Els masos, clau en les rutes dels maquis

Van voler com­prar un parell de ves­tits per a les dues filles del mas Portús, a Vall­fo­gona del Ripollès. Dos ves­tits únics, bonics, de diu­menge, per a la Mont­ser­rat, de dotze, i la Maria, d’onze anys. Eren les filles d’en Miquel Gil­vuvé i la Rosa Danès, que habi­ta­ven la cone­guda com la “casa dels pobres”, un dels masos que for­ma­ven part de la xarxa de suport dels maquis. “Els aco­llien i s’hi juga­ven la vida”, explica Raül Valls, de l’ Ami­cal d’Antics Guer­ri­llers en relació amb la tasca, fona­men­tal, d’aques­tes cases, on “els pilars eren les dones”, hi afe­geix Miquel Aguirre, direc­tor del Museu Memo­rial de l’Exili (MUME). “Tenim una visió dels maquis molt mas­cu­li­nit­zada”, reco­nei­xen tots dos posant en relleu la funció de la dona en la super­vivència dels maquis. “Feien d’enllaç, por­ta­ven mis­sat­ges, sub­mi­nis­tra­ven men­jar, roba d’abric... i això impli­cava un risc cons­tant de detenció per part de la Guàrdia Civil”, remarca Raül Valls. Des de l’Ami­cal d’Antics Guer­ri­llers, s’ha fet visi­ble la dona, “la maqui silen­ci­ada”, a través d’un docu­men­tal sobre la història de la maso­vera d’Oix, Cris­tina Zalba , que va aco­llir el maqui Antoni Figue­res, Crispín.

Segu­ra­ment com a agraïment, els maquis van voler, a través d’una peça de roba que no es podien per­me­tre a la “casa dels pobres”, embe­llir l’acció des­in­te­res­sada, huma­nitària i arris­cada de la família. El 19 de març del 1946 els maquis Joan Platé Vergés i Josep Jové Blaví havien encar­re­gat a Irene Tejeiro Fei­xas, la neboda d’un altre guia, Miquel Fei­xas Pagès, la com­pra dels ves­tits per a les nenes de mas Portús. En runes, la “casa dels pobres” forma part d’un patri­moni a rei­vin­di­car i és un dels valors de la ruta de Prats de Molló a Vidrà, un dels iti­ne­ra­ris dels maquis.

El 2019, l’Ami­cal d’Antics Guer­ri­llers va ini­ciar un pro­jecte de recu­pe­ració de la geo­gra­fia de la memòria i del pai­satge i que ha tro­bat la com­pli­ci­tat del MUME i la Dipu­tació de Girona. El traçat de 75,2 quilòmetres en total està pen­sat sobre­tot per fer-se a peu i en qua­tre eta­pes. La pri­mera és entre Prats de Molló i l’ermita de Sant Antoni de Cam­pro­don. La segona uneix l’ermita de Sant Antoni de Cam­pro­don i el mas Portús, a Vall­fo­gona del Ripollès. I en la ter­cera etapa s’arriba fins a Cal Mic, a Vidrà, des d’on es comença la quarta, que arriba al san­tu­ari de Bell­munt. En total, unes 23 hores de marxa efec­tiva, amb un des­ni­vell posi­tiu de 2.901 metres i un de nega­tiu de 2.175. Aquesta és la ter­cera ruta dels maquis senya­lit­zada. Prèvia­ment, se n’havia senya­lit­zat una entre Prats de Molló i Man­lleu i una altra entre la Menera (Valles­pir) i Can­to­nigròs (Osona).