Memorial sota els pantans

Els peri­o­dis­tes Òscar Palau i Jesús Jordi (redac­tor i exre­dac­tor d’El Punt Avui) i el fotògraf Josep M. Mon­ta­ner han apro­fi­tat la greu sequera per recórrer les valls dels pan­tans del país que, amb un nivell més baix de l’habi­tual, han dei­xat al des­co­bert tre­sors ama­gats. N’han escrit un lli­bre que va molt més enllà de “l’hidròmetre de Cata­lu­nya”, la defi­nició que fa ser­vir Xevi Roviró, exal­calde de Fol­gue­ro­les i conei­xe­dor de les Gui­lle­ries, per refe­rir-se al cam­pa­nar de Sant Romà de Sau que els mit­jans uti­lit­zen per mos­trar visu­al­ment el nivell dels pan­tans. “L’objec­tiu ha estat res­ca­tar de l’oblit la història i històries d’aquest tros de país que ofi­ci­al­ment ja no exis­teix perquè un dia va que­dar esbor­rat del mapa”, explica Òscar Palau.

Els autors han cami­nat per les ter­res emer­gi­des a Esca­les, Cane­lles, Santa Anna, Sant Antoni, Cama­rasa, Ter­ra­dets, Riba-roja, Oli­ana, Rialb, Siu­rana i els Guia­mets, a la conca de l’Ebre, i Riu­de­ca­nyes, Foix, la Llosa del Cavall, Sant Ponç, la Baells, Sau, Sus­queda, el Pas­te­ral i Dar­nius-Boa­de­lla, així com a Baserca, Sant Llo­renç de Mont­gai, el Cat­llar i Mar­ga­lef. Però als autors de La Cata­lu­nya emer­gida. Històries d’un bocí de país que els pan­tans van engo­lir (Cos­setània Edi­ci­ons, 2024) els ha pas­sat el mateix que els passa al pro­ta­go­nista i als lec­tors de L’illa del tre­sor: al final s’ado­nen que, més impor­tant que el tre­sor, va ser el camí i la gent que hi van conèixer. Aquests tres cami­nants a la recerca de tre­sors s’han cre­uat amb algun cen­te­nar de per­so­nes que mal­den per man­te­nir viva la memòria i els orígens de milers –sí, milers– de cata­lans que van per­dre ter­res, cases, pobles, història i iden­ti­tat sotes les aigües. “Era com si marxéssim a l’exili”, explica en el lli­bre el Josep Ambròs, fill del des­a­pa­re­gut poble de Tragó de Noguera. Sota el pantà de Santa Anna, Tragó tenia 600 habi­tants quan va ser desa­llot­jat el 1962. Tenia una pre­ci­osa església gòtica que ha emer­git durant la sequera –només la façana, l’absis i un tros de cam­pa­nar perquè la nau està esfon­drada– però també una botiga, i un molí fari­ner, i un molí d’oli, i dues esco­les, i tres cafès, i un cinema, i un pont medi­e­val, i una petita cen­tral hidroelèctrica... No han vol­gut fer d’his­to­ri­a­dors però la crònica que els ha sor­tit de cada lloc inclou història, patri­moni, vida, tes­ti­mo­nis i emoció. Sense ser un lli­bre sen­ti­men­tal, el recorre un sen­ti­ment de pèrdua irre­mis­si­ble i de lluita gai­rebé impos­si­ble con­tra l’oblit. El lec­tor s’adona que, a més d’un lli­bre, té a les mans, alhora, un rèquiem, un home­natge i un clam a un bocí de país –el rerepaís de sem­pre– que va ser mal­trac­tat. Mal­trac­tats més enllà d’expro­pi­a­ci­ons forçades, indem­nit­za­ci­ons no sem­pre jus­tes, oblits i menys­te­ni­ments, sobre­tot perquè els va engo­lir la cara fosca del progrés. Se’ls va empas­sar un mons­tre que no havien ima­gi­nat mai.

El 1962 el pantà de Sau es va omplir en un dia i mig després de tan­car com­por­tes i cap dels veïns de Sant Romà s’ho havia arri­bat a creure. A la colònia tèxtil Salou men­tre des­mun­ta­ven les màqui­nes de la planta baixa inun­dada encara mun­ta­ven màqui­nes al pis de sobre que, lògica­ment, mai van fun­ci­o­nar. Apro­fi­tant la bai­xada de les aigües per la sequera del 1973 es va des­mun­tar l’ermita de Sant Vicenç de Ver­ders i es va recons­truir al parc de Can Deu de Saba­dell.

En cada vall van des­a­parèixer les millors ter­res agrícoles, fer­ti­lit­za­des durant segles pels llimbs de les riua­des. Salàs de Pallars va per­dre 500 hectàrees de rega­dius sota el pantà de Sant Antoni sense rebre la com­pen­sació de rega­dius alter­na­tius que havia promès La Cana­denca. Coll de Nargó va per­dre al pantà d’Oli­ana uns catorze quilòmetres line­als d’hor­tes de trum­fes, préssecs de vinya, melons, cire­res, etc. Sobre el pantà de Rialb, Tiu­rana té avui 58 empa­dro­nats i 25 cases. El poble vell, sota l’embas­sa­ment, tenia 150 cases. “Des que la gent va haver de mar­xar de casa fins que es va fer el poble de dalt van pas­sar vuit anys [...]. La major part eren page­sos encara, Tiu­rana tenia segu­ra­ment la millor horta de la vall del Segre... i si ja no t’hi pots gua­nyar la vida, què hi havies de fer aquí?”, explica l’alcalde, Àngel Villarte.

Durant la cons­trucció de Sant Antoni i Cama­rasa fins al 1920 a les pre­ses es va dei­xar una ober­tura supe­rior per pas­sar els troncs dels raiers perquè pogues­sin con­ti­nuar la bai­xada riu avall. Amb la cons­trucció del d’Oli­ana, el 1956, no es va dei­xar cap ober­tura perquè l’ofici ja havia des­a­pa­re­gut. El 20 de novem­bre del 1967, un dia plujós, a l’hora de dinar, la Guàrdia Civil va adver­tir als veïns de Faió que aban­do­nes­sin el poble perquè Mequi­nensa estava a punt de des­bor­dar-se. Era men­tida. Les com­por­tes de Mequi­nensa esta­ven ober­tes però ja havien tan­cat les de Riba-roja, que nega­ria el poble perquè Enher tenia pressa per ren­di­bi­lit­zar la inversió. Història o lle­genda, es diu que el cam­pa­ner d’Oro­ners no va parar de tocar les cam­pa­nes fins que les aigües de Cama­rasa van ofe­gar-lo.

Els pan­tans de Cane­lles i Santa Anna, a tocar l’un aigües amunt de l’altre, a la Noguera Riba­gorçana, sepa­ren Cata­lu­nya de la Franja cata­la­no­par­lant d’Aragó. En els capítols que hi dedi­quen els autors citen una frase d’un arti­cle de Blai Mont­ser­rat, mem­bre del Cen­tre Excur­si­o­nista de Lleida (CEL), publi­cat a la revista Aresta, que pot ser una bona con­clusió d’allò imma­te­rial, d’allò que no es pot comp­tar amb diners, que amaga aquesta història: “A aquests ter­ri­to­ris de la Noguera Riba­gorçana abans els unia un riu, i ara els aca­ben sepa­rant uns embas­sa­ments.” Amén.