Medi ambient

Pere Sala

Ambientòleg, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

“Ordenar i gestionar bé el paisatge també és rendible”

Dirigeix l’Observatori del Paisatge, que s’acosta als 20 anys, i orienta les polítiques després d’escoltar la gent del territori

Ja s’han catalogat fins a 134 paisatges a tot Catalunya, que no coincideixen amb comarques ni amb municipis

Les renovables s’han de desenvolupar en espais urbanitzats més que no pas en sòls agrícoles
La pandèmia ens va servir per redescobrir l’entorn dels nostres pobles, per descobrir els espais quotidians
No som un país de paisatges espectaculars sinó de racons i raconets, de gran diversitat

Som a la ciutat d’Olot, al cor de la Garrotxa, la comarca que ofereix alguns dels millors paisatges del nostre país, tot i que per al nostre entrevistat no hi ha paisatges que destaquin per damunt dels altres, tots tenen els seus valors “i cal que els tractem amb cura perquè incideixen en la nostra qualitat de vida”. L’ambientòleg Pere Sala ens rep a l’edifici de l’antic hospici, ara polivalent, a la seu de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, que actualment dirigeix i on ha treballat durant els 20 anys que l’entitat aviat complirà. Des d’aquí s’ha impulsat la iniciativa de catalogar el paisatge de tot el Principat, establint unitats de paisatge que no necessàriament es corresponen ni amb el límit de les comarques ni tampoc amb el dels municipis (amb noms propis com ara Ardenya-Cadiretes, Xaragalls del Vallès, Altiplà de la Terra Alta, Empordanet-Baix Ter...), sinó amb una configuració geogràfica adaptada a la realitat natural i de les persones que hi estan directament vinculades. Tot plegat, amb el convenciment que el paisatge és part de la nostra identitat i que només en garantirem el futur si som capaços de combinar conservació i rendiment des de molts àmbits que poden anar des del social fins a l’econòmic i el creatiu.

