només n’estem traient 50”, concreta Castelló.

El resultat és que aquestes masses forestals que no s’han gestionat degudament s’han convertit en un polvorí, tot i que no a tot arreu per igual i no només per la sequera. “Els boscos necessiten aigua i de fet els arbres són unes bombes xucladores. La pluviometria no ha baixat en seixanta anys tant com els recursos hídrics. A la conca del riu Ebre, si mirem les estadístiques, la pluviometria no ha baixat, però els recursos hídrics han baixat un 40%. I han baixat perquè hi ha massa arbres. Abans teníem camps conreats amb cereals que a l’estiu s’assequen i permeten que l’aigua s’infiltri i alimenti les capes subterrànies, els aqüífers i les fonts”, insisteix Castelló. Per tant, en l’origen de l’emergència forestal actual i hi ha l’abandó de la pagesia tradicional fa dècades.

“També podrien parlar dels boscos de ribera –afegeix Castelló– que estan mal gestionats des que l’ACA ha estat tan prohibitiva. Les depuradores podrien fer tractaments terciaris per aprofitar l’aigua en aquests boscos. Com que no s’ha fet una bona gestió, també s’han emboscat i el resultat és que ja no hi ha un flux laminar d’aigua. El descontrol en el creixement dels arbres fa més de quaranta o cinquanta anys que dura, i la biomassa que produeixen els boscos i que hauríem de fer servir per escalfar-nos a casa, al final, per desgràcia, s’acaba cremant en incendis.”

Som un país mediterrani, els focs forestals no són estranys, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. “El que passa és que el foc cada cop té millors cartes: densitat del bosc, sequera, tramuntana... Per això nosaltres també hem de fer tot el possible per millorar les nostres”, indica la responsable de la direcció de Gestió Forestal. Sanitjas fa una reflexió sobre què s’ha fet bé a Catalunya, i també què s’ha fet malament: “Als anys noranta s’haurien d’haver pres tres grans decisions, i se’n van prendre dues. La primera, atacar les causes dels incendis. Es va fer molt bona prevenció i sensibilització, es van revisar les línies elèctriques... Ara ningú se’n va fer una costellada al bosc sabent que hi ha perill, s’ha treballat moltíssim informant la ciutadania. En segon lloc, es va impulsar l’especialització del cos de bombers creant el GRAF (grup d’actuació forestal). Els bombers no només apaguen els focs, també els estudien, i això fa que siguin més efectius. Aquestes dues decisions van ser un encert a curt termini. La tercera gran decisió, que no es va prendre, va ser invertir en la gestió forestal. Suposava més diners i no donava resultats immediats. I no es va fer.”

Per això el panorama per a aquest estiu és complicat, tot i que Sanitjas confia en el coneixement que es té de les zones estratègiques on s’està treballant i en la sensibilització i la prevenció, per no haver de dependre només del factor sort.

En canvi, Rossendo Castelló ho veu molt negre: “El panorama és dantesc”, assegura. En part en responsabilitza algunes normatives dictades per la Unió Europea que obliguen a deixar determinada quantitat de fusta morta a terra per protegir la biodiversitat. “Sabem que la fauna és important, però els que hem gestionat les finques durant tant anys també hem de ser escoltats. No es poden aplicar normatives europees al peu de la lletra sense conèixer la nostra pròpia realitat. Es fan directrius pensant en els boscos del nord d’Europa. Els boscos mediterranis no manen, pesen molt poc contra països molt potents del nord”, lamenta. Una altra queixa va dirigida a l’administració: “Se’ns posen moltes traves a la gestió. Podem entendre que ningú es pugui fer una carretera a la seva finca, però per fer un aprofitament de llenya com s’ha fet fins ara de manera tradicional i sostenible, hem de fer l’estudi d’impacte ambiental i gastar-nos dos o tres mil euros? Per posar sureda en uns castanyers que s’han mort, o per fer una tala d’un bosc madur que va plantar el meu avi, he de fer l’estudi? Val més diners aquest estudi que el rendiment que en puguis treure”, hi insisteix. Segons el responsable del Consorci Forestal, ser propietari actualment no surt a compte, per això hi ha tants boscos abandonats, i les famílies que es dediquen a la silvicultura ho fan per preservar el patrimoni familiar, per evitar incendis i perquè l’entorn de les masies estigui en condicions.

