L’altra roja

A risc de fer-se pesats, cal insistir, perquè hi ha claus que per ser reblats s’han de picar fort, insistentment, fins que la fusta i la cabota passen a ser la mateixa cosa. Sí, efectivament, avui toca parlar una vegada més de Via Laietana 43 i l’edifici policial que s’hi alça.

Aquest diari ha denunciat tantes vegades com ha fet falta, tantes vegades com n’ha tingut notícia, els actes d’incivisme que tenen com objecte danyar la placa que hi ha situada davant de l’edifici policial i que explica la història de la prefectura com a centre de repressió i tortura de la dissidència política. Recentment ho va fer a l’abril, quan es va arrencar part del vinil on hi ha la inscripció sobre la història de l’edifici, ho va tornar a fer al maig, quan un cop reposada la inscripció danyada es va tornar a atemptar contra el text, i ho va tornar a fer al juny, perquè per tercer cop en poc temps algú va tornar a mutilar-lo.

Cal insistir que totes les vegades que algú s’ha acostat fins al faristol on hi ha la inscripció i hi ha calat foc o n’ha arrencat una petita part, i després un altre dia hi ha tornat per acabar d’arrencar-ne una altra, ho ha fet a escassos metres de la façana d’un edifici policial que està permanentment custodiat, ja sigui amb la presència d’agents fortament armats al carrer fent-hi guàrdia, ja sigui a través del sistema de videovigilància amb les càmeres que pengen de la façana i que, en altres ocasions, han servit per obtenir imatges amb les quals s’han acusat d’atemptat a l’autoritat manifestants que protestaven davant de la prefectura. Aquesta acció s’ha dut a terme múltiples vegades i de forma recurrent, però mai ningú que ha atemptat contra la placa on s’expliquen les vergonyes policials de la prefectura ha tingut cap problema amb els policies que tenen com a missió fer respectar l’ordre i també les coses que hi ha a la via pública. No hi ha constància que s’hagi fet mai cap identificació dels brètols, ni mitja detenció, i encara menys que s’hagi acusat ningú pel fet de danyar un bé públic que pertany a l’Ajuntament, com és el faristol de memòria democràtica.

Tanta desídia en la cura d’aquest faristol –desídia policial i també municipal, perquè és el consistori qui ha de reposar-la– ha fet que avui per avui la pràctica totalitat del text hagi desaparegut deixant al descobert la base de l’estructura, una plataforma de color vermell intens. Algun ximple pot pensar que el roig d’aquesta plataforma al centre de Barcelona forma part de la moda que pretén estendre l’Ajuntament d’insuflar espanyolisme a la ciutadania a còpia d’apuntar-se als èxits de l’equip de futbol conegut com la roja.

Algú amb ànima de poeta podria pretendre que el millor que li pot passar a aquesta placa de memòria democràtica és que els brètols acabin d’arrencar el poc text que encara li queda i que el roig intens com una immensa gota de sang ho inundi tot.

Si a l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona ja li sembla bé, ho pot deixar d’aquesta manera. No hi ha millor evocació de què va ser el gran centre de tortura de Via Laietana que una immensa taca de sang fitant l’edifici des de l’exterior.

El vermell també pot ser senyal de vergonya. Aquesta analogia queda, però, descartada perquè és evident que actuar amb tanta incúria no ruboritza ningú, ni a la policia ni a l’Ajuntament de Barcelona.