D’entrada, el nom de l’entitat ja és una declaració inequívoca d’intencions: la prioritat és primer observar el paisatge per després intervenir-hi de manera molt meditada.
Observar no significa només mirar, sinó també passejar-hi, trepitjar-lo, olorar-lo, dialogar-hi, escoltar les persones que hi viuen, cartografiar-lo, amb la finalitat de gestionar-lo i intervenir-hi adequadament. L’Observatori és on es troben la reflexió teòrica i l’aplicació pràctica en relació amb les polítiques de paisatge. És un punt de trobada, obert, inclusiu, flexible, entre l’administració, la universitat, el sector professional i la societat civil. Col·laborem amb l’administració en l’àmbit català i local per desplegar la llei del paisatge de Catalunya, aprovada el 2005, i els principis del Conveni Europeu del 2000.
Fa dinou anys i mig que l’Observatori funciona amb aquest vincle, com un consorci vinculat al Departament de Territori. Quin balanç en fa?
Hem identificat tots i cadascun dels paisatges de Catalunya, els seus valors, les seves dinàmiques, i s’han definit de manera participativa els objectius de qualitat paisatgística. Informació fonamental per orientar les polítiques públiques. Hem cobert una primera fase fonamental per fer un salt endavant i anar més enllà.
Un dels objectius de la llei del 2005 era textualment aconseguir “una evolució harmònica del paisatge fent-la compatible amb el rendiment econòmic”. S’està aconseguint?
A vegades es veu el paisatge com un element limitador. Els nostres esforços se centren a fer-ne emergir els valors i veure’ls com un actiu per al desenvolupament d’un lloc o com una font d’inspiració per a projectes creatius. No només els valors naturals o escènics, perquè a vegades es lliga el paisatge només a una qüestió escènica. Estem parlant de valors socials, productius, patrimonials, simbòlics... I no ens quedem només aquí; per exemple, estem col·laborant amb la Direcció General de Turisme, perquè en aquest sentit el paisatge és un recurs de primer ordre, per buscar plegats models que siguin afavoridors per al sector i també per al paisatge.
Ara estem en ple debat sobre la turistificació. És realment possible un turisme respectuós amb el paisatge?
Ha de ser possible. Cal una alternativa al model de masses que ha provocat en alguns casos el deteriorament del paisatge. Tenim al damunt una crisi climàtica i energètica; estem obligats a canviar el model. L’alternativa inclou posar al centre els valors de cada paisatge. Per exemple, un determinat turisme es podria aliar amb explotacions petites i mitjanes, molts cops familiars, que sovint són les més conscienciades per aquesta necessitat i les que donen lloc a productes de més qualitat i més sans, a paisatges més diversos i més rics patrimonialment, i als mosaics agraris que trobem a faltar quan hi ha un incendi forestal. El paisatge permet cosir un munt de polítiques.
El model turístic s’ha de canviar, però l’urbanístic també és una assignatura pendent. Als anys setanta van proliferar urbanitzacions il·legals a dins dels boscos que van generar molts problemes als ajuntaments, i la recent crisi econòmica ha repetit una mica la situació, amb polígons i edificacions que han quedat a mig fer per falta de finançament.
El model d’urbanització que comentes actualment està esgotat, no és un model del qual ens puguem sentir orgullosos, amb molts problemes pel que fa a la mobilitat, el risc d’incendis forestals i, en general, la qualitat del territori. Amb els catàlegs de paisatge, fets amb la col·laboració de les universitats públiques catalanes, mirem de radiografiar entre moltes altres coses això, sempre de manera participativa, ho recalco, perquè hi ha la percepció compartida que, per exemple, existeixen una sèrie d’elements que han proliferat els últims decennis i que embruten i empobreixen el paisatge: espais urbanitzats sense desenvolupar, edificis abandonats, llocs i construccions discordants..., que s’oposen a la qualitat i, de retruc, a la competitivitat d’un territori.
De tot això, n’ha sorgit un mapa molt complet i original, que ha cartografiat tots els paisatges de Catalunya, fins a 134.
Efectivament, al mapa hi surten fins a 134 unitats de paisatge. Això vol dir que som un país amb una diversitat i una riquesa de paisatges de les més altes de tot Europa. Pots esmorzar a Sant Feliu de Guíxols, anar a dinar a Olot i dormir al Poblenou del Delta i creuaràs una trentena de paisatges diferents. Això no passa enlloc més d’Europa.
Són unitats que no coincideixen ni amb els municipis, ni amb les comarques ni amb les demarcacions, sinó amb una determinada realitat paisatgística. I totes tenen un nom consensuat amb la gent. És un mapa de Catalunya nou, com si diguéssim.