“Si no les treballes –continua Castelló–, les finques entren en decadència. Estem veient que la sequera la suporten millor les finques ben gestionades des de fa anys que no pas les que estan actuant ara a correcuita. Les inversions al bosc són a molt llarg termini, has d’esperar 50 anys a recuperar-les. Jo he pogut gaudir de la gestió que van fer el meu pare i el meu avi, i les inversions que estic fent jo són perquè en gaudeixin els meus fills. La silvicultura implica una visió transgeneracional i avui en dia això no està de moda.” També insisteix que a part de suportar millor la sequera, els boscos ben treballats tenen menys arbres malalts per plagues. “Les plagues ens preocupen molt. Quan els arbres pateixen estrès hídric comencen a competir entre si i es debiliten, no tenen vigor, tenen poca saba, entren en decadència i els que estan mig malalts son fàcils d’atacar per insectes com la processionària, els foradadors... I si s’han produït pedregades que deixen ferides obertes en l’arbre, hi poden entrar fongs”, assegura. Per tant, els propietaris demanen ajudes per poder estassar amb moderació, tant per reduir el risc d’incendi com perquè l’aigua que no absorbeixin els matolls pugui nodrir els arbres. “A més, quan un bosc ja té més de 600 arbres, hi hem de fer aclarides cada 25 anys, per treure’n un terç. Normalment es deixen els mes grossos, es fa una gestió per anar capitalitzant el valor de la fusta. Hi ha diversos models de gestió, però en qualsevol cas un propietari no talla mai el bosc sencer, va fent de manera que el bosc continuï sent un capital”, indica.

La gestió forestal és l’assignatura pendent des que es van començar a abandonar boscos, pastures i conreus. Ho reconeixen també grups ecologistes, que puntualitzen que en qualsevol cas s’han de tenir en compte els impactes concrets d’aquesta gestió, que en alguns casos poden ser positius i en d’altres, no. “Les entitats ambientals prioritzem, en lloc de la productivitat dels boscos, els serveis que ofereixen aquests espais a la natura i al conjunt de la societat, el seu impacte en la regulació hídrica i la regulació climàtica, i la seva importància com a patrimoni natural i de biodiversitat”, indica Jaume Grau, portaveu d’Ecologistes en Acció. Aquesta entitat no s’oposa a mesures de gestió forestal en parcel·les concretes, que permetin “una millora de la seva biodiversitat, per exemple amb la recuperació d’alguns espais oberts que incrementin l’heterogeneïtat dels hàbitats, i que puguin eventualment incrementar l’escorrentia cap als cursos fluvials”. Ara bé, segons els ecologistes això s’ha d’acompanyar d’uns canvis profunds en l’ús del medi natural, recuperant pastures i conreus de muntanya per fixar població al territori mitjançant suport públic a aquest model econòmic. “L’abandonament rural cap a les ciutats –assegura Grau– i la importació de fusta de països l’est d’Europa, amb la baixada molt dràstica en l’explotació dels boscos no només del Pirineu sinó també de la resta de muntanyes, perquè no resulta rendible, han generat moltes masses de bosc i molt contínues.” Per això els incendis ara són més difícils d’apagar.

Segons Grau, és evident que cal tornar a aprofitar el bosc, “però no de manera tan intensiva com al segle XIX”, quan moltes muntanyes eren pelades. Sobre aquest aprofitament hi ha debat contraposat entre el que proposen els ecologistes i la visió més productivista, que simplificant-ho molt seria el que proposa l’enginyeria forestal: aconseguir rendibilitat. “Hi ha qui veu els boscos com una fàbrica de fusta que, com totes les fàbriques, ha d’anar produint, en un sentit molt utilitarista. I després hi ha la visió dels boscos com a espais de vida. Aquest és el punt de debat: quin nivell d’aprofitament del bosc pot permetre reduir el risc d’incendi sense afectar la biodiversitat”, concreta Jaume Grau.

Davant aquesta dicotomia, què en diu el món científic? El Creaf (Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals) és l’organisme de referència en aquest àmbit a Catalunya. Els seus investigadors van presentar a finals de l’any passat en un seminari al Parlament Europeu un seguit de propostes basades en la ciència per millorar la gestió dels boscos catalans, subratllant la importància d’una gestió adaptada i consensuada que abordi la biodiversitat, la resiliència al canvi climàtic i la prestació de serveis a la societat. Les recomanacions són les que apareixen en el gràfic superior. Segons els investigadors, hauran de coexistir diversos models de gestió en funció de cada lloc. I per aconseguir-ho –remarquen– cal coordinar l’ordenació territorial, no només entre administracions sinó també amb experts i representants de sectors afectats, com ara propietaris forestals, ramaders, empresaris del turisme verd i grups conservacionistes.