Per fer el mapa de les unitats de paisatge s’ha tingut en compte el relleu, la vegetació, els mosaics agraris, l’arquitectura i també la percepció de la gent que hi viu, com s’hi sent vinculada. I és un mapa que ja té utilitats pràctiques; per exemple, la unitat del Lluçanès ha fet una carta de paisatge, els ajuntaments de la unitat de Rocacorba recuperen les antigues relacions de veïnatge entre les valls de Mieres, de Sant Miquel de Campmajor i del Llémena. A les Garrigues Altes estan impulsant des de fa temps estratègies urbanístiques amb el Departament de Territori i altres de desenvolupament local. I la Diputació de Girona ha utilitzat les unitats de paisatge gironines per elaborar els seus plans estratègics, plans d’acció per a l’energia sostenible i el clima. No són només tipologies de paisatges, també són espais de vida, contenidors de memòria col·lectiva, la concreció d’un imaginari paisatgístic al servei de la societat.
Com fem compatible el desenvolupament de les energies renovables amb el respecte pel paisatge?
Amb la ràpida proliferació de les plaques fotovoltaiques, es posa en risc l’ocupació de grans extensions de sòl agrícola, precisament en un país on en tenim molt poc en comparació amb d’altres. Les renovables han de tendir més a desenvolupar-se en espais molt “tocats”, en sostres d’edificis industrials o en espais al voltant d’infraestructures més que no pas en sòls fèrtils. Hem d’avançar cap a una sobirania energètica, però no pot ser que ho fem en perjudici de la sobirania alimentària. Hem de posar-hi ordre, a les energies renovables, i una manera de fer-ho és que les plaques per produir energia solar es posin prioritàriament en espais ja transformats, sovint ja malmesos. Aquesta, a més, és una manera de donar valor a aquests espais, donar identitat i significat a llocs que els han perdut.
Com es veu des de l’Observatori del Paisatge el polèmic projecte del parc eòlic marí a l’Alt Empordà?
En general, cal dir que, de la mateixa manera que hem de prioritzar els sòls transformats per a les fotovoltaiques, tant a terra com al mar no podem posar molins eòlics com si poséssim agulles en un coixinet, a qualsevol lloc i de qualsevol manera. Al mar també hi ha regles d’ordre, d’harmonia. No estem inventant res; els escocesos, els danesos, els holandesos ja ho fan. Està demostrat que allà on s’han tingut en compte els valors del territori la percepció social és més favorable.
Parlava fa un moment dels espais periurbans, que molta gent va descobrir durant el confinament per la pandèmia. N’hem après alguna cosa? Els donem la importància que tenen, a aquests espais redescoberts?
La pandèmia ens va servir per redescobrir l’entorn dels nostres pobles i ciutats, per redescobrir els espais quotidians. Moltes vegades viatgem a llocs exòtics perquè volem veure alguna cosa extraordinària i resulta que el més interessant es pot trobar a tocar de casa. Per això cal reivindicar el paisatge de proximitat. No som un país de grans paisatges espectaculars, com poden ser els fiords de Noruega. Catalunya és més aviat un país de racons i raconets, cadascun amb la seva identitat i la seva memòria. Hem viscut molt de temps desconnectats de paisatges propers com els periurbans, si bé en un futur ens han de permetre reconnectar-nos no només amb la natura i el patrimoni, sinó també amb funcions bàsiques com l’alimentació saludable i la salut. Perquè ara sabem que si estan ben cuidats tenen una gran capacitat per relaxar-nos, per promoure la interacció social i per reduir l’aïllament. Les perifèries urbanes sovint les hem marginat, però seran llocs estratègics en el futur.
Qui visiti l’observatori no es pot perdre el Centre de Documentació.
Tenim una important funció de sensibilització, però també de documentació especialitzada en paisatge. Amb llibres que no trobaràs a cap llibreria, que provenen d’institucions, d’entitats o particulars. És un servei per als tècnics i també per a tothom qui els vulgui consultar.

Records de la infantesa

L’empremta de les excursions al massís de l’Ardenya

Pere Sala és ambientòleg per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha treballat al Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, és assessor del Consell d’Europa, professor associat a la UPF i dirigeix l’Observatori del Paisatge de Catalunya des de l’any 2017. Era un nen quan va començar a sentir la vocació que l’ha dut al càrrec actual, quan feia excursions al massís de l’Ardenya amb els amics. La connexió amb les Gavarres, el mar i Sant Feliu de Guíxols forma part del seu desvetllament vital. En aquest escenari és on ha jugat i ha crescut. “La meva vinculació amb el paisatge ha estat des de sempre; després he tingut el privilegi i la sort de poder dedicar-me a allò que ja em captivava quan era petit. Després de la universitat vaig tenir l’oportunitat de fer un llibre sobre la transformació del paisatge a Sant Feliu que em va permetre començar a explorar els mètodes d’anàlisi del paisatge.” Quan li demanes quin seria el seu paisatge català preferit, es calça bé el barret de director per dir: “No hi ha paisatges millors o pitjors; per a nosaltres no hi ha un paisatge 10. Absolutament tots els paisatges tenen els seus valors, i com a societat hem d’injectar-los qualitat a tots.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.